“Els homes volen controlar la sexualitat i el cos de la dona”

La raó per la qual estic aquí és compartir la meva experiència d’anys treballant en qüestions de migració, en el camp dels drets humans i per posar fi a certes pràctiques culturals que són perjudicials per a la dona i les nenes. És molt important que la gent d’aquí conegui les lluites i els reptes dels països africans. Perquè, tot i que els problemes lligats als drets humans són d’una naturalesa local, també hi ha elements en aquestes violacions dels drets humans que són més globals. Per tant, amb el fet de compartir i conèixer experiències de diferents llocs podem coordinar-nos i buscar solucions conjuntes als reptes que són globals.

Aquest retrocés que estem veient a Gàmbia és esfereïdor. És una violació dels drets de les dones que ens fa retrocedir gairebé vint anys. En el seu moment, les dones van sortir a Gàmbia exigint que es posés fi a la mutilació genital femenina. Ha de servir com a lliçó per mirar que els avenços que s’aconsegueixen amb la nostra lluita perdurin en el temps. Gàmbia és un país on la taxa de prevalença de la mutilació genital femenina és molt elevada. Tot i haver-hi una llei i nombroses lleis a l’Àfrica que la prohibeixen, és una pràctica que es manté i el fet que es despenalitzi pot provocar que la taxa pugi encara més. Crec que les dones i les nenes a Gàmbia no estan segures. És una tàctica que fan servir els homes que ostenten el poder per controlar la sexualitat i el cos de les dones. Té efectes molt greus en les dones, psicològics, però també fa que algunes dones no puguin tenir fills i és causa de malaltia i mort. Penso que sí que pot tenir un efecte dominó i és preocupant. Si els governants africans veuen que en un país s’ha despenalitzat aquesta pràctica i en fer això volen controlar la dona, poden tenir la temptació de seguir el mateix exemple. Però no ens rendirem, mostrarem la nostra solidaritat amb les dones de Gàmbia i esperem que la pressió que facin les gambianes pugui revertir aquesta despenalització. En qualsevol cas la mutilació genital femenina és una violació als drets de les dones i és una barbàrie. Si Gàmbia despenalitzés la mutilació genital femenina es podria sentir temptada de despenalitzar altres pràctiques com ara el matrimoni infantil i el matrimoni forçat. Per tant, no podem permetre-ho.

Els motius que han fet servir per despenalitzar la mutilació genital femenina s’emparen en el fet que és una obligació religiosa. Però fins i tot els líders religiosos de Gàmbia han sortit al pas per dir que això no és veritat. En cap lloc de l’Alcorà es menciona aquesta pràctica com a obligatòria. Forma part d’aquest intent dels homes de controlar el cos de la dona i la dona. Les cultures evolucionen i s’ha de poder distingir entre les pràctiques culturals que són positives i les que són negatives, perjudicials. A més, la mutilació genital femenina té unes conseqüències per a la dona per a tota la seva vida i fins i tot té conseqüències en els mateixos homes que la defensen. Per exemple, les dones tenen menstruacions molt doloroses, infeccions que requereixen tractament mèdic i sovint és l’home qui l’ha de finançar. O quan les dones pareixen tenen molts més riscos de tenir problemes. Els homes que defensen la mutilació genital femenina adduint que és una qüestió cultural es veuen directament afectats en el pla econòmic. El que ha motivat aquesta despenalització és que arreu del continent africà les dones estan alçant la veu per dir prou, per denunciar aquesta pràctica atroç i això espanta els homes i els governs. A més és una qüestió que afecta les dones i, per tant, qui són els homes per prendre una decisió així.

El que diferencia l’afrofeminisme és que està molt contextualitzat a les problemàtiques i a la realitat de les dones africanes. Els moviments feministes occidentals lluiten per assolir una igualtat salarial, mentre que a l’Àfrica el feminisme lluita per drets tan essencials com el dret a l’alimentació, per tenir un sostre, per poder optar a una feina… A molts països africans la dona no pot treballar. Les dones africanes també han de fer front a la violència domèstica, la mutilació genital femenina, l’explotació sexual, molt poques dones africanes poden accedir a l’espai públic, participar en la vida política, perquè per a això cal tenir poder, una educació i els mitjans financers. Moltes societats africanes consideren la dona com a ciutadana de segona classe i precisament quan parlem d’afrofeminisme abordem aquestes qüestions en què les africanes es poden identificar. Són el pal de paller de la societat africana. Estem lluitant per tenir igualtat, un dret a l’educació, a la sanitat i pel dret a l’aigua, perquè les dones no s’hagin de desplaçar quilòmetres i quilòmetres per anar-la a buscar. Les fa molt vulnerables a la violència sexual.

Les nenes quan són víctimes de mutilació genital femenina sovint també són víctimes de matrimonis infantils, forçats, i el fet que es permeti una d’aquestes pràctiques està justificant totes les altres pràctiques perjudicials. L’educació és essencial, especialment per a les nenes. Jo no estaria aquí parlant amb tu si no hagués tingut accés a aquesta educació i és la base que permet a les dones prendre consciència dels seus drets.

En la meva comunitat, les noies són un bé amb el qual es comercia i en gran part es deu al problema de la pobresa. En el moment de donar una nena en matrimoni, la família rep uns diners a canvi. En el cas que estigui mutilada genitalment, el dot és superior i a vegades s’intercanvien per diners però també per animals. És una pràctica que genera molta tristor per les mares que veuen com intercanvien la seva filla per diners o bestiar. Ho fan perquè no les assenyalin ni estiguin excloses de la comunitat. Jo he pogut estudiar i he ajudat la meva família molt més que no pas intercanviant una nena per uns diners. Perquè els diners són només una vegada. En canvi, si es dona una educació a les nenes, en el futur poden contribuir molt més en la comunitat que no pas casant-les de petites. Jo mateixa he ajudat perquè els meus germans rebessin una educació.

No vaig poder evitar la mutilació genital femenina, la vaig patir amb 7 anys. És una experiència que no s’oblida mai. El dolor del dia després es queda amb tu per sempre més. No sabia que aquesta experiència tan traumàtica era una violació dels meus drets. Als 13 anys en vaig prendre consciència. Soc una supervivent. Vaig poder evitar el matrimoni forçós gràcies al fet que a la meva comunitat hi havia dones poderoses i valentes que van convèncer la meva família. Estimo la feina que faig perquè encara que només contribueixi a canviar la vida d’una persona ja val la pena. Les dones són el pilar de la societat. S’ha de respectar el seu cos i s’ha de valorar la seva contribució a la societat. En un futur m’agradaria veure les dones africanes tenint l’opció de fer el que vulguin fer.