L’amnistia venç el fatalisme
L’independentisme celebra l’aprovació de la llei després de forçar Sánchez a fer de la necessitat virtut i enmig de l’hostilitat de Vox
“No es perdona, es guanya”, diu Nogueras. “És la primera derrota del règim del 78”, lloa Rufián. El BOE i la firma del rei es fan esperar
Per a Isabel Díaz Ayuso sempre és un plaer visitar Catalunya (“M’encanta la regió”, es vanta), però per a dones com Carme Forcadell i Dolors Bassa, i per a homes com Jordi Turull, visitar Madrid és una tempesta emocional, perquè retrobar el seu paisatge urbà i icones com la Júlia esculpida per Jaume Plensa a Colón és revisitar antics fotogrames borrosos de quan la ciutat era intuïda des d’un vidre tintat i els seus cossos emmanillats rebotaven contra les portes dels vehicles policials conduïts per policies amb llicència per a la temeritat en la ruta des d’Alcalá Meco i Estremera. Amb ells i Oriol Junqueras a la tribuna del Congrés, l’independentisme va celebrar ahir l’aprovació final de la llei d’amnistia, la quimera que fins al juliol era inconstitucional i que, després de forçar Pedro Sánchez a “fer de la necessitat virtut”, ara venç el fatalisme de l’hemeroteca i d’un país tan devot de l’autodestrucció com de commemorar derrotes. “Avui no es perdona, avui es guanya”, va etzibar Míriam Nogueras (Junts). “És la primera derrota del règim del 78”, sentenciava Gabriel Rufián (ERC). Amb 177 vots a favor –un menys que el 14 de març perquè la diputada de Podem per Granada Martina Velarde intentava en va votar a distància en tenir una urgència familiar (“La persona que més m’estimo està molt greu i el primer era agafar un tren per agafar-li la mà i estar al seu costat”, relatava en un vídeo aquesta defensora de l’amnistia de primera hora)– i 172 vots en contra, l’amnistia va rebre el vistiplau final amb l’aixecament del vet del Senat i ho feia enmig d’un clima d’extrema hostilitat creat per Vox, amb el diputat ultradretà per Toledo Manuel Mariscal d’ariet posant-se dret i, amb les venes del coll inflades, cridant “traïdor” al portaveu del PSOE, el valencià Artemi Rallo, durant el debat, i al president Sánchez, en el moment de votar sí de viva veu. “En política, com a la vida, el perdó és més poderós que la rancúnia. Avui Espanya és més pròspera i està més unida que el 2017. La convivència s’obre camí”, va lloar Sánchez després d’absentar-se en tot el debat i arribar al seu escó just en el moment de votar. La publicació al BOE i la firma del rei Felip VI es faran esperar.
La fita més gran de l’independentisme al Congrés, nascuda paradoxalment amb una proposició de llei firmada només per Patxi López, va viure un debat d’un voltatge emocional a l’alçada del moment. “Aquesta llei no és perdó ni és clemència. És victòria. Es guanya una batalla del conflicte que existeix des de fa segles entre dues nacions, la nació catalana i la nació espanyola”, va entonar Nogueras. “Mai hauríem d’haver arribat a necessitar aquesta llei i mai hauríem arribat a aquest extrem si l’Estat espanyol hagués fet una transició real, especialment a ls cúpules judicials”, va etzibar. Nogueras va convertir els ulls de Josep Pagès en vidriosos després d’un agraïment a ell i a Gonzalo Boye com a cervells a l’ombra de la llei i directament va portar el seu company Josep Maria Cervera a les llàgrimes amb una intervenció en què va recitar els noms del govern de Carles Puigdemont destituït pel 155 el 2017. A l’escó del darrere de Cervera, la canària Cristina Valido demostrava a la cambra que el vot en contra és compatible amb l’empatia i li buscava la mà per encaixar com a gest d’escalf personal. El dia també va ser emotiu per a Marta Madrenas, que va tenir el coratge d’acudir al Congrés des de Girona pel seu desig de votar sí presencialment i de viva veu, i que rebia una allau de gestos afectuosos dels seus.
En nom d’ERC, Rufián va ser encara més exhaustiu en les felicitacions –de Puigdemont al major Trapero passant per Junqueras i els Jordis– abans d’exigir als “demòcrates espanyols” que no permetin que “el partit judicial” incompleixi la llei. “L’a por ellos era en realitat un a por todos”, va dir. “Propera parada: referèndum. I qui ho menyspreï, que recordi que ens van dir que l’amnistia era impossible ”, va reblar Rufián. En nom de Bildu, Jon Iñarritu sorprenia aparcant el basc per intervenir en català, i a més citant Lluís Companys.
Cridòria i insults de Vox
L’atmosfera solemne de les grans ocasions va durar fins al torn del PSOE, que en previsió d’un esclat ultradretà va deixar Patxi López a la banqueta i va optar per la flegma britànica del catedràtic valencià de dret constitucional Artemi Rallo. El guió socialista de rebaixar el to, però, va saltar pels aires perquè Mariscal, cap de premsa de Vox durant el judici del procés al Suprem i que als 32 anys suma ja un quinquenni amb escó, va importar al Congrés un xivarri a la italiana com els de la Lliga als anys noranta. “Traïdor! Covard!”, va cridar fora de si una vegada i una altra sense seure. A l’uníson, els també ultradretans Joaquín Robles, Lourdes Méndez Monasterio, Francisco José Alcaraz, José Ramírez i Carlos Flores secundaven els crits abans de girar les butaques del seu escó per donar l’esquena a l’hemicicle, en una postal de desdeny insòlita des que el popular Adolfo Suárez Illana ho feia amb Bildu. “Aquesta mala educació no porta enlloc”, advertia la presidenta del Congrés, Francina Armengol, sense apujar el to. “Procurem no donar aquest espectacle”, pregava. I Rallo, triat pel to pausat, sorprenia tothom amb un esclat de sang calenta contra Vox: “Neofeixistes! Filonazis!”. “Europa, Espanya i Catalunya diuen sí a l’amnistia”, es vantava Rallo. El cor de crits i d’insults des de Vox –Gerardo Pisarello (Comuns-Sumar) va ser increpat amb crits de “sudaca” i “tucumano” abans de combatre la xenofòbia dient que és “un orgullós català i llatinoamericà net de republicans andalusos”– estava tan sincronitzat que va fer sospitar a la resta de portaveus que tot era un guió per rebentar el ple. “Efectivament, senyora Nogueras, avui és el dia de la seva victòria: la victòria de l’1,6% d’espanyols sobre la resta dels espanyols. I sap per què? Per l’ambició d’un sol home”, lamentava Alberto Núñez Feijóo (PP). “I si finalment no s’aplica, senyors de l’independentisme, tots sabem que vostès això no ho perdonaran”, reblava. I concloïa el seu torn reprotxant a Sánchez la incompareixença i publicant una esquela: “Hem assistit a l’acta de defunció del PSOE.” Més hiperbòlic era Santiago Abascal (Vox): “És l’atemptat més greu des del 1978.”
Cartell amb un “sí” per no errar
La votació per crida i de viva veu era tan ajustada que alguns, com ara Eduard Pujol (Junts) o Juan Francisco Serrano (PSOE), es van col·locar al davant un foli amb un enorme “sí” escrit en bolígraf per conjurar qualsevol error, mentre que María Jesús Moro (PP) va salvar l’afonia exhibint un “no” a la tauleta. Com ja va succeir al final del ple del 14 de març, que aprovava la llei i l’enviava al Senat, el marcador era rebut amb un esclat de joia i de punys alçats, i el pati del Congrés tornava a ser el marc de les efusives abraçades de Nogueras i altres diputats de Junts com Josep Maria Cervera, Josep Maria Cruset, Marta Madrenas i Pilar Calvo amb els republicans Teresa Jordà, Pilar Vallugera, Francesc-Marc Álvaro i Inés Granollers. “Ho tenim!”, es cridaven a l’orella Nogueras i Jordà en una escena en què Rufián no hi va voler ser. Poc després, Junqueras anava a fondre’s amb Turull en presència d’Aitor Esteban (PNB). “Hem estat junts en moltes”, deia Junqueras als incrèduls que es fregaven els ulls pel parèntesi en el caïnisme independentista.
La llei no ha entrat en vigor perquè no apareixerà encara al BOE –requisit per a la vigència– almenys fins al dilluns. Fonts de La Moncloa neguen cap afany de retard i invoquen l’exemple de la llei d’ensenyaments artístics, aprovada el dijous 23 de maig i publicada al BOE ahir, set dies després. Felip VI, a més, té l’agenda com a coartada: avui viatja a El Salvador per ser a la presa de possessió de Bukele i torna a Madrid diumenge. Ni la burocràcia ni la batalla judicial, però, esborren els somriures.