El Lliure de Gràcia debat íntimament sobre el feixisme a ‘Retrat de l’artista mort’

Quines són les eines que utilitza els partits feixistes per guanyar els vots dels electors? Retrat de l’artista mort s’escapa de donar respostes, però sí que aporta una mirada que pot ajudar a entendre el codi fora del teatre, de la mateixa manera que se sap que hi ha un codi intern entre l’espectador i el públic. El muntatge s’estrena aquest divendres al Lliure de Gràcia (fins al 9 de juny) i, pràcticament , ha exhaurit totes les localitats, avisa el nou director del Lliure, Julio Manrique.

Carnevali reescriu cada cop la peça d’autoficció. Ho va fer a Alemanya, així com a Itàlia i França, on cadascú va tenir una època de triomf feixista. El dilema és que avui estan realçant-se l’extrema dreta a partir d’un discurs simplista. Arriba, de fet, coincidint amb la campanya electoral de les europees, en què s’han convertit en una amenaça per a la governabilitat europea.

L’autor es pregunta per què la Itàlia comunista de Pasolini, d’Ítalo Calvino i d’Umberto Eco va allunyar-se de la societat per un excés de retòrica i, ja als anys 80. El relat el va dominar Silvio Berlusconi. Carnevali adverteix que les esquerres no poden convertir en buida retòrica el feminisme, l’ecologisme o el postcolonialisme. Torrecilla, que també era el protagonista d’El mar: visió d’¡uns nens que no l’han vist mai (en què s’abordava un fet historic de la II República) s’ha adonat que voler parlar de la Guerra Civil no és còmode a la seva família. Tampoc en el cas de Carnevali. Per a Torrecilla, tots els països tenen la ferida del feixisme que no cicatritza; són ferides veïnes per això tot sempre ressona tan proper. I sorprèn veure les coincidències entre el feixisme que va provocar la II Guerra Mundial com els feixismes de Sud-amèrica, propiciats per frenar el comunisme ja en un món en plena guerra freda.

Retrat de l’artista mort busca les connexions personals de cada intèrpret amb el feixisme històric del seu país i amb la dictadura argentina de Videla. El protagonista explica una causa judicial d’un familiar seu que va adquirir un pis a Buenos Aires el 1978 que s’havia expropiat a un dissident polític. Ara els seus familiars el reclamen i s’obre un debat moral, que porta Torrecilla a investigar el passat d’aquest músic (que estava treballant partitures inacabades d’un compositor valencià perdudes durant la Guerra Civil). L’autor ficciona la relació de dos fets íntims reals com és el de la família de l’intèrpret i el de l’artista de Buenos Aires, que va conèixer arran de viure durant una època a la capital argentina.