REGNE UNIT
El llegat de Thatcher continua viu
Quaranta-cinc anys després d’arribar al poder, el neoliberalisme que va impulsar es manté vigent
La fallida de les empreses de serveis públics privatitzades és part de l’herència de la ‘dama de ferro’
Fins i tot el Partit Laborista del Regne Unit ha hagut de fer un gir al centre per poder guanyar eleccions
Aquest mes de maig es compleixen 45 anys de l’arribada al poder de Margaret Thatcher i, quatre dècades després, el seu llegat, el thatcherisme, continua molt present al Regne Unit. La transformació econòmica, política i social que va iniciar la dama de ferro va canviar la societat britànica per sempre. És idolatrada per uns i demonitzada per d’altres, però ningú en parla amb indiferència. No hi ha grisos.
Thatcher va ser primera ministre des del 1979 fins al 1990. Va ser elegida en una època en què gran part de la indústria estava en mans de l’Estat a tot Europa després de la Segona Guerra Mundial, i la tendència era incrementar l’intervencionisme de l’Estat. Aquesta tendència va ser més exagerada al Regne Unit, on, als anys trenta, el Partit Laborista havia reemplaçat el Partit Liberal (els whigs) en l’esquema bipartidista de la democràcia britànica. Els laboristes van governar de manera gairebé ininterrompuda durant els 15 anys previs a l’arribada de Thatcher al poder. Ningú no parlava del liberalisme, aleshores.
Thatcher va aplicar l’anomenat neoliberalisme, la teoria política i econòmica que tractava precisament del contrari, de reduir al mínim la intervenció de l’Estat. Després de Thatcher, el neoliberalisme, posat en pràctica als Estats Units de Ronald Reagan de manera paral·lela, va ser copiat arreu.
Al Regne Unit, es va plasmar en la desregulació del sector financer britànic, la flexibilització del mercat laboral, la privatització de les empreses públiques i la reducció dràstica del poder dels sindicats. En aquest sentit, els anys vuitanta es van caracteritzar per la lluita implacable de Thatcher contra els sindicats, que considerava el seu enemic interior, i que creia que tenien massa poder. Primer va instaurar el vot secret i després va prohibir les vagues.
Aquesta lluita va ser especialment aferrissada amb els miners. Aleshores, hi havia 170 mines al país que donaven feina a 200.000 persones. Es van produir batalles campals entre la policia i els treballadors. Esperonada per la victòria a la guerra de les Malvines el 1982, Thatcher va actuar amb mà de ferro i es va imposar. Des de llavors, els sindicats han anat perdent més i més poder.
També va iniciar la privatització de les empreses públiques com ara l’electricitat i el gas, els ferrocarrils, correus, les telecomunicacions i l’aigua. Aquest és un altre llegat important. S’ha convertit en una llosa per a la societat, perquè aquestes empreses de serveis bàsics, sovint amb capital estranger, s’han dedicat a obtenir dividends per als accionistes sense invertir en infraestructures públiques.
La principal empresa d’aigua britànica, Thames Water, està a punt de fer fallida malgrat els guanys milionaris dels seus accionistes, i han deixat les aigües dels rius i mars britànics contaminades. La solució és rescatar l’empresa amb diners públics. Una situació similar es dona amb l’empresa dels ferrocarrils. Els laboristes han dit que, si guanyen les eleccions d’aquest any com s’espera, renacionalitzaran la companyia.
Mercats financers desregulats
Thatcher també va canviar per sempre els mercats financers, l’anomenat “big bang”. Sis mesos després de guanyar les eleccions, va eliminar els controls de canvi de moneda i el capital estranger va inundar el Regne Unit. La desregulació de la Borsa de Valors l’any 1986 va ser una invitació als principals gegants empresarials mundials a entrar al mercat de valors. I va construir una segona City amb els gratacels de Canary Wharf, a Londres. El resultat va ser la creació del principal mercat financer del món, juntament amb el de Nova York i Singapur. El valor estimat del sector financer britànic avui dia és de 146.150 milions d’euros, que representen el 9,4% de l’economia del Regne Unit.
Un altre canvi, més subtil, però també important, va ser el declivi de les zones industrials del nord d’Anglaterra, que no va ser un propòsit directe de Thatcher sinó que va ser fruit de la deixadesa i l’oblit i del trasllat progressiu de la inversió cap al sud d’Anglaterra i a Londres.
El deteriorament del nord és un dels grans problemes avui dia. És un feu laborista que en les darreres eleccions del 2019 va donar el vot a Boris Johnson i als conservadors amb l’esperança que canviés la seva situació. Però la situació no ha canviat en els últims cinc anys.
A més, Thatcher era una gran euroescèptica, s’oposava a cedir competències a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea i, en aquest sentit, el Regne Unit no ha canviat gaire. Una altra herència de Thatcher va ser a Irlanda del Nord, tot i la seva posició intransigent, per exemple, en la vaga de fam a la presó de Maze, que va posar fi a la vida de Bobby Sands, el 1981. El 1985 va signar el tractat angloirlandès, que donava veu a la República d’Irlanda en els afers del nord. I això va ser decisiu per posar les bases dels futurs acords de pau del 1998.
L’empremta de Thatcher va ser tan profunda que va canviar el Partit Laborista, que va haver de fer un gir cap al centre amb el Nou Laborisme de Tony Blair per poder guanyar les eleccions del 1997 amb polítiques neoliberals que fomentaven la competència i l’expansió del sector privat. I ara, després dels anys de Corbyn, els laboristes tornen a virar cap al centre.