I després de l’alto el foc, què?

La bona notícia del breu alto el foc a Gaza després de 48 dies, no canvia la gravetat de la situació humanitària ni de la manca d’un escenari per posar fi al conflicte. No hi ha ni un full de ruta ni cap proposta sobre qui i com gestionarà la governabilitat i els serveis públics quan callin les armes en aquest territori del qual, segons el dret internacional, Israel és la potència administradora. I si una cosa sembla clara és que la nova Nakba o desplaçament de més de dos milions de persones cap a Egipte que Benjamin Netanyahu pensava aconseguir amb la resposta militar a l’assassinat de 1.200 israelians i el segrest de 240 el 7 d’octubre, no es produirà per la negativa d’Egipte a obrir la frontera i la manca de voluntat de palestins de deixar la seva terra. Netanyahu, acorralat per les protestes multitudinàries contra la reforma judicial amb què es pretén garantir la impunitat, va tenir clar que el brutal atac d’aquell dissabte podia ser l’excusa per desempallegar-se de Gaza i passar a la història com el líder que va fer més gran Israel.

Amb l’alto el foc de quatre dies es permetrà l’entrada d’ajuda humanitària, combustible i agua potable. Però és que si aquesta ajuda no entrava immediatament, la fam i les epidèmies produirien més morts que les bombes i s’entraria en una situació molt pitjor que el que va significar el setge de tres anys a Sarajevo o les morts per fam i malalties als guetos en què els nazis tancaven els jueus a partir de 1941 a ciutats com ara Varsòvia abans d’executar la deportació final.

I és que aquesta guerra, pel grau de morts i destrucció, no s’assembla a les anteriors. En la guerra de Gaza del 2008, un any després que Hamàs, que havia guanyat les eleccions, aconseguís el control de la Franja, van haver-hi 1.400 morts palestins i 13 d’israelians. En la del 2014 moriren 1.300 palestins i 58 israelians. Hi havia una desproporció de víctimes entre un bàndol i l’altre, però Israel no arrasava les ciutats. En l’actual ja han mort prop de 15.000 palestins, dels qual un 5.700 són nens, però també 400 soldats israelians, sense comptar les 1.200 persones assassinades aquell dissabte. Israel, malgrat la superioritat militar, està tenint moltes més baixes que en anteriors guerres, de la mateixa manera que la superioritat tecnològica no va evitar els 1.200 morts del 7 d’octubre. I és que si alguna cosa va canviar l’atac sorpresa de Hamàs és que mentre el govern de Netanyahu estava decidit a continuar amb l’ofec dels palestins de Cisjordània amb l’extensió dels assentaments per fer impossible que algun dia arribés a ser un estat, l’atac donava l’oportunitat de desempallegar-se de la Franja. En aquest context que la solució dels dos estats sembla improbable, intentarà Netanyahu continuar convertint tot Gaza en un camp de runes? I quin pla té per als palestins si no marxen de Gaza? El més probable és que la comunitat internacional, sota la direcció de l’ONU, se’n faci càrrec. També, que quan acabi la guerra la societat israeliana passi comptes i faci caure Netanyahu. Llàstima que Israel no assumeixi que fins que els palestins no tinguin un futur, Israel no tindrà pau.