Macron-Attal, binomi incert

Els comentaristes consideren que, havent escollit un primer ministre, Gabriel Attal, dotze anys més jove, el president Macron ha designat un hereu per a la seva successió quan acabi el segon mandat no renovable el 2027. Una confessió de qui va ser el president més jove de la V República que la seva energia i impuls el 2017 ja no és suficient per dirigir un país tan obstinat com l’Estat francès, on l’amenaça de l’extrema dreta plana des de fa dècades. Però els 34 anys d’Attal tampoc són garantia de renovació quan l’única forma de sobreviure és tirant cada cop més cap a la dreta i oblidant ambdós els seus orígens a l’esquerra. Una equació difícil de pair.

Ordre, productivitat i treball són tres de les consignes que Macron va utilitzar com a obertura en la seva llarga missa periodística de dimarts a l’Elisi en una roda de premsa nocturna de més de dues hores. Consignes que no tenen res a envejar a l’època de la presidència de Nicolas Sarkozy el 2007, quan aquest dirigent galvanitzava les seves tropes de dreta amb la divisa de treballar més per guanyar més. I Macron afegeix, en cada una de les seves intervencions, el concepte del “rearmament” del país. Un llenguatge bèl·lic que va acompanyat de l’eslògan “que França segueixi sent França”, lema que ja han utilitzat abans no només Els Republicans de dreta sinó l’ultradretà Éric Zemmour.

Dimarts al vespre, el president hi va adherir altres capes de valors que s’identifiquen amb temps passats, com ara l’uniforme a l’escola, l’aprenentatge obligatori de La Marsellesa o un rellançament de la natalitat buscant solucions a la infertilitat. Coses que diferencien “una nació d’una societat”, va defensar Macron, que va rebutjar que es tracti d’una cosa nostàlgica i va assenyalar que es tracta de la necessitat de reintroduir els rituals “simbòlics” per compaginar “ordre i progrés”.

Perquè el veritable problema de Macron, al cap de sis anys i mig de presidència, i tot i haver vençut la ultradretana Marine Le Pen en dues ocasions però amb menys marge la segona, és que l’extrema dreta continua creixent. I per a les europees del juny, el jove candidat de 28 anys Jordan Bardella l’avantatja de 10 punts en els sondejos, amb un 28% davant d’uns macronistes encara sense cap de llista.

L’operació d’elevar el jove Attal des d’un ministeri d’Educació on ha passat menys de sis mesos, però amb una gran notorietat per decisions mediàtiques, va en aquest sentit. Contrarestar a distància aquesta campanya de les europees que s’anuncia força relliscosa per al govern. I, per això, ja no servia la més tecnòcrata Élisabeth Borne, amortitzada després del desgast de la impopular reforma de les pensions i la polèmica llei d’immigració votada el desembre passat amb un suport de la ultradreta que s’hi va convidar. “El Consell Constitucional l’ha de corregir”, precisava Macron sobre aquesta llei d’immigració, en una decisió que s’espera el 25 de gener. I parapetant-se darrere d’aquesta decisió sobre un text que “no era el desig del govern i va ser fruit de la pressió de l’oposició [de dretes]”, però que era un “acord necessari”. Per Macron, es tracta de donar respostes a qüestions que l’extrema dreta aprofita, a França i a tot Europa, per guanyar terreny. “És el partit de la ràbia fàcil, no ens hi acostumem!”, va emfatitzar.

En aquesta línia, a l’executiu fet públic la setmana passada i de moment restringit a només 14 membres, n’hi figuren vuit que provenen directament de la dreta. Hi continuen els pesos pesants de l’Interior, Gérald Darmanin, o d’Economia, Bruno Le Maire. Cauen la majoria de figures de sensibilitat més a l’esquerra, que es van rebel·lar durant la votació de la llei d’immigració. Un dels casos més paradigmàtics és el sacrifici de la fins ara ministra de Cultura, Rima Abdul-Malak, substituïda per Rachida Dati, exministra de la presidència de Sarkozy, imputada per un cas de corrupció i que prové de l’oposició de dretes a l’Ajuntament de París sense cap mena d’experiència en terrenys culturals. Es diu que ha estat un pacte amb Macron per a una candidatura conjunta contra l’alcaldessa socialista, Anne Hidalgo, a les eleccions municipals del 2026. Macron ho desmentia dimarts a la nit. Ahir al matí, Dati anunciava la seva candidatura a les municipals de la capital.

Una altra arribada il·lustrativa al superministeri de Treball i Sanitat és la de Catherine Vautrin, exministra de Jacques Chirac i presidenta de dretes de l’àrea metropolitana de Reims, i que ja era la primera opció el 2022 de Macron a primera ministra en comptes de Borne. Al seu moment, es va oposar a la llei del matrimoni homosexual. Després es va excusar, però és ella qui ha de gestionar la futura llei d’eutanàsia.

I el cas que li ha explotat directament a les mans, al president, és el d’Amélie Oudéa-Castéra, que a la cartera d’Esports hi afegeix ara la d’Educació. Ja va sorprendre que a qui ha de gestionar els Jocs Olímpics de París aquest estiu se li atribueixi una responsabilitat que Macron situa com a prioritària. Però quan Oudéa-Castéra va justificar fa cinc dies haver portat els seus tres fills a l’escola catòlica concertada Stanislas traient d’entrada el gran d’una de pública del mateix barri pel “munt” d’hores perdudes en baixes de professors, se li van girar en contra mestres, pares d’alumnes de la pública i tots els sindicats. A més, després s’ha demostrat que la mestra en qüestió del seu fill gran no havia agafat cap baixa i que el ministeri té un informe de l’escola Stanislas en què es constata sexisme i homofòbia.

Macron, amb aquesta ministra i la majoria dels altres a la sala de l’Elisi, li ho va perdonar adduint que ell també havia comès errors al principi. “No es jutja les persones per la seva elecció individual; l’elecció d’on es porten els fills és una cosa privada”, va excusar, reconeixent que Oudéa-Castéra havia fet bé disculpant-se. I, per això, el president va haver de puntualitzar que s’ha de fer tot el possible perquè hi hagi “una escola pública amb els màxims estàndards i una escola privada sota contracte que respecti completament les regles de la República”.

Attal, assegut al costat d’Oudéa-Castéra, sap que ha d’aprendre a gestionar crisis com aquesta. Té en Macron el seu principal model. El seu futur sembla que ara ja hi vagi irremeiablement lligat. El discurs de política general d’Attal el 30 de gener a l’Assemblea, sense vot per la minoria macronista, serà la primera prova de foc.