Amèrica del Sud
Milei va a totes a l’Argentina
El pla de reformes estructurals impulsat pel president ultradretà argentí fa aigües al Congrés
El mandatari trenca ponts amb l’oposició i branda l’estratègia de la “guerra contra la casta”
La pobresa es dispara fins prop del 60% el primer mes de gestió per la inflació i les nòmines congelades
Javier Milei s’estavella amb la realitat. El president argentí d’ultradreta va intentar sense èxit durant el mes de gener aprovar una llei de més de 600 reformes estructurals que no va passar el filtre del Congrés, on està en minoria. Davant el fracàs, en gran part atribuïble a la seva inexperiència política, va prémer l’accelerador a fons.
Va tractar de “traïdors” els aliats que van votar en contra i de “rates” i “corruptes” la resta dels diputats. El mandatari va deixar la política de la negociació per refugiar-se en les xarxes socials, on tan aviat dispara contra una cantant de pop que el critica sobre l’escenari com carrega contra un polític al qual considerava un pare i que ara, allunyat del seu entorn, és part de la casta “a la qual cal exterminar”. Mentre el president lliura les seves batalles particulars, els argentins pateixen la pitjor crisi econòmica des de la crisi de l’any 2001, la que es va conèixer amb el nom de corralito.
La pobresa a l’Argentina s’ha disparat al gener, el primer mes complet de gestió del nou president “anarcocapitalista”, com li agrada definir-se. Segons el càlcul mensual que fa la Universitat Catòlica (UCA), i que sol anticipar el resultat oficial, la pobresa assoleix el 57,4% dels argentins, 27 milions de persones d’una població de 46 milions.
La xifra suposa un increment de vuit punts percentuals més que la registrada al desembre. L’estratègia de dèficit zero impulsada per Milei ha fet estralls en les classes mitjanes i baixes: els preus s’han apujat un 25,5% el mes de desembre i un 20,6% al gener, mentre que els salaris, les pensions i els plans d’ajuda social estan congelats. El govern federal ha reduït a zero, a més, els diners que envia a les províncies per cobrir despeses de salut i educació. Aquesta setmana, La Rioja, al peu dels Andes, va anunciar que imprimiria moneda local per cobrir els salaris dels seus empleats.
Mobilització sindical
La Casa Rosada ha disparat contra els sindicats, als quals acusa de lladres. La poderosa Confederació General del Treball (CGT), en què s’agrupen els sindicats peronistes, ja va dur a terme una vaga general de 12 hores i va anunciar noves mesures de força en trens i hospitals. L’inici de classes, previst per a principis de març, està en risc pel refús del govern a discutir la pujada salarial de l’arrencada de l’any, un clàssic per a un país que té una inflació anual que supera el 250%. La tensió social ara com ara està soterrada.
Milei ha promès que els brots verds de l’economia es veuran durant el segon semestre d’aquest any. Mentrestant, demana “sang, suor i llàgrimes” per posar fi a l’Estat “col·lectivista” que, diu, ha portat l’Argentina a viure crisis recurrents. El dubte és fins quan durarà la paciència de la gent.
La inflació és tan brutal que l’Argentina té avui preus en dòlars cada vegada més pròxims a les economies desenvolupades (un cafè costa més de 2 euros, per posar un exemple), però amb ingressos d’una economia en desenvolupament. La cistella bàsica per no ser pobre, que es calcula sense tenir en compte el cost d’un lloguer, és de 700 dòlars, quatre vegades més que un salari mínim.
El descontentament social ja té efectes sobre la popularitat del president, que va guanyar la segona volta electoral del novembre amb el 56% dels vots. L’últim sondeig d’opinió de la consultora Zubán Córdoba va registrar al febrer que el 50,8% dels argentins culpen Milei dels seus patiments econòmics, contra el 25% que ho feia al gener. El 79%, a més, diu que l’ajust fiscal del president l’està pagant la gent, una mala notícia per a un mandatari que durant la seva campanya va assegurar que les retallades pressupostàries vindrien pel costat de la política.
Davant la manca de suports al Congrés, Milei confia en la popularitat que encara conserva per enfrontar-se a “la casta” i governar per decrets presidencials. Les seves reformes més polèmiques, com ara la laboral, ja estan en mans de la justícia i és probable que s’estanquin als tribunals.
El president té cada vegada menys eines si no vol trencar amb el sistema republicà que serveix per equilibrar els poders. El temps, en qualsevol cas, li juga en contra. Si la crisi econòmica s’accelera, com és d’esperar, perdrà suport entre els seus seguidors. La clau és la lluita contra la inflació.
Per sort per a Milei, a l’altre costat no hi ha gaire res. L’oposició peronista està encara colpejada per la derrota en les eleccions generals del desembre. L’expresidenta Cristina Kirchner va publicar la setmana passada una carta de 33 fulls en què criticava el pla d’ajust econòmic del govern i va pronosticar que sense diàleg polític Milei podria fins i tot no acabar el seu mandat. El peronisme “dialogant”, oposat a Kirchner i fort a les províncies, està, al seu torn, enutjat pel “mal tracte” al qual el sotmet el president. Només el Pro, el partit de l’expresident Mauricio Macri (2015-2019), està disposat a, fins i tot, formar una aliança parlamentària amb Milei per garantir la governabilitat del país.
El diàleg entre Milei i Macri és constant, però les reticències del president a cedir espais en la seva croada econòmica i moral per “salvar l’Argentina”, com ell mateix diu, fan ajornar, ara com ara, qualsevol acord.