La lliçó i el repte de la resistència francesa

Hi ha nits electorals previsibles, ensopides, que semblen un tràmit burocràtic; d’altres, en canvi, queden gravades a la memòria de qui les viu, envoltades d’èpica. La de diumenge passat a França és una d’aquestes últimes. Fins a 27 enquestes diferents havien pronosticat la victòria de l’extrema dreta de Reagrupament Nacional (RN) a les eleccions legislatives. Tot i que els darrers dies Jordan Bardella, delfí de Marine Le Pen, havia perdut pistonada, cap sondeig havia endevinat, ni de lluny, el que va acabar passant: la victòria del Nou Front Popular (NFP), l’aliança unitària formada des de La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon fins als Verds i els comunistes, passant per un reviscolat Partit Socialista. Els d’Emmanuel Macron van obtenir un inesperat i digne segon lloc, mentre que l’extrema dreta va quedar tercera i amb un pam de nas.

La sorpresa, majúscula, ha quedat immortalitzada en les imatges que mostren els simpatitzants d’uns i altres en el moment que sortien les enquestes a peu d’urna. Cares d’estupefacció i enrabiades per part dels deixebles de Vichy que ja es veien al govern, explosions de joia i plors d’alleujament entre els que s’havien mobilitzat per evitar que els hereus dels col·laboracionistes amb el nazisme arribessin al poder. Alleujament va ser una de les paraules més repetides aquella nit d’alegria entre els que havien anat a les urnes contra l’RN. I és que molts electors van votar amb l’ai al cor, conscients que estava en joc perdre drets fonamentals com ara l’accés a la sanitat pública, a la representació política o la pròpia identitat.

El 9 de juny, després d’enfonsar-se a les europees davant l’extrema dreta de Le Pen, que va doblar-lo en vots, Macron va anunciar que convocava un avançament de les legislatives. Tot semblava indicar que volia forçar la situació per sortir-se’n de carambola o, segons els que el consideren prou desaprensiu, regalar el govern a l’extrema dreta i que es cremés de cara a les presidencials del 2027, que són el trofeu de caça major a què aspira Le Pen des de fa anys.

En un temps rècord, però, la societat civil organitzada francesa va mobilitzar-se de forma extraordinària. Es van formar comitès de barri que informaven els veïns de què s’hi jugaven, els polítics del centreesquerra i l’esquerra van posar-se d’acord a correcuita sense definir cap líder sinó un programa clar i valent, intentant substituir retòriques buides per propostes concretes que milloressin la vida de la gent. Fins i tot les estrelles de la selecció francesa de futbol es van pronunciar públicament per demanar el vot per defensar la democràcia. I tot i les reticències inicials, el partit de Macron va fer com l’NFP i va retirar les candidatures on havien quedat al darrere, per tal de concentrar el vot contra l’RN.

El resultat de les legislatives ha deixat un panorama enrevessat, amb tres blocs que s’exclouen entre ells, i caldrà esperar per veure quins acords de govern es poden arribar a fer. El cordó sanitari ha tornat a funcionar de dic de contenció, còmplice del sistema electoral francès que ho propicia. Però fins quan? Si no es fan canvis profunds, el corrent de fons que empeny Le Pen cap a l’Elisi no s’estroncarà pas. Celebrar que l’extrema dreta ha quedat tercera gràcies a una mobilització ciutadana exemplar no hauria de fer oblidar que ha obtingut els millors resultats de la seva història. El 2017 tenien vuit escons; el 2024, 142. Aquest augment exponencial coincideix amb l’auge mundial dels de la seva corda, però també amb l’arribada a la presidència de la República, el 14 de maig del 2017, del liberal Macron.

A més del paper dels mitjans de comunicació, amb el grup Vivendi al capdavant, que han escampat el missatge d’odi i les mentides de l’extrema dreta, Macron també ha contribuït de manera considerable al seu blanqueig. Ha difós el mantra que “els extrems es toquen”, equiparant els defensors dels drets humans als que els volen eliminar. També n’ha copiat els postulats, legitimant-la. L’any passat va pactar una reforma de la llei d’immigració que Le Pen va definir com “una victòria ideològica”. A més, ha governat a cops d’elitisme classista i centralista, i això ha fet sentir encara més abandonades les classes populars, les perifèries i les zones rurals. Ha facilitat a Le Pen poder fingir ser la portaveu dels abandonats pel sistema, davant l’esnobisme de la classe política dirigent. L’estratègia preferida de la nova dreta radical populista: contraposar les elits a un nosaltres del qual forma part el poble, on s’inclouen amb tot el desvergonyiment i deshonestedat intel·lectual. Això és especialment dolorós de veure a la Catalunya del Nord, on l’RN s’ha imposat a les quatre circumscripcions i Perpinyà és la ciutat més gran de l’Estat en mans de l’extrema dreta.

I com es pot revertir la situació? El filòsof Edgar Straehle, professor de la Universitat de Barcelona, recordava diumenge que, quan va perdre Trump, es va encunyar el mot alemany Bidenfreude, l’alegria no per la victòria de qui il·lusiona sinó l’alleujament per la derrota d’un mal major, d’una amenaça. Aquesta és la lliçó que cal aprendre. Davant l’avenç de les forces d’extrema dreta que volen retallar drets i llibertats, el repte és deixar de moure’s només a la defensiva, protegint-se dels embats, i començar a crear propostes de futur que il·lusionin per si mateixes. Per protegir la democràcia cal construir esperança.