“Illa obre la porta a pactar amb Junts per l’aeroport”

Hi ha hagut gent que ha quedat alleugerida, però també hi ha hagut molta gent que ha quedat desconcertada. I crec que, si aquests cinc dies de reflexió no s’omplen de contingut, evidentment estarà donant la raó a tots aquells que pensaven que era un moviment tàctic. Perquè és cert que el partit socialista no només ha arribat tard a la lluita contra el lawfare, sinó que hem vist que de vegades també ha participat en aquest lawfare o n’ha estat còmplice. Veiem el senyor Collboni fent-se fotos amb Agbar, que ha estat fent lawfare a l’alcaldessa Colau, senzillament perquè volíem que la gestió de l’aigua fos pública. Hem vist també com l’expresidenta del Congrés, la senyora Batet, va fer perdre l’escó a Alberto Rodríguez. Qui va demanar la dimissió a Mónica Oltra al País Valencià va ser Ximo Puig. A mi em costa entendre ara mateix aquest moviment perquè conec persones que han estat objecte de lawfare. A més dels dirigents independentistes, Mónica Oltra, Ada Colau, Pablo Iglesias, Irene Montero, Vicky Rosell, Alberto Rodríguez..., i la llista podria seguir. I no s’han agafat cinc dies tenint un país pendent. Evidentment han fet les seves reflexions, perquè són moments duríssims, i jo he demanat des del primer moment empatia amb tots i totes, i tot el suport. Això no va només de quan et toquen a tu o quan toquen el teu espai polític, per a mi és una qüestió essencial de democràcia. I per això el que necessitem és que això que ha passat ara marque un abans i un després, que sigui un punt d’inflexió. Necessitem, tant sí com no, renovar la cúpula del poder judicial sense esperar el Partit Popular, perquè ja veiem com s’està situant a l’altre costat. Necessitem, una vegada per totes, derogar la llei mordassa i també necessitem una llei de mitjans que garanteixi el dret a la informació, i això inclou la pluralitat informativa, perquè no hi hagi oligopolis, concentració mediàtica i també que pugui perseguir les fake news.

Jo crec que hi ha molta gent que està desconcertada perquè Sánchez s’agafa cinc dies de reflexió, però després resulta que la reflexió l’havíem de fer la ciutadania. La ciutadania ve reflexionada de casa perquè tots hem estat veient, a Catalunya en concret i en especial, aquests efectes del lawfare. I, per tant, insisteixo, si no marca un abans i un després en les polítiques que s’impulsen des del govern de l’Estat –mesures de regeneració democràtica, desenvolupar la regulació del preu dels lloguers, continuar apujant el salari mínim, reduir la jornada laboral, protegir tota la diversitat de famílies i que la gent jove pugui tindre el seu projecte autònom–, jo crec que li pot sortir malament si és que realment el seu objectiu era electoralista.

El que he dit, i mai he parlat d’una fórmula concreta, és que hi ha una anomalia: al nostre país tenim un dels parlaments més progressistes d’Europa i, en canvi, sempre s’acaba governant amb Junts. Nosaltres tenim un model de país que és als antípodes del model de Junts. Ens hem d’entendre entre les forces progressistes, però durant aquesta legislatura ERC ha acceptat acríticament totes les condicions que li ha anat posant sistemàticament el senyor Illa. Jo sí que dic que m’he d’entendre amb el senyor Illa, però que, evidentment, som als antípodes pel que fa a la lluita contra l’emergència climàtica i també per que fa al seu model d’infraestructures, i li hem posat límits, cosa que no ha fet ERC.

Governar sempre té contradiccions, evidentment, i més quan ets la força minoritària del govern, però aquí tots i totes sabem que, sense la nostra presència al govern de l’Estat, no hauria tirat endavant ni la reforma laboral de Yolanda Díaz –que ara ens està donant les millors dades d’ocupació, unes dades que no teníem des del 2008–, ni la pujada del salari mínim ni l’ingrés mínim vital. I el nostre paper, el de Jaume Asens en particular, ha estat cabdal a l’hora de desjudicialitzar el conflicte. Ho veurem també en la negociació per a la reforma del sistema de finançament, en la qual tindrem un paper central.

No ens ho podem permetre. Ni ens podem permetre un govern feble ni ens podem permetre una repetició electoral, perquè també hi ha qui està parlant de possible repetició electoral. Seria una falta de respecte a la ciutadania. Quan envies la ciutadania a una segona convocatòria electoral, en realitat què li estàs dient? Que no ha votat bé, que s’ha equivocat, que no acceptes la confiança a qui la hi han fet. Tenim l’obligació de posar-nos d’acord. Aquí nosaltres hem sigut les més clares a l’hora de dir quins serien els nostres aliats i qui no, i sobretot d’estar basats en continguts. L’impuls i la defensa i la protecció del català i la cultura catalana han d’estar al cor del proper govern de la Generalitat, l’accés a l’habitatge, educació, sanitat pública i també transició ecològica justa. Al nostre país necessitem desenvolupar més la cultura de la coalició, dels governs de coalició, que és una cosa que està molt instaurada a tot Europa i aquí encara tenim les rèmores de les majories absolutes, quan això no tornarà. Hem d’acceptar que som moltes forces polítiques, que som un Parlament molt fragmentat, però això no necessàriament ha de ser una feblesa, sinó que de cara a la ciutadania ho podem plantejar també com una riquesa i com una força. Jo recalque molt que nosaltres volem estar al govern. Durant aquesta legislatura, sincerament, pensàvem que ERC faria coses diferents de les que havia fet quan governava amb Junts i hem vist que no ha estat capaç. La gent progressista ha vist amb una certa decepció aquest continuisme d’ERC amb les polítiques que venien d’abans. No se n’ha sortit amb la crisi educativa, ho estem veient també amb la sanitat, quan has d’esperar quinze dies per poder veure el teu metge. Tenim un problema de primer ordre amb l’habitatge. Si hi ha diversos partits al govern, pot ser una fortalesa. Nosaltres ja hem dit amb qui sí i amb qui no, i sobretot quines són les polítiques que ha de fer aquest govern.

No podria entendre que, si ERC i el PSC són capaços de posar-se d’acord a tot arreu –ho hem vist a l’Estat, ho veurem a Barcelona quan passen les eleccions catalanes, ho veiem a les diputacions, és a dir, fa molt de temps que els vets s’han aixecat–, envien la ciutadania a una nova convocatòria electoral perquè resulta que no són capaços de fer a la Generalitat el que fan a la resta d’administracions. I també ha de quedar patent que la garantia per tirar endavant polítiques progressistes és que nosaltres siguem al govern.

Sempre hem separat carpetes. El govern de Catalunya s’ha de negociar a Catalunya, però estem veient a Barcelona que uns lobbies han decidit que no volen que els comuns estiguin al govern perquè no volen la gestió pública de l’aigua, una òptica pública, més superilles i més pacificacions de carrers. Estem veient que Collboni no vol connectar el tramvia per la Diagonal aquesta legislatura, no vol reservar el 30% d’habitatge públic de les noves construccions. I no només Collboni ha acceptat aquests vets, sinó que ERC ara també ho accepta.

No vam donar suport als pressupostos perquè crec que és profundament decebedor que ERC accepti acríticament les condicions que posa el senyor Illa quan, a més, ERC diu que el que exigeix el senyor Illa no és el seu model de país. Ara estem veient que, a través de decrets i de modificacions de crèdit, han tingut els recursos que nosaltres dèiem per als serveis públics. No calia donar una empenta al casino més gran d’Europa per poder tindre més recursos per als serveis públics, però resulta que entre el senyor Illa i ERC van decidir que ho vinculaven. El senyor Illa ho va imposar i el senyor Aragonès ho va acceptar. També tenim l’ampliació de l’aeroport del Prat, que incrementaria un terç les emissions i portaria 20 milions de turistes més cada any quan fins i tot la patronal turística està dient que estem tocant sostre.

Arriba un moment en què ja no sé quin és el model d’ERC. En el Hard Rock han fet un acord de govern secret, que no havien explicat ni als partits, ni a la ciutadania ni als mitjans de comunicació. Mitja hora abans de signar l’acord de pressupostos amb el PSC. Diuen que no volen la B-40, però estan treballant el conveni amb el govern de l’Estat. I si parlem de l’aeroport, fan una proposta que no l’amplia, però sí que canvien les operacions de pista per als mesos de juliol i agost per aportar més turistes.

Evidentment tenim discrepàncies fortes amb el PSC, però, a diferència d’ERC, s’ha vist que som capaços de plantar-nos. Per això dic que, com més força tinguem nosaltres, amb més força podrem plantar-nos.

Segurament el senyor Illa està obrint la porta a pactar amb Junts, precisament per fer aquests projectes. Nosaltres no hi serem per ser-hi, i crec que no hi ha res que generi més desafecció entre la gent progressista del nostre país que tindre un govern amb etiqueta progressista però que acaba fent les mateixes polítiques de sempre.

Nosaltres volem que els catalans i les catalanes puguen votar i decidir el seu futur. Sempre hem reclamat que això havia de ser vinculant i que, per tant, havia d’estar pactat perquè pogués reconèixer-se i aplicar-se el resultat. El que també dic és que, fins que aquest moment arriba, Catalunya no es pot quedar aturada. Catalunya necessita conquestes, victòries. Ja es parla català al Congrés, necessitem que es parli també a Europa, que sigui llengua oficial. Cal un nou sistema de finançament; és una autèntica barbaritat el que passa, que sent el 17% de la població, rebem com si fóssim el 13%. Necessitem un sistema propi de finançament que sigui solidari, però també que sigui just i que respecti el principi d’ordinalitat. Això és bàsic. A partir d’aquí, el model s’ha de treballar entre les forces catalanistes. Hem de continuar avançant en autogovern. Això vol dir no només traspàs de Rodalies, sinó també ports, aeroports. Fins que arribi el moment de la votació, què fem en el mentrestant?

La veritat és que no ho sé. Ara ERC està dient que ja ha plantejat el referèndum a la taula de negociació, però també és cert que el que hem vist aquesta legislatura és que el president Aragonès mai va convocar la taula de partits per parlar i presentar-nos, per exemple, el pacte de claredat que havia encarregat a uns experts. L’hem vist parlar més de referèndum gairebé en campanya que durant els tres anys. De fet, també va anunciar un acord nacional per l’autodeterminació, i tampoc hem vist que hagi de culminar. Jo crec que posar-se terminis pot portar a la frustració. Crec que el nostre país en sap, d’això, i, per tant, jo crec que al final es tracta d’anar sumant i acumulant forces.