Ucraïna i l’horitzó europeu
La guerra declarada per Rússia el febrer del 2022 ha accelerat el procés d’adhesió ucraïnès a la UE
Els Vint-i-set han aprovat l’inici de negociacions d’accés, supeditades a un conjunt de reformes internes
L’extensa superfície cultivable i subvencionable, l’elevada població i la reconstrucció són reptes per a la UE
El 21 de novembre del 2013, el periodista ucraïnès Mustafa Nayem va publicar un apunt a Facebook convocant la gent a concentrar-se a la nit a la plaça Nezalèjnosti de Kíiv. Era la primera reacció a la sobtada negativa a última hora del llavors president d’Ucraïna, Víctor Ianukovitx, de signar un acord d’associació amb la Unió Europea que feia anys que es negociava. La pressió de Rússia, amenaçant d’aplicar un boicot comercial, i la negativa de les autoritats europees a incrementar les compensacions perquè Ucraïna pogués fer front als efectes d’aquest, en van ser les causes principals.
Una part significativa de la població, especialment al centre i l’oest del país, va percebre la decisió com un allunyament de les aspiracions d’avançar en la integració en la UE. Les protestes que es van desencadenar entre finals del 2013 i principis del 2014 van incorporar reivindicacions nacionalistes, de democràcia i anticorrupció i van ser respostes amb una dura onada repressiva per part de les autoritats, provocant així una escalada violenta que va causar prop d’un centenar de manifestants morts. La situació de revolta i inestabilitat generada va provocar la fugida a Rússia del president Ianukovitx el 22 de febrer, fet que va facilitar l’ascens al poder de forces opositores prooccidentals.
La reacció russa no es va fer esperar: va ocupar militarment la península de Crimea i la va annexionar a mitjan març. Pocs dies després, el nou govern ucraïnès va signar la part política de l’acord d’associació amb la UE. La part econòmica es va signar el mes de juny, setmanes després de l’inici de l’esclat del conflicte bèl·lic al Donbàs fomentat per Moscou. Finalment, l’acord d’associació va entrar en vigor el 2017, incloent entre altres provisions una zona de lliure comerç i l’exempció de visats per a ciutadans ucraïnesos per desplaçar-se pels països de la Unió Europea.
La batalla per l’orientació geopolítica d’Ucraïna s’ha situat, des de fa anys, al cor de la confrontació entre Rússia i Occident. País històricament dividit entorn d’aquesta tria, des de la seva independència les autoritats successives havien prioritzat el vector europeu i occidental, mantenint alhora importants lligams econòmics i industrials amb Rússia. Si el desembre del 2013 el suport a la integració a la UE es trobava al 38,5% entre els ucraïnesos, per un 37,4% que optava per la Unió Eurasiàtica impulsada per Moscou, el juny de 2014, però, aquesta diferència s’havia incrementat un 61%-22% a favor de la UE, segons el Centre Razumkov. Els fets de 2013-2014 van comportar l’inici d’un trencament històric i del progressiu allunyament de Kíiv de l’esfera d’influència russa.
Vuit anys després d’aquells fets, la guerra a gran escala de Rússia contra Ucraïna, iniciada el febrer del 2022 a fi de suprimir la seva sobirania i forçar-ne el retorn sota el patronatge rus, va provocar l’acceleració de molts processos històrics, entre els quals l’adhesió d’Ucraïna a la UE. Si fins aquell moment aquesta opció despertava recels en capitals europees com ara París i Berlín, des de l’inici de l’agressió russa Brussel·les es va bolcar a abordar-la com a part de la resposta política i mostra de suport europeu, concedint a Ucraïna l’estatus de país candidat el juny del 2022. Un any i mig després, el desembre del 2023, el Consell Europeu va aprovar iniciar negociacions amb Kíiv, supeditades a un conjunt de reformes internes en matèria de qualitat de les institucions.
A conseqüència de les accions bèl·liques de Rússia, el percentatge de població ucraïnesa partidària de l’entrada en la UE es va enfilar fins a un 81% el maig del 2022, segons el KIIS. Pel que fa als ciutadans de la UE, segons l’Eurobaròmetre de finals del 2023, un 61% hi donen suport. Els 35 criteris d’adhesió a la UE que componen l’acquis comunitari no seran, però, fàcils de complir per a Ucraïna, especialment pel que fa a àmbits com ara la qualitat de la governança, la independència judicial, l’imperi de la llei, la reducció de la influència dels oligarques i la lluita contra la corrupció, en alguns dels quals Ucraïna se situa a la cua dels rànquings europeus. Més enllà d’aquesta qüestió, la situació d’excepcionalitat que viu el país pels constrenyiments institucionals i financers derivats de la necessitat de defensar-se davant d’una agressió militar, la llei marcial en vigor des de l’inici d’aquesta i les restriccions temporal de diversos drets fonamentals, suposen impediments per avançar en alguns dels criteris d’integració mentre duri la guerra. Una alternativa en cas d’estancament és una integració progressiva, opció que les autoritats comunitàries ja contemplen per a alguns dels països candidats dels Balcans occidentals.
Per a la UE, la perspectiva d’integració d’Ucraïna suposa múltiples desafiaments, especialment en un context en què la Unió té previst integrar nous membres en el mitjà termini i quan, alhora, una part important dels membres actuals volen avançar cap a una integració i sobirania europea més gran en matèria de defensa, política exterior, fiscal i industrial. Una divergència que dota encara de més sentit la idea d’un projecte europeu de dues velocitats, amb diferents nivells i opcions d’integració. L’extensa superfície d’Ucraïna, especialment pel que fa a terres conreables subjectes de ser subvencionades, la gran població (esdevindria el sisè país més poblat de la UE) i els costos de la reconstrucció serien alguns altres dels principals reptes per entomar. Per damunt de tot, el gran interrogant gira entorn d’una hipotètica integració d’Ucraïna amb una part del país encara ocupada per Rússia, especialment en un escenari de la perllongament del conflicte. Al mateix temps, però, la integració d’Ucraïna permetria augmentar substancialment les capacitats conjuntes de la UE en matèria de defensa.
Suport en una lluita existencial
Una data possible per a l’adhesió seria el 2030, any en què es podria donar la següent ronda d’adhesions, segons la proposta feta, fa uns mesos, pel president del Consell Europeu, Charles Michel. Més enllà del fet que Ucraïna pugui estar més o menys preparada en aquella data, de moment, l’element simbòlic de la perspectiva d’adhesió ha permès a la UE jugar aquesta carta en termes de projecció de poder en un context d’agressió militar russa. De retruc, ha servit a Ucraïna per gaudir d’un grau de suport europeu més alt en un moment de lluita existencial.
Si la candidatura ucraïnesa, juntament amb la de Moldàvia i Geòrgia, ha estat un dels tabús geopolítics que han caigut al continent arran de la guerra, un altre ha estat la dimensió del suport mobilitzat per la UE a un país víctima d’una agressió externa. Per primer cop, la UE ha activat el Servei Europeu de Pau, en el marc del qual, fins ara, s’ha aprovisionat Ucraïna amb un total d’11.000 milions d’euros en equipament militar. En conjunt, entre la UE i els països membres s’han compromès, fins ara, 170.000 milions d’euros d’ajut militar, humanitari i financer –una part en préstecs–, dels quals el febrer del 2024 s’havien entregat uns 89.000 milions, segons dades de l’Institut Kiel per a l’Economia Mundial. En el cas de l’ajut financer, ha estat essencial perquè l’estat ucraïnès hagi pogut continuar funcionant.
Per països, destaquen l’ajut d’Estònia (1,6% del seu PIB), Dinamarca (1,4%), Lituània (1,2%) Letònia (1,1%), Polònia (0,7%) i Finlàndia (0,7%). Pel que fa a xifres absolutes, Alemanya és el membre de la UE que, fins al moment, més hi ha contribuït, amb un total de 14.500 milions d’euros. Segons l’Eurobaròmetre de desembre de l’any passat, un 60% de ciutadans europeus donen suport a subministrar ajut militar a Ucraïna. En el cas de Catalunya, segons l’enquesta pel CEO publicada al març, aquesta xifra és del 57%.
L’altre aspecte cabdal en què la UE s’ha bolcat ha estat el suport als refugiats, especialment durant els primers mesos de guerra. La directiva temporal de protecció (2001/55/EC), aprovada el març del 2022, va permetre que els refugiats ucraïnesos tinguessin facilitats per obtenir la residència europea, permís de treball i llibertat de moviments, de què es van beneficiar 4,3 milions de persones. Tot i els recursos mobilitzats pels països europeus, el pes principal en la provisió d’armament a Ucraïna l’han portat, fins ara, els EUA. Això podria canviar dràsticament a partir del novembre amb una victòria de Donald Trump, però també de manera gradual en cas d’un segon mandat d’un Biden amb cada cop més dificultats per mantenir els nivells actuals d’aprovisionament. El bloqueig al Congrés nord-americà del paquet d’ajut de 60.000 milions de dòlars durant prop de mig any mostra fins a quin punt aquest ha esdevingut un afer polaritzat i motiu d’oposició per a una part dels congressistes i senadors republicans alineats amb el trumpisme.
En aquest context de creixent incertesa que arriba des de l’altra banda de l’Atlàntic, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, fa mesos que impulsa acords de cooperació militar amb països europeus que inclouen compromisos de suport a llarg termini, com ara el signat, recentment, amb el president espanyol, Pedro Sánchez. El moment crític que travessa Ucraïna també ha posat recentment sobre la taula el possible desplegament de tropes europees a zones frontereres a l’interior del país per alliberar unitats ucraïneses, i que puguin quedar disponibles per reforçar zones del front. El debat obert, al febrer, sobre aquesta qüestió per part d’Emmanuel Macron a fi de projectar “ambigüitat estratègica” envers Moscou continua i, de moment, països com ara els bàltics i Polònia ja han mostrat disposició a desplegar forces terrestres en cas de més dificultat de les forces ucraïneses per defensar les seves posicions. Recentment, s’ha anunciat que França enviarà instructors militars al país. Aquest pas endavant europeu també s’entreveu en l’autorització que països com ara Finlàndia, Polònia i França han fet perquè Ucraïna pugui atacar objectius militars dins de Rússia amb l’armament que li han proveït, abans que ho hagin fet els EUA, molt més reticents d’entrada.
La guerra ha esdevingut un test d’estrès per a les ambicions de la UE de tenir més pes geopolític autònom en un món cada cop més convuls. Els destins i la sort de la UE i d’Ucraïna a poc a poc es van entroncant. Per això, de la mateixa manera que l’adhesió d’Ucraïna dependrà en gran mesura de la forma que prengui la fi del conflicte i el postconflicte i en quin estat quedi la relació amb Rússia, una derrota d’Ucraïna podria tenir un impacte profund en la credibilitat, la fortalesa i la legitimitat del projecte de construcció europea.
Passa a la plana 30
Ve de la plana 29
