La marxa sense fanfàrria
‘Grândola, Vila Morena’, de José Afonso, va tenir un paper inesperat però clau en el 25 d’Abril
Composta a partir d’un poema sense intenció de protesta, el públic la va adoptar com una cançó política
La Revolució dels Clavells va inspirar i esperonar autors com Lluís Llach, que li va dedicar ‘Abril 74’
Després de vuitanta-cinc minuts de neguit, a les 00.20 hores del 25 d’abril de 1974, la tonada de Grândola, Vila Morena als transistors va desencadenar el cop d’estat que posaria fi, al final del dia, a més de quaranta anys de dictadura a Portugal. La cançó de José Afonso (1929-1987), gravada feia dos anys i mig, va esdevenir, sense voler i per un cúmul de casualitats, l’himne de la Revolució dels Clavells.
Grândola no era en el pla inicial de l’operació. Setmanes abans els líders del Movimento das Forças Armadas (MFA) van escollir com a consignes secretes per activar el cop l’emissió de dos temes musicals a la ràdio comercial, amb millor cobertura i més fiable que les comunicacions militars de l’època. E depois do adeus seria el primer i donaria l’avís per posar-se a punt. La balada de Paulo de Carvalhohavia anat al festival d’Eurovisió aquell any i no era gens sospitosa. Si tot anava bé, el segon i definitiu senyal per avançar havia de ser Venham mais cinco, d’Afonso. Però amb les instruccions ja redactades, van copsar que era a la llista de cançons prohibides de l’emissoraRàdio Renascença, on s’havia d’emetre. A corre-cuita van triar Grândola, que havia esquivat la censura.
El tema havia estat molt corejat menys d’un mes abans de l’aixecament, el 29 de març, a la primera Trobada de Cançó Portuguesa, que va esdevenir un acte d’obert desafiament al règim. Entre el públic del Coliseu de Lisboa hi havia alguns dels “capitans d’abril” implicats en els preparatius. L’aleshores major Otelo Saraiva de Carvalho, un dels principals estrategs de l’MFA, va confessar més tard que un dels motius per triar Grândola, a més de ser d’Afonso, va ser el so dels passos que s’hi senten i que li donen un “aire de marxa militar”.
Mig segle després d’aquell festival de cançó protesta, el passat 1 de març, el cantautor portuguès Francisco Fanhais va interpretar a Barcelona la icònica cançó de l’enyorat amic Zeca (hipocorístic de José) en l’homenatge a Salvador Puig Antich celebrat a l’Harmonia de Sant Andreu. Va arrencar imitant el so d’aquell caminar amb un xiuxiueig, però a un ritme més pausat que els que se senten a Cantigas do maio, enregistrat a l’octubre de 1971 al nord de París. Fanhais, l’únic supervivent d’aquelles sessions, explica que el productor del disc, José Mário Branco, va proposar a Afonso donar al tema l’estructura tradicional del cant de l’Alentejo. Aquest gènere coral –declarat patrimoni immaterial de la humanitat el 2014– comença amb una veu solista, el punt, seguida d’una altra més aguda, l’alt, i finalment s’hi afegeix un cor greu. També va suggerir incorporar el so dels passos que els pagesos feien en tornar cantant de feinejar, agafats dels braços. Un caminar arrossegat i lent, “perquè desherbar cansa”, en paraules de Branco, mort el 2019.
Al jardí del castell d’Hérouville –un estudi que als setanta i vuitanta va acollir Pink Floyd, David Bowie o Elton John, entre d’altres– hi havia un tros amb grava idoni per reproduir l’efecte. El problema és que pel costat hi passava una carretera i van haver de gravar a les tres de la matinada, rememora Fanhais, que riu recordant-se amb els auriculars posats per caminar al tempo del metrònom, envoltats de micròfons posats a terra i connectats amb llargs cables a l’estudi. L’endemà van gravar les veus a cappella, sense més acompanyament que el ritme dels passos. Afonso va fer la veu solista i l’aguda; el guitarrista Carlos Correia, Bóris (1947-2018), “que aleshores l’acompanyava”, Branco i ell mateix –tots dos exiliats a França– van fer els cors, afegeix.
Però després de la mescla, el so del peu arrossegat se sent com un altre pas, i per això sembla una marxa. Un “error tècnic” determinant perquè es convertís, per a sorpresa del mateix Afonso, en el símbol del 25 d’abril –amb permís dels clavells– i un himne atemporal i transversal, corejat tant en manifestacions contra la troica el 2013 com en protestes laborals de la policia.
A diferència de temes creats d’antuvi per ser himnes polítics, patriòtics o celebrar gestes heroiques, Grândola, Vila Morena va sorgir d’un poema de lloança sense esperit de protesta que Afonso va escriure el 1964 per l’admiració que li va causar l’ambient contestatari de la Societat Musical Fraternitat Operària de Grandolense, on havia actuat poc abans. Tot i estar mancat de fanfàrria i no contenir cap missatge explícit, els canvis incorporats en la gravació van emfatitzar unes referències genèriques a la “fraternitat”, la “igualtat” o la “voluntat” del poble que en aquell context polític van ressonar com una cançó eminentment política, però no per a la censura. I la música i els clavells van tombar el règim.
Els esqueixos dels clavells vermells
La nit del 8 de juliol del 1976, passats menys de vuit mesos de la mort de Francisco Franco, Zeca Afonso va actuar a Barcelona en la segona edició del Festival Grec, en el recital Cantants de la Revolució Portuguesa. En un moment de la nit, el públic va aixecar la veu per acompanyar-lo, però canviant el cor per “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. L’ona expansiva de la revolució portuguesa havia traspassat la Raia i havia ressonat amb força fins a l’extrem oriental del “rai de pedra” feia poc més d’un any.
El 25 d’Abril va representar un alè d’esperança de canvi i va inspirar cantautors d’arreu de la península Ibèrica que utilitzaven la música com a arma de lluita cultural per minar l’hegemonia del nacionalcatolicisme espanyol. Encara sotmesos a la censura franquista, van lloar la revolució portuguesa amb al·lusions velades però ben entenedores per al públic còmplice. Al maig de 1974, amb els clavells de la revolució encara frescos, Lluís Llach va actuar per primera vegada a Portugal, al teatre São Luís de Lisboa. Del viatge en va sortir la combativa i encoratjadora Abril 74, que acabaria sent un dels temes més corejats en els recitals del cantant empordanès. El tema, que tancava l’LP Viatge a Ítaca (1975), animava a lluitar per assolir les “primaveres lliures”, una clara al·lusió als fets de Portugal, reblada per l’esment del “ram de flors vermells”. En aquell període van passar per Lisboa altres figures de la Nova Cançó catalana, com Pi de la Serra, Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet. La cantautora mallorquina també va evocar poèticament a Abril (1975) la confiança que l’enderrocament de la dictadura es reproduís a l’Estat espanyol: “Un abril em va portar per l’aire una cançó, el meu amic la cantava, també la vull cantar jo.” Els esqueixos dels clavells portuguesos van arrelar igualment en llengua castellana, amb la que Pablo Guerrero cantava als “días en que florezcan fusiles y claveles sobre el viejo país de los dientes afilados”. I Adolfo Celdrán adobava amb mirades els fusells per fer brotar flors en les ànimes dels soldats. Un dels artistes més propers a Portugal, geogràficament i culturalment, va ser el gallec Benedicto, que va acompanyar José Afonso entre el 1972 i el 1974 en les gires.
Malgrat que l’Estado Novo va domesticar i utilitzar el fado per transmetre els seus valors conservadors, la música era un mitjà de protesta des de feia dècades a Portugal. El compositor Fernando Lopes-Graça va editar el 1946 el cançoner Marchas, danças e canções, on musicava poemes de caire revolucionari o obrer per “estimular l’acció a través de la unió de la poesia i el cant”. El repertori, ràpidament censurat, va circular en actes clandestins i en cercles d’exiliats, i va ser un precursor de la cançó social. A l’inici de la convulsa dècada dels seixanta la canção de intervenção va agafar embranzida amb José Afonso i Adriano Correia de Oliveira, en la primera fornada, seguits d’autors com Luís Cília, José Mário Branco, Fausto Bordalo Dias, Vitorino Salomé, Manuel Freire, Sergio Godinho, José Jorge Letria o José Carlos Ary dos Santos, entre altres. El triomf de la Revolució va permetre tornar de l’exili francès a Branco, Cília i Fanhais, que el 30 d’abril van ser rebuts a l’aeroport de Lisboa per Afonso, encara astorat però complagut que la seva “Grândola” hagués donat la “puntada de sortida” a la dictadura.
