La UE i l’antídot contra la ultradreta
Els resultats de les eleccions a l’Eurocambra, amb l’ascens vertiginós de les formacions d’ultradreta als estats amb més pes en la Unió Europea, obligaran les famílies polítiques de tota la vida a replantejar-se estratègies i objectius. Ja no n’hi ha prou d’establir cordons sanitaris i tirar cinc anys més. Aquesta miopia només conduiria a una victòria de la ultradreta populista i xenòfoba. La UE, tan preocupada per identificar quin paper ha de tenir en la geopolítica mundial, es troba ara amb la necessitat de parar, pensar i, si cal, fer un pas enrere per defensar uns valors que semblaven consolidats i fora de tot risc: els que han definit l’Europa del drets i de les persones. El resultat d’ahir és l’últim avís. La ultradreta ha arrasat a França –tant és així que Emmanuel Macron dissoldrà l’Assemblée Nationale en vigílies d’uns Jocs Olímpics–, ha guanyat a Itàlia i és la segona força a Alemanya. Es tracta dels tres estats amb més pes en la UE, però la tendència a l’alça dels populismes d’extrema dreta és global. La por de fer-s’hi mal en afrontar qüestions com ara la immigració i la seguretat ha deixat el relat sobre aquestes matèries en mans de la dreta més extrema i la conseqüència ha estat la desmobilització de bona part de l’electorat i l’aparició d’un vot de protesta, convenientment capitalitzat pels ultres i xenòfobs amb el discurs que la classe política que ocupa el poder no està capacitada i que el model de democràcia d’aquest primer quart de segle no soluciona els problemes dels ciutadans. Els atacs violents contra polítics europeus les últimes setmanes són el resultat visible que aquestes tesis han fet forat.
L’independentisme català no ha pogut revertir la tendència a la caiguda de suports electorals i difícilment ho farà mentre no obri una etapa d’entesa. És una evidència que l’abstenció continua castigant Junts i ERC, i també ho és que, amb Puigdemont fora del cartell, la seva formació pateix. Tampoc té gaire res de què presumir el PP. Creix a costa de la desaparició de Ciutadans, però la seva victòria a l’Estat espanyol és pírrica i dista molt de ser el cop de gràcia al govern de Pedro Sánchez en el plebiscit que Feijóo volia que fos la jornada d’ahir.