L’extrema dreta ja mira a Brussel·les

El 2024 és un any clau per a la Unió Europea (UE). Falten poc més de cinc mesos perquè se celebrin les eleccions europees, entre el 6 i el 9 de juny, que determinaran el pes els pròxims anys de la ultradreta al bloc comunitari. En uns comicis en què s’elegiran 720 eurodiputats, l’extrema dreta parteix encoratjada pels recents èxits electorals als Països Baixos, Itàlia, Finlàndia i Suècia, que susciten dubtes sobre el futur de la UE.

És en aquest context que les forces ultres van a la cita electoral europea tot buscant guanyar terreny als conservadors i els moderats. Això posarà també a prova la tradicional aliança a Brussel·les entre els populars europeus, els socialdemòcrates i els liberals, que són els tres grups amb més representació al Parlament Europeu i que es reparteixen els principals llocs de poder a les institucions comunitàries. Ara per ara, les enquestes apunten a un deteriorament de la força d’aquesta aliança a causa de la irrupció, en tercera posició, dels ultres d’Identitat i Democràcia –del qual formen part els partits de Marine Le Pen i Matteo Salvini–, segons indiquen les projeccions de l’agregador d’enquestes Europe Elects.

Segons aquestes projeccions, els ultres passarien a ser determinants amb 93 escons –ara en tenen 64– i relegarien els liberals de Renovar Europa a la quarta posició amb 84 representants, contra els 102 que tenen ara. Els liberals fa temps que no passen el seu millor moment: fa més d’un any que perden escons a les enquestes, replicant així en l’àmbit europeu els resultats que han obtingut en els darrers mesos a escala estatal. De fet, les projeccions indiquen que l’avançament d’Identitat i Democràcia als liberals s’explica principalment per la millora en intenció de vot als Països Baixos i Romania de partits que formen part d’aquest grup, al mateix temps que en tots dos països perden suport les formacions liberals.

A banda de superar els liberals, Identitat i Democràcia també se situa per sobre de l’altre grup ultra a la cambra comunitària, els Conservadors i Reformistes Europeus, del qual formen part Vox i el partit de Giorgia Meloni. Malgrat no sumar tants suports com Identitat i Democràcia, els Conservadors i Reformistes Europeus aconseguirien 81 escons, 17 més que en la legislatura actual, amb la qual cosa els dos grups ultres sumarien representants: concretament, 46 més.

A més de cinc mesos dels comicis comunitaris, el que sí que esbossen les enquestes és un Parlament Europeu més conservador: quatre dels cinc grups amb més representants són, amb les projeccions actuals, conservadors, i el Partit Popular Europeu es manté com el grup més nombrós a la cambra, seguit dels socialdemòcrates. Les projeccions d’Europe Elects estableixen que els populars europeus han guanyat una vintena d’escons en menys de mig any, fins a aconseguir-ne 179, mentre que els socialdemòcrates es troben estancats, amb càlculs que els donen uns 140 escons des de l’estiu del 2022.

Amb les enquestes actuals, l’arc conservador sumaria així més de 400 escons i els partits d’ultradreta podrien guanyar en estats com ara França, els Països Baixos, Àustria o Itàlia, i formacions de dreta es podrien imposar a Alemanya, Grècia, Polònia i l’Estat espanyol. Els socialdemòcrates obtindrien victòries en països com ara Suècia, Finlàndia i Bèlgica, i es preveu que els comicis siguin complicats per a les formacions que estan més a l’esquerra. Els Verds/Aliança Lliure Europea i l’Esquerra quedarien molt lluny dels grups més decisius. Els ecologistes aconseguirien 49 escons, una vintena menys que en l’actual legislatura, i l’Esquerra es quedaria amb 36 seients, dos menys.

Ara bé, el pes de l’extrema dreta a la UE els pròxims anys no es decidirà només en les eleccions europees, que són els comicis transfronterers més amplis del món. Més enllà de les eleccions europees, el 2024 és un any electoral clau perquè hi ha cites a les urnes en alguns dels principals membres del bloc comunitari. Entre les principals convocatòries, hi ha les eleccions presidencials a Finlàndia –el 28 de gener–, les legislatives a Portugal –el 10 de març–, els comicis federals a Bèlgica –el 9 de juny– i les legislatives a Àustria –a la tardor.

La correlació de forces a la UE serà determinant perquè fixarà l’estratègia del bloc comunitari en una legislatura en què haurà de fer front a grans reptes. Gairebé dos anys després de l’inici de la invasió russa, la guerra es manté a Ucraïna, país amb el qual la UE ha decidit obrir negociacions per a l’adhesió en ple conflicte. El club comunitari ha de pactar ara quin serà el marc negociador amb Kíiv i intentar mantenir la unitat en un procés que ja va començar amb fissures.

Amb la dilatació en el temps de la guerra, l’avinença mostrada entre els 27 a l’inici de la invasió russa ha anat deixant pas a l’aflorament de cada cop més desavinences, tant pel que fa al procés per a l’adhesió d’Ucraïna a la UE com en relació amb el suport militar i financer a Kíiv. En la pròxima legislatura, la UE haurà d’abordar de ple les negociacions per a l’adhesió d’Ucraïna i mostrar si aquest pas ha estat merament simbòlic o si va més enllà de donar falses esperances als ucraïnesos.

Ara bé, el debat sobre les possibles noves adhesions va més enllà d’Ucraïna. La UE té prop d’una desena de països a la cua per entrar-hi, la majoria de la regió dels Balcans Occidentals. El debat sobre l’ampliació ha estat sens dubte impulsat per l’aspiració europea d’Ucraïna en plena guerra i la UE s’ha vist obligada a posar la qüestió, ara sí, plenament sobre la taula. Prèviament, però, en el que sí que hi ha consens a Brussel·les és que cal reformar la UE abans d’incloure-hi nous membres.

Els vents de reforma ja van començar a bufar el 2022, any marcat per l’inici de la invasió russa d’Ucraïna. Tot i així, el vertader debat s’ha anat ajornant i no és fins a aquest semestre que es preveu que els 27 encetin aquesta discussió, just després que la Comissió Europea presenti propostes de reforma ja al febrer, segons va anunciar la presidenta de l’executiu comunitari, Ursula von der Leyen. Ara bé, el moment clau arribarà la pròxima legislatura, en què el club comunitari haurà de decidir com vol ser en el futur. Una de les principals qüestions de la reforma que hi ha sobre la taula és la necessitat d’unanimitat en les qüestions més sensibles, com ara la política exterior, el pressupost, la fiscalitat o l’ampliació, entre altres.

El 2024 també és l’any del retorn a la disciplina fiscal, abandonada des del 2020 per pal·liar els efectes de la pandèmia de covid-19 i posteriors xocs com la guerra d’Ucraïna. Ara, les noves normes per limitar el dèficit i el deute que preveuen camins de reducció específics per a cada país estan sent negociades entre els estats i el Parlament Europeu amb l’aspiració de poder començar a aplicar-les en els pressupostos del 2025.

També es mantenen alguns dels reptes que la UE ha començat ja a abordar en aquesta legislatura, particularment les transicions verda i digital. La transició ecològica ja ha estat una de les principals qüestions de discòrdia entre els grups en l’actual legislatura, fins i tot ha creat fissures dins del Partit Popular Europeu, i es preveu que continuï sent un dels principals punts en el debat electoral europeu. També ocupa un lloc central en l’agenda l’economia i com mantenir la competitivitat europea en un context geopolític complex. Serà precisament la manera de fer front a aquests reptes el que es decidirà en les eleccions del juny.