“Ara sabrem l’abast d’aquest cop d’estat judicial”

En els paràmetres convivencials col·lectius que vivim, hi ha una sèrie d’ítems que han començat a flaquejar, a afeblir-se. N’és una demostració el fet que, per deixadesa, per interès o desinterès –això no ho sabem exactament–, hi ha paràmetres que s’han afeblit. Per exemple, la llengua, la utilització del català, els rètols, etc.

Això ve de lluny, d’una mena de política de no molestar la gent. A poc a poc veus una deixadesa. Tenim unes lleis perquè la nostra llengua sigui present, perquè quan entris en un lloc puguis ser atès en català, tant a les finestretes oficials com en un forn, etc. Tot això s’abandona i es provoca una “desnacionalització”, un afebliment de tots els paràmetres nacionals de convivència, entenent que som la nació catalana amb tots els seus atributs històrics, fins i tot estatutaris. Ho trobo perillós per a la nostra subsistència com a col·lectivitat.

No. Però els governs independentistes en són especialment responsables. Evidentment jo els faig una crítica, però, quan dic que ve de lluny, vull dir que no és culpa només del darrer govern de dos anys. Potser fins i tot de quan governava Junts pel Sí. Fa anys que passa. És una mena de complex que practica aquest país de sempre –suposo que, a còpia de derrotes i escarnis, entra en el nostre ADN– i finalment no gosem ni defensar allò que ens distingeix com a col·lectivitat.

Quan el PSC intentava un cert catalanisme, el senyor Illa ja se n’anava a les manifestacions de les societats més espanyolistes i ultradretanes del país. Això s’ha de saber. Ens fa por que, amb ell de president, la situació d’emergència vagi a més. Tot i que encara no hem definit el full de ruta, crec que l’ANC pren posició clarament perquè Illa no sigui president.

Això és el seu problema. El problema de l’ANC és que volem la independència i que el senyor Illa és una pedra a la sabata de primer ordre per fer-la. Ells ho saben molt bé. Sigui el que sigui, a partir del 25 o en segones eleccions, nosaltres volem un govern independentista i, en tot cas, que no hi hagi el senyor Illa al capdavant.

Tot això són factors que hi influeixen segur. Però hi ha una decepció i un emprenyament. Hi ha molta gent que ha passat anys militant en l’independentisme i que s’ha afartat d’expressar voluntats precises i que els partits, després, facin el que vulguin. Si no, no s’explicaria l’abstenció que hi ha hagut en les últimes eleccions, que d’alguna manera pertoca a tots els partits, encara que alguns se’n salvin més que d’altres. La frase “quan vagi de debò, ja m’avisareu” l’he sentida moltes vegades i miro de contradir-la responent “atenció, perquè no tindrem ni temps d’avisar-te”. O cada ciutadà s’aixeca i exerceix la seva funció de ciutadania que vol defensar la seva identitat, la seva cultura i els seus drets socials, o no serem a temps d’avisar la gent que està esperant un miracle. El miracle o el fem nosaltres, la gent, o no succeirà.

Això té diverses lectures. Des del punt de vista democràtic, no és justificable. Si demanar llibertats produeix feixisme, doncs s’haurà de combatre el feixisme, però no pas renunciar a la llibertat. A la dreta, per envalentir-se no li cal la qüestió catalana. Ja estava envalentida abans, i no només aquí sinó a Europa. No fem culpable la demanda d’alliberament nacional de molta gent de la radicalització de l’espanyolisme. Això és absurd. L’espanyolisme està radicalitzat d’abans del 1714, i a casa nostra no és pitjor del que està passant a Itàlia, França i, potser, Alemanya. Ja està bé de fuetejar-nos. Fer-nos culpables del desastre espanyol i també català per haver demanat llibertats democràtiques ho trobo la pera del complex provincià. Som un país, una nació, i defensem els nostres drets. Si pot ser, votant i en democràcia i, si no, lluitant i amb desobediència. Som aquí.

Si ho he dit, és una expressió que no m’agrada gens. M’agrada més “muscular” la nostra societat de nou i “muscular” els nostres drets. Ara bé, també voldria respondre a aquells que diuen que s’ha de fer una DUI. Per fer una DUI, necessitem un president que la signi i això vol dir el poder institucional. Per tant, o ajudem els tres partits independentistes a acostar-se al poder o, aleshores, busquem alternatives democràtiques: fem una quarta llista, etc. Si hem de buscar una opció política per a la gent que està desanimada, busquem-la... Ara, nosaltres el que volem és que l’independentisme sigui al govern.

És clar. La independència no és un problema de sentiments i banderes –la part del nacionalisme típic i de vegades perillós– sinó que volem ser lliures per fer una societat millor. La independència l’hem de relacionar amb les qüestions que ens estan enfonsant com a societat. M’agradaria que l’ANC expliqués les conseqüències de la dependència. Que quan la gent es manifesta pel mal funcionament dels trens sàpiga que es manifesta contra la dependència, i que si els CAP funcionen malament és per culpa de la dependència colonial que tenim. Prendre consciència que els problemes socials d’aquest país només tenen solució amb la independència. La confrontació esquerra-dreta, legítima i important, no té cap sentit si no tenim les eines. Un espoli de 22.000 milions vol dir que totes les estructures que formen la nostra convivència se’n van en orris. Empobreix una societat definida com la quarta o la cinquena en poder econòmic d’Europa. Els empresaris han de saber que l’Estat mai ha legislat al seu favor. Els autònoms han de saber que l’Estat mai els ha tingut en compte.

Primer: he criticat alguna gent d’ERC precisament perquè jo he estat molt fidel a ERC durant molts anys i pretenc continuar sent-ho en el futur. M’he dirigit molt a una persona que, precisament, aquests dies se situa al centre del problema i és la seva responsabilitat decidir, etc. Segon: jo vull fer la independència amb la participació de la gent com més aviat millor. I si aquest és el programa d’ERC, de Junts, de la CUP o de qui sigui, endavant les atxes.

Fa cinc o sis anys que explico que no he votat mai Junts, que no és el meu partit, però que, per a mi i per a molta gent, un president a l’exili és la continuïtat històrica d’una repressió secular. Mentre hi hagi un president a l’exili, es digui Puigdemont, Junqueras o Botran, jo sempre prioritzaré el retorn en llibertat, i per voluntat del poble de Catalunya, d’aquest president. Si això no ho entén la gent, ho sento, que no em facin cas. Per això em vaig posar al costat del Consell de la República, etc. Com que el projecte independentista va passar per darrere del projecte hegemònic dels partits, jo em vaig posar al costat del més feble. ERC, que ha tingut tants presidents a l’exili i executats, és impossible que no ho entengui. Potser no ho entén alguna persona.

Diguem-ho d’una altra manera. Quin ha estat l’objectiu de l’Estat? Això ja t’explica qui és el feble de cara a la repressió de l’Estat i de cara a la importància representativa i institucional que té.

Certa, no. Des del punt de vista de la independència, s’ha de trobar una unitat estratègica ferma, que respecti les tàctiques de cada partit, però amb un objectiu absolutament fidelitzat al final del camí. Les entitats hem de fer tota la crítica necessària fins que no es faci aquest camí. Jo penso que l’ANC no ha d’estar en contra dels partits –penso, eh, no sé què es decidirà en el proper full de ruta–. El que cal és que sigui exigent i crítica fins a l’extrem que calgui, però no per anar-hi en contra, sinó per reconduir-los cap a un camí on els necessitem. Qualsevol independència inclou també la part institucional, a més de la gent al carrer amb molt de sacrifici.

Hi ha un grup de treball que està definint tots els paràmetres en què ens haurem de moure l’11-S. Però l’èxit no és que siguem mig milió o 50.000. Intentarem que no només sigui una festa del “som aquí” sinó una denúncia de les conseqüències de la dependència.

Siguem clars. El que està condicionant la política no és ni l’amnistia ni l’executiu ni el legislatiu. Qui ho està condicionant tot és el poder judicial, que ha fet un cop d’estat des de fa temps. I ara sabrem l’abast d’aquest cop d’estat. Quan el poder judicial va contra el legislatiu, que és el poder primigeni en qualsevol democràcia, estem davant d’un cop d’estat judicial. L’única cosa bona és que no necessiten els fusells ni les bales i que el màxim que et pot passar és anar a la presó. El cop judicial està causant una catàstrofe institucional a l’Estat. Hi ha una mentalitat colonial que domina, no només el sector judicial, sinó una gran part del PSOE, el PP, Vox... fins i tot de vegades Sumar. I el legislatiu i l’executiu ara comencen a parlar de fer-hi alguna cosa. Home, molt tard. Ara ja estan rebent ells.

Això correspon a l’àmbit de la negociació política si serveix per engrandir la força de la comunitat per anar cap a la independència.

És pitjor la paraula. Se’ls ha de fer un xantatge continuat, que és el que ens fan ells a nosaltres des de fa centenars d’anys, i mirar de treure’n rèdit, sempre per enfortir la nostra societat cap a l’alliberament. No per qüestions partidistes, de petites coses.

No. No sé què vol dir complicar més les coses. No especulo sobre això ni m’interessa. M’interessa que el camí que faci aquest país cap a la independència sigui tan efectiu com sigui possible. Quan es té poder a Madrid de manera quasi miraculosa, s’ha d’exercir amb totes les conseqüències. Tinc 76 anys. He viscut sota la dictadura, enganys terrorífics, i ara estic veient com arriba el feixisme a Europa i a casa nostra. No vull especular.