La fàbrica de culpables de Mèxic

El 29 de maig del 2022, cinc habitants de San Juan Cancuc, a l’estat mexicà de Chiapas, van ser arrencats de les seves cases i sentenciats a 25 anys de presó per l’homicidi d’un policia, malgrat un judici ple d’irregularitats i mancat del procés degut. El seu veritable “crim” és ser indígenes tseltals i defensors de la terra, declarats contra la construcció d’una megaautopista dissenyada per desviar 14 milions de turistes a l’any pel seu territori. El cas exemplifica l’anomenada “fàbrica de culpables”: qui s’enfronta a les falses promeses i a l’assegurada devastació socioambiental d’un “progrés” impulsat per a beneficis econòmics, s’arrisca a imputacions falses i a una vida privada de llibertat.

La defensa dels drets territorials ha estat un llarg camí que encara ara continua caracteritzant Chiapas. En aquest estat, el més meridional del país, s’hi troba un bressol de muntanyes i selves constel·lades per comunitats indígenes, principalment tsotsils, tseltals i chols. L’autonomia i la gestió del terreny són drets que teòricament els correspon, com a tot grup indígena. A Chiapas, aquests drets mai s’han arribat a garantir. Tot al contrari, un patró de violència estatal busca desintegrar el teixit comunitari a través del terror, i viola els drets humans de manera regular.

La repressió, la militarització i els megaprojectes van junts. Infraestructures massives com ara carreteres turístiques edifiquen l’aliança estatal i empresarial, i queden amortides pel discurs del desenvolupament. Davant la resistència del poble, aquests megaprojectes es tracten com a afers de seguretat nacional. Entren en joc les forces armades, la presència de les quals destaca a Chiapas. Qui s’oposa als megaprojectes –és a dir, a la fal·làcia de la modernitat i la doctrina del progrés lineal– es converteix en enemic. Són els defensors de la terra, sovint desapareguts, torturats o assassinats, en un patró de violència sancionada per l’Estat.

Part d’aquest patró és la fàbrica de culpables, que produeix proves per justificar detencions arbitràries i allargar judicis saturats d’anomalies. L’objectiu no només és castigar, sinó també dissuadir qui gosi defensar l’autonomia. El cas dels cinc presos de San Juan Cancuc ho demostra. Fa 22 mesos que estan empresonats al Cerss 5, als afores de San Cristóbal de Las Casas.

El 29 de maig del 2022, Santiz Cruz, Pérez Domínguez i Velasco Aguilar van trobar un policia embriac a la cantonada del seu carrer. El van entregar a la comissaria i el policia va morir al cap d’unes hores. Poc després, les forces de seguretat van detenir-los a tots tres. No van saber fins l’endemà que estaven acusats de posseir marihuana. Dos companys, Pérez Velasco i Pérez Domínguez, es van presentar per declarar a favor seu, i van ser alliberats. Aquell mateix dia es va executar una ordre de detenció contra tots cinc per l’homicidi del policia.

La invenció dels fets de la imputació és flagrant. Segons la carpeta d’investigació, la primera detenció va ser el 30 de maig del 2022 a San Cristóbal de Las Casas. En canvi, imatges de seguretat mostren clarament que van ser detinguts a San Juan Cancuc un dia abans. El primer judici va estar ple d’entrebancs per part del jutjat, com ara enviar un traductor de llengua tsotsil en comptes de tseltal. Tampoc s’havia realitzat cap autòpsia fins l’abril del 2024, quasi dos anys després de la sentència per la mort de la presumpta víctima. Malgrat la falta de proves, els cinc presos de San Juan Cancuc estan sentenciats a 25 anys de presó. Actualment estan en procés d’apel·lació. La fabricació del delicte continua sortint a la llum a través de narratives contradictòries, i cap testimoni de la part acusadora ha pogut assenyalar els acusats.

La fàbrica de culpables opera més enllà de Chiapas i no només perjudica els defensors de la terra, també les famílies. Sovint, les mares i les dones assumeixen la lluita per alliberar-los, amb tots els sacrificis que això comporta. L’amor és la principal font de fortalesa que les sosté en aquest camí invariablement costós, dolorós i extenuant.

El sistema penitenciari a què s’enfronten s’oposa diametralment a la noció restaurativa de la justícia que preval a les comunitats indígenes. Quant a la fàbrica de culpables, l’encarcerament serveix per desvincular la gent del territori; cal recordar que el cos també és territori. La mala alimentació dins la presó perjudica especialment la salut dels que venen de comunitats rurals on s’alimenten a base de plantes. Mancances d’higiene fomenten malalties de la pell. I en èpoques de sobrepoblació al Cerss 5, els presos s’han hagut de lligar drets a les tanques per simplement poder dormir.

La presó també perjudica la salut mental. Els presos pateixen per la família i l’asfíxia produïda per falta de llibertats essencials per al benestar: el fet de no poder veure llargues distàncies venint d’amplis horitzons, ni la lluna, perquè a les 16 hores tanquen les cel·les. I qui vulgui una estora per descansar o una fruita per berenar, l’ha de pagar a preus exuberants. Si la presó és un edifici del poder polític, també és una entitat de lucre capitalista.

La fàbrica de culpables neix de l’agenda del desenvolupament neoliberal i d’un sistema judicial corrupte al seu servei. Prioritza els beneficis econòmics a curt termini sense que importin els costos humans o ambientals. Els cinc de San Juan Cancuc exigeixen la llibertat immediata i incondicional per a ells i tots els presos polítics defensors de la terra, el territori i la dignitat.