Rumb incert per a una UE sota l’amenaça ultra

Les eleccions europees culminen avui amb l’obertura de col·legis a la majoria dels 27 estats membres. N’hi ha que ja han celebrat la votació –els Països Baixos, Irlanda, la República Txeca, Letònia i Eslovàquia– i d’altres que l’han iniciat durant la setmana l’allarguen fins avui, com ara Itàlia, Estònia i Malta. En total, 350 milions de ciutadans hauran estat cridats a les urnes per renovar el Parlament Europeu i decidir el rumb polític que ha d’emprendre durant els pròxims cinc anys.

Si una cosa singularitza aquests comicis tradicionalment poc atractius per als votants –la participació no ha superat el 50% en les cinc darreres convocatòries, llevat de la del 2019– és el context en què es desenvolupen: l’existència en paral·lel de dues guerres a tocar de la Unió Europea (Ucraïna i Gaza), les denúncies de maniobres de Rússia i la Xina per influir en els resultats i una polarització política creixent al Vell Continent, amb episodis de violència durant la campanya com ara els atacs a candidats a Alemanya, el tiroteig contra el primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, i l’agressió de divendres a la líder danesa, Mette Feredriksen, de la qual encara s’estudia la motivació.

Són elements que afegeixen tensió a unes eleccions en què els sondejos atorguen als partits d’extrema dreta fins a un 20% dels 705 escons de la cambra d’Estrasburg. El que està en joc en aquests comicis és la possibilitat que, per primera vegada, el grup del Partit Popular Europeu (conservadors), que les enquestes vaticinen que continuarà sent el més nombrós, pugui buscar aliats a la seva dreta amb què formar una majoria alternativa a la que tradicionalment ha forjat amb el grup socialdemòcrata, ampliada els últims anys als liberals. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen (PPE), que aspira a renovar mandat, ha obert la porta a pactar amb un dels dos grups d’extrema dreta presents a la cambra –el dels Conservadors i Reformistes Europeus (CRE), capitanejat pel partit Germans d’Itàlia, de la primera ministra Giorgia Meloni– i trencar així el cordó sanitari que hi mantenia fins ara la “gran coalició” d’Estrasburg.

Per defensar-se de les crítiques de socialdemòcrates, d’Els Verds i de l’esquerra, Von der Leyen assegura que el PPE només pactarà amb els grups declaradament favorables a l’OTAN, la UE, Ucraïna i l’estat de dret. Al marge de si aquesta nova majoria s’acabarà materialitzant o no, el fet és que el poder de les forces de la dreta populista i radical europees ja s’ha fet notar en aquesta legislatura. Una influència reforçada al Parlament Europeu després del 9-J posaria en perill el Pacte Verd, el full de ruta per a la transició energètica que la Comissió de Von der Leyen ja va rebaixar per apaivagar la revolta del camp; enduriria encara més el control de la immigració i les condicions per a l’acollida de refugiats i demandants d’asil; posaria en qüestió el reconeixement de drets fonamentals a col·lectius com l’LGBTI i frenaria l’ampliació de la UE, amb governs menys disposats a assumir-ne el cost econòmic. Per damunt de tot, un Parlament Europeu dominat per forces ultradretanes amenaçaria el fràgil projecte d’integració europea frenant noves cessions de sobirania a Brussel·les i, fins i tot, impulsant la renacionalització de competències.