Voluntats anticipades per evitar maldecaps al final

“Arriba un moment en què ja no queda res més que buscar acompanyar la persona per tenir una bona mort”, reivindica la presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament (DMD), Cristina Vallès. Les decisions que s’han de prendre al final d’una vida són complicades per a tothom. La família es pot veure en la situació d’haver de decidir si entubar al seu parent o deixar-lo morir en pau. Els professionals mèdics no saben amb certesa el que el pacient hauria volgut i han de fiar-se del seu criteri deontològic. “Decidir per la persona malalta pot ser terrible”, constata Vallès. És per això que facilitar el procés per registrar el document de voluntats anticipades ha estat un dels objectius de l’associació en els últims anys. DMD va celebrar els canvis administratius que deixaven enrere el procediment de fer constar davant de notari i de tres testimonis que eres competent i no estaves coaccionat a l’hora de demanar quines condicions es vol per al final de la vida. “Aquest sistema marginava les persones que no podien pagar el notari o bé no tenien una xarxa social gran per demanar que li fessin de testimonis”, explica la presidenta. S’havien trobat en situacions en què els testimonis acabaven sent membres de l’associació, infermeres o treballadors socials. Ara, amb la modificació, el registre també es pot fer davant d’un membre del personal sanitari. A Catalunya, l’1,41% de la població ha registrat aquest document, segons dades del febrer del 2023, i ha esdevingut la quarta comunitat autònoma de l’Estat espanyol amb més registres presentats. Respecte a l’any 2022, els informes registrats van augmentar un 70%, més de 22.000 documents es van incloure a la base de dades pública. DMD ha estat un factor clau per donar a conèixer la importància i l’existència del registre. Només el 2023 van realitzar 331 xerrades als professionals mèdics. “El tema de la mort és un tema que els metges, per desgràcia, no treballen en les facultats” i és per això que el Departament i l’entitat van buscar informar-los de la importància que tenia rebre aquestes instruccions. “Ha d’anar a més”, opina Vallès. Fins ara, segons l’experiència dels voluntaris, la gent que feia el document de voluntats anticipades era perquè havia tingut a prop una mala mort. “Molta gent el fa perquè ha tingut morts properes que no han sigut morts bones. Ha vist patir el seu parent durant un llarg període i, per tant, no ho vol per a un mateix”, matisa la presidenta de DMD.

El criteri mèdic davant d’una persona que no té el document de voluntats anticipades és allargar la vida. Sense aquest document, en cas de demència, estat vegetatiu o accident, les mesures que s’escolliran per tractar el pacient seran a partir del codi deontològic dels metges. En canvi, si la persona té el document registrat constarà la voluntat de, generalment, tenir una bona mort. “Les persones normalment posen el que no volen, perquè el que volem és no patir, que no s’allargui la nostra vida de manera artificial i altres qüestions”, explica Vallès. A més, sempre es pot canviar d’opinió. Fonts de l’entitat expliquen que algunes persones joves posen que voldrien sotmetre’s a proves pilot mèdiques no testades i que al cap d’un temps ho canvien perquè canvien de parer. A través del mateix document, moltes persones també hi afegeixen la seva voluntat de participar en tractaments que, moltes vegades, no els serviran per curar-se però sí que contribuiran a la investigació sobre la seva malaltia.

Per norma general, però, els professionals mèdics busquen acompanyar quan ja no hi ha res més a fer amb un tractament pal·liatiu i sedant. “El professional també pot treballar amb tranquil·litat quan sap què vol el seu pacient”, explica Vallès, reconeixent així la pressió que viu el personal sanitari en aquestes situacions.

Els canvis en el procés no els han deixat completament satisfets. “Ens sap greu que les treballadores socials no estiguin incloses com a actor en el tràmit, quan han estat juntament amb infermeria les que més han treballat per donar a conèixer el document”, es lamenta Vallès. No s’ha pogut incloure perquè les treballadores socials assignades a la sanitat no són considerades treballadores sanitàries i haver-les inclòs des del principi hauria retardat la modificació del procés encara més. “Confio que és un error que rectificarà fàcilment el Departament”, raona la presidenta. Amb tot, la simplificació del procediment augura un augment encara més alt en els registres. El procediment és senzill: la persona s’ha d’adreçar al seu CAP de referència, explicar que vol fer el document en qüestió, allà mantindrà una conversa amb un membre del personal que firmarà el document si veu que l’usuari compleix les dues condicions. Un cop fet, es pot registrar al mateix centre. “És important que consti a la història clínica, d’altra manera seria com si no existís”, remarca Vallès.

Reivindicar quins límits es posa a l’hora de morir pot arribar a ser incòmode, però no li resta importància. Quan la persona transmet aquestes condicions ha detenir present la seva possible mort i això a certes edats pot quedar molt lluny. “És important fer-lo des de jove perquè, per desgràcia, tothom es pot trobar en una situació d’accident. No cal estar malalt, s’ha de fer quan un està bé”, recorda Vallès. D’altra forma, els professionals sanitaris guanyen tranquil·litat i seguretat per quan hagin d’actuar. “És una conversa del professional sanitari amb el pacient en què es coneixen, parlant d’un tema importantíssim, que inicia un contacte i una comunicació molt rellevant”, hi afegeix la presidenta. La importància de decidir com vols morir és la mateixa decisió que prens quan penses cada dia com vols viure.