“Els pessebres van passar de la burgesia pairal als treballadors”

Tant a Olot com a la resta de Catalunya, el pessebre neix per posar en escena uns passatges bíblics de la religió catòlica. Hi ha moltes formes d’expressió: el pessebre vivent, el parlat, l’escènic, el diorama... Als tallers d’Olot sempre s’ha treballat amb catorze escenes religioses que permeten transmetre a la gent uns fets que van ser escrits pels apòstols. Estem parlant d’un fet religiós, amb aquesta base catòlica, però realment a Olot i la Garrotxa el pessebre té una gran importància artística. Com que sempre hi ha hagut aquesta vena cultural, amb pintura, escultura, cant..., el pessebrisme agafa un caire més material, per dir-ho d’alguna manera.

El paisatgisme a l’escola olotina té una gran importància. Hem de pensar que els primers pessebres es feien al segle XVIII a les grans cases pairals de la burgesia garrotxina. En aquella època no eres gaire burgès ni gaire garrotxí si no tenies un militar i un religiós a la família. Així ho tenien tot lligat. No hi havia casa pairal que no tingués una cambra, no en el sentit d’habitació, sinó en el sentit d’espai concret, dedicada a la religió. Nosaltres en diem la cambra del pessebre, però en realitat anava canviant al llarg de l’any. Si arribava el maig, era el mes de Maria i s’hi exposava una verge. Pel juny, el Sagrat Cor; quan tocava el dia del patró del poble, el sant corresponent. I si, per exemple, l’avi de la família es deia Josep, doncs s’hi posava una imatge de sant Josep durant el mes de març. Hi havia algunes cases, com la Solà-Morales d’Olot, que tenien la seva pròpia ermita i fins i tot s’hi feia missa. Però en general la cambra no necessàriament havia de ser un espai, podia ser un moble més o menys gros. I les figures religioses s’anaven passant per les cases, amb una mena d’esglésies petites fetes de fusta. En qualsevol cas, s’anava fent una rotació d’aquestes figures segons el nombre de membres de la confraria a la qual pertanyia la família. Per exemple, si formaves part d’una confraria amb força membres, et tocava menys temps tenir la figura perquè s’havia de repartir entre tots. Però si la confraria només tenia dotze membres, podies tenir la figura durant tot un mes.

L’escola paisatgista d’Olot va tenir grans pintors, com els germans Joaquim i Marian Vayreda, Josep Berga i Boix i molts altres. A alguns d’aquests artistes, els grans propietaris rurals els van demanar que convertissin les seves pintures en teatrets, en què el quadre pictòric fos el fons i al davant hi hagués elements en tres dimensions, com ara una casa de pagès, i es poguessin recrear escenes del naixement i de la vida de Jesús. Hi va haver artistes que van ser prou bons per saber muntar aquestes tres dimensions i, en canvi, d’altres, potser de més renom, que no ho van ser tant. Llavors hi havia competència per tenir els millors artistes. Si una família muntava un pessebre amb un fons que era un mural dels Vayreda i amb les figures fetes per algun figurista important, tothom l’anava a veure. I segurament alguna altra família adinerada voldria tenir els mateixos artistes per a l’any següent. Era una mica com el que passa ara amb el cinema, que segons qui sigui l’actor o el director ja vas a veure la pel·lícula perquè saps que t’agradarà. Tot això, evidentment, implicava una despesa econòmica i, per tant, un negoci i una oportunitat de feina. Hi havia una lluita per tenir el millor escultor, el millor figuraire, el millor decorador, el millor pintor... Això vol dir que els inicis del pessebrisme a la Garrotxa van ser una qüestió d’estatus i també es va generar negoci al voltant de l’art religiós. I el que va passar després va ser que els Vayreda i Berga i Boix van començar a pensar que havien de fer alguna cosa perquè els pessebres s’apropessin a la resta de la gent, perquè veien que aquell era un cercle molt tancat i exclusiu, que a la llarga acabaria desapareixent.

Com que volien que el pessebre no tingués un cost tan alt i que pogués ser accessible als obrers i als treballadors, van anar a París a veure què s’hi feia. Van voler socialitzar aquesta activitat perquè tingués continuïtat i van veure que es podien fer figures en sèrie, de manera que s’abaratien costos. Llavors van fundar els tallers d’estatuari, on no només es feien figures de pessebre. I així, finalment, una tradició burgesa amb una base religiosa va començar a arribar a tothom. També s’ha de dir que si aquest negoci no hagués funcionat no s’haurien estès els pessebres per Catalunya i pel món. A Olot sempre diem que vestim els sants del món, però és que és així de manera literal, perquè la majoria de figures venen de tallers olotins. Per exemple, tots els pessebres que hi ha de mida natural per diferents llocs de l’Estat espanyol provenen d’aquí. I encara rebem trucades de molts propietaris que ens demanen si es poden refer les seves peces.

Depèn. Els demanem que ens enviïn fotos de la peça en qüestió i llavors comprovem a quin taller pertanyia i si encara existeixen els motllos. I si s’han d’enviar peces noves, també cal saber com és el pessebre, per no enviar-ne una que no lligui, ja que cada taller tenia el seu propi estil i característiques. Cada taller buscava els millors figuraires. És curiós que, ara que tenim el museu i podem investigar sobre tot aquest patrimoni, hem trobat algun cas d’un figuraire de renom que treballava en un taller concret, però que de sotamà venia alguna figura a la competència. Perquè, com deia, la base de tot plegat és religiosa, però també importava el negoci.

Jo diria que entre el 1850 i el 1900 és quan els pessebres es van consolidar a les grans cases pairals, amb els artistes de més categoria i muntatges que tothom volia anar a veure, perquè realment devien ser espectaculars. Es pot veure que les figures estaven molt ben treballades, tenien molts de detalls. Es treballa de manera molt acurada; es veu molt amb la roba, que té molt més relleu que en les peces que es van anar fent després. Quan es van començar a fer sèries, es tractava d’anar més ràpid i no es podien tenir tant en compte els detalls; les superfícies de les figures són més llises i no tan ben acabades. Es nota que llavors els artistes ja anaven a tant la peça. A més, s’ha de tenir en compte que quan un artista començava a treballar per a un taller, perdia el seu nom. El pessebre ja no l’havia fet ell, sinó el taller, i d’alguna manera ja no tenia tant de prestigi. De tota manera, però, a Olot sempre hem parlat de l’art de muntar el pessebre, no només de les figures. En tots els concursos que es feien i es fan, el que compta és el muntatge artístic.

Cap al 1900 es van començar a crear diverses entitats, com orfeons, agrupacions... I en el si d’aquestes entitats hi havia diferents seccions, per exemple, dedicades a la numismàtica, la sardana, el col·leccionisme, i també el pessebrisme. I va arribar un punt en què qui tenia els mateixos interessos es va unir per tirar endavant. A Olot, el 1920 va néixer l’Associació d’Amics del Pessebre i es va intentar apropar els pessebristes de les diferents entitats –els Catòlics, el Casino, l’Orfeó– perquè s’unissin i poguessin crear grans muntatges. Ara bé, la gran eclosió es produeix després de la guerra, als anys quaranta, quan s’arriba als 40 tallers i més de 2.000 famílies que en vivien. Això sense comptar aquelles que també hi treballaven per hores a casa seva, per exemple allisant les figures un cop muntades. Va ser conseqüència que durant la guerra es van destruir molts sants i figures. Però després va arribar el Concili Vaticà II, que va dir que les esglésies, com menys sants millor, i molts tallers van haver de tancar. Ara només en queden dos.

Com que hi havia els artistes, s’havia de donar un ampli ventall de possibilitats per muntar diferents escenes, que corresponen a passatges bíblics. Per ordre cronològic, comencem el 25 de març, just nou mesos abans del naixement de Jesús, amb l’Anunciació de Maria, quan l’arcàngel Gabriel li explica que serà mare de Jesús. Després ve la visita de la Verge a santa Isabel; el somni de sant Josep, quan un àngel li revela que s’ha de casar amb Maria perquè serà la Mare de Déu; l’escena on tots dos busquen hostatge a Betlem per passar-hi la nit; el naixement, que és el que es representa en els pessebres familiars; l’Anunciació als pastors, que és el moment en què un àngel també s’apareix a la gent més humil i els explica que ha nascut el seu salvador; l’anada dels pastors de Betlem; l’adoració dels pastors, quan arriben fins a la cova on hi ha el nen; l’estrella guiant la cavalcada dels Reis d’Orient; l’adoració dels Reis Mags a la cova –encara que ara sabem que això no va passar fins que Jesús no era gran–; la fugida a Egipte quan un àngel va advertir sant Josep de la matança dels innocents per part d’Herodes, i el nen Jesús a la fusteria de Sant Josep.