Política
Sis anys d’un miratge
L’independentisme recorda amb fredor que el 27 d’octubre del 2017 es va aprovar una DUI que va precipitar el 155
Els actors protagonistes ara negocien la investidura de Sánchez
De totes les fotografies que es poden rescatar d’aquell dia, possiblement la més eloqüent és la que il·lustra la basarda dels rostres dels protagonistes, i que sintetitza una imatge de fredor que es contraposa amb la de solemnitat que, se suposa, havia de tenir un moment com aquell. Sis anys després d’aquell 27 d’octubre del 2017 en què el Parlament va aprovar amb la boca petita una declaració d’independència que va quedar en no res però que va donar peu a l’activació, aquella mateixa jornada, de l’article 155, el record de tot plegat s’ha tornat vaporós i difús, malgrat que els efectes de la concatenació dels esdeveniments que es van precipitar en aquelles dates –com ara la repressió– continuen presents, i de quina manera, en la política catalana actual.
L’independentisme en general, i el govern presidit aleshores per Carles Puigdemont en particular, va arribar a la sessió plenària constituent d’aquella manera. Hi havia dubtes, i molts, sobre els passos a seguir, malgrat que les lleis de desconnexió traçaven un camí nítid, ja que la falta d’un pla que el temps ha acreditat i el temor de quina podia ser la reacció de l’Estat pesaven sobre moltes esquenes. Dies abans s’havia temptejat la possibilitat d’avançar eleccions, o es va deixar en suspens la DUI sis segons després de declarar-la en aquell ja cèlebre ple del 10 d’octubre, per mirar de forçar una negociació amb l’executiu espanyol que, en realitat, mai va ser. En definitiva, un clima polític centrifugat que va desembocar en la lectura per part de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a quarts de quatre de la tarda d’aquell 27 d’octubre, del preàmbul de la proposta de resolució que proclamava la República. Una estona després, a un quart de vuit del vespre, Mariano Rajoy compareixia en roda de premsa per anunciar l’aplicació pràctica del 155 en forma de destitució fulminant del govern català i convocatòria forçada d’eleccions. Es tancava un cercle.
L’ona expansiva d’aquell terrabastall polític encara provoca rèpliques avui dia. La més evident és la col·lecció de causes judicials que arrossega l’independentisme a diferents escales, començant per la cúspide d’un govern que ha tastat en pròpia pell el càstig de la presó i l’exili, i els molts centenars de ciutadans anònims escampats pel país que en tenen una d’oberta amb ves a saber quin argument. En l’àmbit institucional, les esquerdes en la relació entre els partits, i molt significativament entre ERC i Junts, que ja s’intuïen aquell 2017, s’han fet més profundes per derivar en un enfrontament obert que, de retruc, també està esquitxant la societat civil. De fet, sis anys després la situació ha arribat a tal punt de paradoxa que aquestes formacions estan negociant la investidura d’un president espanyol a partir de l’aprovació d’una amnistia que, més enllà d’alleugerir la situació processal de molts ciutadans –que no és poca cosa–, hauria de determinar, com a projecte de llei, si cal fer acte de contrició general respecte de tot allò que va passar el 2017 o, d’això, ni parlar-ne.
En aquest clima, el record de la proclamació d’aquesta DUI ha estat més aviat fluix. En un missatge a les xarxes socials, Carles Puigdemont advertia ahir que no han renunciat a la declaració ni hi renunciaran, “per més dificultats que hi hagi i per més esforços que alguns facin per desdir-se’n”, mentre que l’ANC també en defensava la vigència i feia una crida a fer-la efectiva. I així, anar fent, tal dia en farà set, d’anys.