El ‘presidente’ és Pedro

Si es dubtava dels motius del president espanyol, Pedro Sánchez, per anunciar públicament i fer un recés de cinc dies per valorar si presentava la dimissió, ara en podem suposar la raó més urgent: aconseguir el millor resultat electoral possible a Catalunya, és a dir, trencar en escons el sostre del PSC des de fa dues dècades i distanciar-se clarament d’ERC i Junts al Parlament per aconseguir la presidència del país, que els socialistes catalans no tenen des del 2010 amb José Montilla –fa 14 anys. Cal recordar que el PSC va obtenir 42 escons el 2003, que van permetre a Pasqual Maragall ser investit president amb un govern de coalició amb ERC i ICV. El 2006 només en va obtenir 37, que encara li van garantir la investidura i un segon govern tripartit. El 2008 va caure als 28 i CiU va tornar al govern amb Mas. El 2012 van ser 20; el 2015, 16, i el 2017, 17, en els anys àlgids de l’independentisme. Passat el vendaval, el PSC de Salvador Illa va tornar a guanyar fa tres anys en vots a Catalunya però va empatar a 33 diputats amb ERC.

Que mobilitzar el vot útil entre l’electorat català era la raó d’urgència ho reforça, primer, que el CIS espanyol va publicar, ja l’endemà del retir de reflexió de Sánchez, un sondeig en què el PSC obtindria entre 39 i 40 diputats, mentre que la primera força independentista, Junts en aquest cas, no passaria de 30 i el sobiranisme perdria la majoria. Dos dies després, el CEO català va pronosticar un reforç més gran del PSC amb entre 40 i 47 diputats, tot i que l’independentisme podria mantenir majoria en cas d’obtenir el màxim d’escons potencials de la forquilla que donava el baròmetre electoral. L’altre argument per sostenir que el gest de Sánchez ha estat primerament electoral és la seva presència immediata a Catalunya. Dos dies després d’anunciar que es quedava “amb més força que mai”, Sánchez es va passejar el Primer de Maig per la Fira d’Abril del recinte del Fòrum de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, ahir va encapçalar el primer míting electoral a Sant Boi de Llobregat fent tàndem amb Salvador Illa i, dissabte, tornarà a repetir en un acte a Montmeló.

Tres intervencions públiques en quatre dies de Pedro Sánchez en campanya a Catalunya i segur que el ritme no decaurà. Si Junts s’ho juga tot a Puigdemont, el PSC es recolza com mai en Sánchez.

Ahir l’estrena del president espanyol en un míting d’aquesta campanya va ser un nou bany entre les bases socialistes. No pas diferent que en campanyes anteriors pel que fa a l’expectació i l’estima però sí per la intensitat. En la seva entrada al poliesportiu municipal La Parellada de Sant Boi, ple a l’interior i ple a la projecció exterior, Sánchez era l’objectiu de totes les càmeres i selfies de mòbil, petons i encaixades de mans –també de la càmera del PSC que retransmetia l’acte.

Tots els assistents consultats d’entre el públic donaven suport als “dies de reflexió” de Sánchez i als motius adduïts. “Va anar bé pels atacs rebuts per la seva persona els darrers mesos, bé no només per reflexionar sinó per veure que té suport de la ciutadania i del seu partit”, va dir Jaime Valdés, que va reconèixer que el gest és, en part, electoral, i no només a Catalunya sinó a tot l’Estat perquè el veu “bon estrateg”, però va afegir-hi que considera sincera la reflexió “perquè se sentia pressionat”. L’Anna no creia que fos electoral: “Som humans i quan et toquen la fibra, la dona i els fills... No pot ser que el debat polític sigui tot el dia merda cap aquí, merda cap allà.” El José veia plausibles els dos motius, tant “sentir-se assetjat per mitjans de comunicació com una estratègia electoral”: “No ho sé.” Al Gerard el gest li va semblar normal “per a qualsevol persona que es troba en situació compromesa per la família” i va descartar motivació electoral: “De retruc, probablement, però crec que no ens aportarà ni més ni menys vot.” També va mostrar respecte l’Enrique, que va advertir que ell és votant d’ERC però que assistia al míting amb la seva dona, que sí que votarà el PSC: “És molt personal. T’has de veure en aquesta situació.” Quan li vaig preguntar pel possible motiu electoral, va concloure: “Jo no soc ningú per jutjar una decisió personal.”