Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

Dr. Gerbass, el baixista de Sidecars, recorda una nit de fa 17 anys a les festes de Salt. El grup madrileny, que llavors portava molt poc temps en actiu i encara no havia publicat el seu primer disc, hi va fer de teloner de Pereza, l’antiga banda de Rubén Pozo i Leiva, que és el germà de Juancho Conejo, guitarra i veu de Sidecars. Però el baixista recorda aquella nit, entre els prop de 2.000 concerts que Sidecars ha fet en els seus 18 anys de trajectòria, perquè un desaprensiu va llançar un objecte contundent a l’escenari i li va obrir una cella a Rubén. Sense cap rancor i convertits ja en un dels clàssics del rock espanyol del segle XXI, amb set discos publicats, Sidecars tornen per actuar aquest divendres a l’Auditori de Girona (21 h, Festival Strenes ) dins del seu Modo Avión Teatro Tour: una sèrie de concerts en teatres i auditoris, força acústics però “amb matisos i instruments elèctrics”, en la línia que ja van mostrar al disc en directe Contra las cuerdas (2016). “Reconstruïm les cançons perquè quedin més tranquil·les i amb més silencis que permetin que cada espectador hi pugui introduir les seves pròpies emocions”, explica el baixista.

L’últim àlbum publicat pel grup és Trece (2022), fruit de la seva tercera residència creativa als estudis La Casamurada de Banyeres del Penedès, que dirigeix Jesús Rovira, de Lax’n’Busto. I per què Trece? “El tretze va començar gairebé com un acudit i es va convertir en una petita obsessió durant la gravació del disc: “Juancho va néixer un 13 de desembre, i el 13 en anava perseguint per tot arreu: vam comprar una ampolla de vi del Penedès i al tap hi havia el número 13; vam perdre una bola de bitllar i era la número 13... Així que vam decidir que el 13 era el nostre número de la sort, al contrari del que pensa la majoria”.

Sidecars saben bé el que és anar a la contra: ells continuen fidels al pop-rock clàssic en un moment en un moment de crisi gairebé endèmica per a aquest estil: “Nosaltres som uns romàntics i hem seguit l’exemple dels nostres ídols, per portar a terme una carrera de fons i mantenir-nos al marge de les modes. També és cert que quan vam començar encara no hi havia aquesta malaltia dels telèfons mòbils que fan que tot vagi tan ràpid. A nosaltres ens agrada més cuinar a foc lent”. El desembre passat van publicar un nou single, Hasta que cierro los ojos , amb vistes a un nou àlbum en què estan treballant al seu ritme. L’àlbum encara és l’objectiu final per a un grup que tampoc està disposat a reduir la durada de les seves cançons per adaptar-se als imperatius de les xarxes socials: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó. Sovint necessitem arribar als 4 o 5 minuts”.