La nit del 8 de juliol del 1976, passats menys de vuit mesos de la mort de Francisco Franco, Zeca Afonso va actuar a Barcelona en la segona edició del Festival Grec, en el recital Cantants de la Revolució Portuguesa. En un moment de la nit, el públic va aixecar la veu per acompanyar-lo, però canviant el cor per “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. L’ona expansiva de la revolució portuguesa havia traspassat la Raia i havia ressonat amb força fins a l’extrem oriental del “rai de pedra” feia poc més d’un any.

El 25 d’Abril va representar un alè d’esperança de canvi i va inspirar cantautors d’arreu de la península Ibèrica que utilitzaven la música com a arma de lluita cultural per minar l’hegemonia del nacionalcatolicisme espanyol. Encara sotmesos a la censura franquista, van lloar la revolució portuguesa amb al·lusions velades però ben entenedores per al públic còmplice. Al maig de 1974, amb els clavells de la revolució encara frescos, Lluís Llach va actuar per primera vegada a Portugal, al teatre São Luís de Lisboa. Del viatge en va sortir la combativa i encoratjadora Abril 74, que acabaria sent un dels temes més corejats en els recitals del cantant empordanès. El tema, que tancava l’LP Viatge a Ítaca (1975), animava a lluitar per assolir les “primaveres lliures”, una clara al·lusió als fets de Portugal, reblada per l’esment del “ram de flors vermells”. En aquell període van passar per Lisboa altres figures de la Nova Cançó catalana, com Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet. La cantautora mallorquina també va evocar poèticament a Abril (1975) la confiança que l’enderrocament de la dictadura es reproduís a l’Estat espanyol: “Un abril em va portar per l’aire una cançó, el meu amic la cantava, també la vull cantar jo.” Els esqueixos dels clavells portuguesos van arrelar igualment en llengua castellana, amb la que Pablo Guerrero cantava als “días en que florezcan fusiles y claveles sobre el viejo país de los dientes afilados”. I Adolfo Celdrán adobava amb mirades els fusells per fer brotar flors en les ànimes dels soldats. Un dels artistes més propers a Portugal, geogràficament i culturalment, va ser el gallec Benedicto, que va acompanyar José Afonso entre el 1972 i el 1974 en les gires.

Malgrat que l’Estado Novo va domesticar i utilitzar el fado per transmetre els seus valors conservadors, la música era un mitjà de protesta des de feia dècades a Portugal. El compositor Fernando Lopes-Graça va editar el 1946 el cançoner Marchas, danças e canções, on musicava poemes de caire revolucionari o obrer per “estimular l’acció a través de la unió de la poesia i el cant”. El repertori, ràpidament censurat, va circular en actes clandestins i en cercles d’exiliats, i va ser un precursor de la cançó social. A l’inici de la convulsa dècada dels seixanta la canção de intervenção va agafar embranzida amb José Afonso i Adriano Correia de Oliveira, en la primera fornada, seguits d’autors com Luís Cília, José Mário Branco, Fausto Bordalo Dias, Vitorino Salomé, Manuel Freire, Sergio Godinho, José Jorge Letria o José Carlos Ary dos Santos, entre altres. El triomf de la Revolució va permetre tornar de l’exili francès a Branco, Cília i Fanhais, que el 30 d’abril van ser rebuts a l’aeroport de Lisboa per Afonso, encara astorat però complagut que la seva “Grândola” hagués donat la “puntada de sortida” a la dictadura.