Cinc actrius a la recerca de la veritat

Històries de veritat

Les explicacions de Luci Lenox poden ajudar a entendre no només l’esclat d’aquesta generació d’actrius, també el de les directores i la presència femenina en tots els àmbits de la indústria: “Jo soc molt fan del cinema català per la seva contribució a la igualtat. No és una indústria que produeixi cinema de grans pressupostos, de pel·lícules d’acció o de guerra. És un cinema que explica històries de veritat, i totes aquestes actrius han fet de protagonistes en aquesta mena d’històries.” Cita com a exemples els treballs de Bruna Cusí amb Alberto Ammán a Upon entry, nominada a tres premis Independent Spirit dels EUA, i Nausicaa Bonnín, precursora, en certa manera, dels èxits d’aquesta generació amb Tres dies amb la família (2009).

La mateixa natura del cinema català, el tipus d’història que explica, ha donat oportunitats a aquestes actrius. Cineastes com Isabel Coixet, Mar Coll, Elena Trapé, Carla Simón o Elena Martín les han ajudat a brillar. “Si mires l’Acadèmia del Cinema Català –comenta Luci Lenox–, hi ha molta més equitat de gènere que en altres països, a tots els departaments, i moltes vegades una dona guanya el premi de millor directora. La veritat és que les actrius tenen més oportunitats de treballar en aquestes pel·lícules perquè a Catalunya s’ha fet més aquest tipus de pel·lícula de quotidianitat, amb històries de mares, de dones...”

Dir que és una fornada excepcional, segurament més destacada que la que formen els seus companys masculins de la mateixa generació, és una apreciació intuïtiva, però es demostra fàcilment si es repassen les llistes de premis: dues han guanyat el Goya (Laia Costa i Bruna Cusí), dues més han estat nominades al premi, i Aina Clotet i Nausicaa Bonnín han guanyat el premi a la millor actriu del festival de Màlaga. Vicky Luengo ha acumulat distincions per Suro (nominada al Goya) i premis per la sèrie Antidisturbios (Fotogramas de Plata, Ondas...). Si ampliem el focus, veurem que han succeït en els premis Goya a actrius com Laia Marull i Nora Navas, i si mirem més enrere, a Carme Elias, Mercedes Sampietro... En total, aproximadament un terç dels premis de l’Acadèmia del Cinema Espanyol (d’actriu protagonista, de repartiment i revelació) han estat guanyats per intèrprets catalanes.

Es pot parlar d’una generació? Una accepció del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix generació com un “conjunt d’escriptors o d’altres artistes” que han fet “la part fonamental de la seva obra” en un determinat “context polític, cultural o literari”. Potser és una mica precipitat parlar de generació, però és evident que hi ha coincidències, fins i tot més de les que es veuen a simple vista. Bruna Cusí explica a aquest diari: “M’he format amb Laia Costa i Vicky Luengo; he treballat amb elles i venim una mica de la mateixa escola.” Ella va estudiar a l’Institut del Teatre, però explica que totes tres van passar per l’estudi de Laura Jou, coaching de nens actors i directora de les pel·lícules La vida de Sara Amat i de Caída libre, que s’estrena al maig. “Amb la Laia Costa ens vam conèixer fa deu anys fent un recital de poesia de Marc Artigau, i amb la Vicky Luengo vam fer teatre juntes a la sala Flyhard, durant dos anys, una obra que es diu #Lifespoiler. Et diria que és la meva actriu preferida, amb qui treballaria en tot! La llàstima és que sempre ens agafen per separat.” Diu que realment admira totes aquestes actrius: Nausicaa, Aina, Laia i Vicky. “Són la meva família, la meva escola, i són una inspiració per a mi.”

Camins diferents

Li preguntem a Bruna Cusí si considera que són una generació formada més al teatre, o potser en sèries de televisió i cinema, però pensa que els camins han estats diferents. Les coincidències són unes altres: “Cadascú ha fet el seu camí, però aquesta generació venim d’una escola que està molt influenciada per l’era d’internet, els mòbils... La interpretació que fem nosaltres ha variat molt respecte a la de fa uns anys, s’acosta cada vegada més al documental. Abans es feien interpretacions més estilitzades i ara en cinema es busca l’aquí i ara, que allò que succeeixi sigui gairebé documental, un hiperrealisme. Estem molt formades per aconseguir això.” Dit d’una altra manera: “Tenim en comú l’espontaneïtat, treballar amb les emocions de manera molt lliure, que sembli real.”

Luci Lenox, que fa 25 anys que treballa a l’equip de càsting de pel·lícules i sèries internacionals, i 19 que fa de directora de càsting, subratlla altres aspectes: “El que tenen en comú és la capacitat d’elevar un elenc, i totes són actrius que escolten molt bé. Quan les veus t’adones que no només estan actuant, sinó que estan provocant l’actuació en els altres. Això és un senyal que es tracta d’una gran actriu o d’un gran actor.” Més que realista, descriuria la seva interpretació com a “autèntica”: “Diguem que són actrius que realment provoquen que les neurones mirall de l’audiència s’activin. Són autèntiques i empàtiques.”

Aina Clotet, sobre tots els noms d’aquesta llista, considera també: “Són amigues, són persones que admiro i estimo, i m’agrada molt el rigor amb què afronten aquesta feina; això segurament és generacional: és per la formació que hem tingut o per on ens emmirallem.” “Som gent que hem intentat formar-nos i tenir una carrera amb una coherència, amb projectes que hem intentat seleccionar una mica. Ara, no sé si es pot parlar de generació, no m’ho havia plantejat mai. En tot cas, m’encanta formar part d’aquest grup.” Aina Clotet ha estudiat en escoles i amb mètodes diferents que Vicky, Bruna i Laia: “Tinc una formació bastant eclèctica que m’agrada molt, com a actriu. Em vaig formar amb la Nancy Tuñón, una escola que em va agradar molt, és una mestra excel·lent. Hi vaig anar gràcies a la recomanació de Laia Marull. Treballaven molt el mètode Stanislavski. Hi vaig entrar als 15 anys, però després vaig anar a Londres a estudiar clown a l’escola Philippe Gaulier, i això va ser per a mi una obertura espectacular, vaig entendre que hi ha molts camins per arribar a la veritat, que en el fons és el que busques com a actor: arribar a transmetre la veritat i ser un canal de transmissió emocional. M’interessa molt com des de la comèdia i l’humor pots arribar a emocionar. I després m’he anat formant de moltes maneres. Jo crec que la formació dels actors no s’acaba mai i va molt paral·lela al creixement personal.”

Un dels motius que poden fer dubtar del concepte de generació és que, teatre a banda, cada una d’aquestes cinc actrius s’ha fet coneguda en moments diferents: Aina Clotet, de nena, amb Estació d’enllaç (1994-1999); Nausicaa Bonnín amb Tres dies amb la família (2009); Laia Costa amb Victoria (2015); Bruna Cusí amb Incerta glòria (2017) i Vicky Luengo, enfrontant-se als policies corruptes d’Antidisturbios (2020). Cal reconèixer, però, que són apreciacions molt subjectives, i qualsevol de les actrius o dels espectadors pot discutir-ne una part o tota la llista. “La veritat és que crec que depèn molt del públic –reflexiona Aina Clotet–. En el meu cas, si vas a un públic més televisiu, molta gent em va conèixer quan vaig entrar a la sèrie Estació d’enllaç, amb 12 anys. Allò va ser el meu punt d’inflexió perquè va tenir una audiència espectacular, i vaig créixer amb aquell projecte. Per a un públic més cinèfil, Elisa K [2010] va ser el punt d’inflexió: era un personatge molt potent i complex, i va ser un repte interpretatiu molt gran. I Això no és Suècia és també un punt d’inflexió perquè agafo la part de direcció i creació, a més d’actuar.”

En qualsevol cas, sigui quina sigui la cronologia de les seves carreres, Aina Clotet creu que tenen coses en comú: “Jo crec que ens uneix la recerca de la veritat i el fet d’intentar ser honestes en la nostra feina. I també ens uneix el risc, intentar sortir de les nostres zones de confort.”

Per a Bruna Cusí, tot plegat no es pot entendre sense el boom de dones cineastes que hi ha a Catalunya, i que aquest any s’ha concretat en l’èxit de Creatura als Gaudí i Canes: “Ens ha beneficiat com a actrius i com a espectadores, i això és enriquidor per a la societat, com a intèrpret, si un dia em donen un paper, i també com a espectadora.”

Arrels teatrals

Mirant més enrere, Luci Lenox creu que l’èxit d’aquesta generació té les arrels en la rica tradició teatral catalana: “Hem d’estar molt orgullosos del teatre a Catalunya, tant del teatre físic, que és d’on vinc jo, d’haver treballat amb La Fura dels Baus, com del teatre en sala. Per exemple, quan jo vaig proposar la Laia Costa per al personatge de Victoria [film alemany pel qual va ser nominada al premi a la millor actriu del Cinema Europeu] és perquè l’havia vista a l’obra de Nao Albet i Marcel Borràs al TNC a Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach [Sala Petita del TNC, 2013]. Com que vaig veure com treballava al teatre i ho va fer tan bé, vaig proposar-la per fer Victoria.” I subratlla, sense embuts: “El teatre català té un nivell impressionant. Gent com La Fura dels Baus, Sergi Belbel, Calixto Bieito... És molt millor i molt més innovador que el d’altres països.”

El talent d’aquestes actrius, per a Luci Lenox, no té fronteres: “És igual d’on siguin, haurien trobat feina a tot arreu. Són talents internacionals, amb una capacitat de transmetre emocions i de tenir carreres autèntiques. Totes parlen anglès i altres idiomes, Vicky parla molt bé el francès... Són bones, vagin on vagin.”