1938, a vista de dron

Nombrosos cadàvers sepultats a corre-cuita, semienterrats o directament abandonats en el fragor dels combats cos a cos i els bombardejos intensos que van tenir lloc durant la tercera o la quarta contraofensiva franquista, l’agost i el setembre de 1938, a la zona del Mas de la Pila, a Corbera d’Ebre (Terra Alta), continuen apareixent avui en superfície, 85 anys després, a causa de l’erosió del terreny per la pluja o, com l’any passat, per un incendi que va arrasar 400 hectàrees de la vegetació bigarrada d’aquell indret ple de barrancs i quilòmetres d’antigues trinxeres. La direcció general de Memòria Democràtica de la Generalitat, en col·laboració amb el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, es proposa comprovar si a vista d’ocell i utilitzant la intel·ligència artificial es poden geolocalitzar despulles de desapareguts durant la guerra de 1936 a 1939 i fer-ne més eficient la recuperació i identificació.

Es tracta d’obtenir informació més precisa sobre la localització de restes humanes en superfície i vestigis de la guerra que permetin identificar possibles llocs d’inhumació, de manera que s’estalviïn temps i costos d’actuació. Per la vastitud del terreny a explorar, el Mas de la Pila era ideal per realitzar la primera experiència amb dos drons equipats amb tres càmeres de gran precisió per capturar l’espai en alta definició tenint en compte diferents espectres electromagnètics: visible, tèrmic i infraroig. El juliol passat van fer dos vols cada un, comandats pel Barcelona Drone Center del Moianès. Un dels aparells va recórrer quinze quilòmetres en vint minuts a 70 km/h i va cobrir 40 hectàrees i l’altre va sobrevolar cent quilòmetres per abastar-ne 350 en 90 minuts. Primer es van haver de fer proves d’altura, perquè la zona és plena d’aerogeneradors. Calia evitar que una aspa abatés les aeronaus, que finalment van volar entre 50 i 70 metres d’altura. El dia D va començar a bufar el vent, però els aparells van poder concloure la missió amb èxit. Les fotografies recollides s’estan analitzant amb l’ús de la intel·ligència artificial Yolo (versió 8), un sistema que treballa amb 330.000 imatges per identificar objectes, i GroundingDino, que no només opera amb fotos, sinó també amb conceptes abstractes, com ara busca peces de roba de colors llampants.

La intel·ligència artificial va identificar fàcilment estructures de creació humana recollides per les càmeres: trinxeres, búnquers i altres vestigis de la guerra. També va detectar alguns dels objectes comuns que, expressament per a la prova, es van col·locar sobre el terreny: un portàtil, un mòbil, un jersei, unes sabates... “Però perquè la intel·ligència artificial detecti, per exemple, un fèmur, s’ha d’anar entrenant”, explica el subdirector general de Memòria Democràtica, Alex Quintana. És a dir, hi ha una sèrie d’algoritmes amb un cost molt reduït que ja estan al mercat, que algú s’ha encarregat d’entrenar, adequats per trobar objectes comuns, però que per a ossos humans caldria preparar.

El primer pas és veure si amb les càmeres multiespectrals, en determinades circumstàncies, es podrien localitzar ossos humans. En aquest sentit, la conselleria de Justícia, Drets i Memòria col·labora amb l’Institut de Ciències Fotòniques per cercar en quina banda espectral seria possible això.“Ells consideren que hi ha un espectre que pot servir per identificar ossos de qualsevol tipus i és el que començarem a treballar amb ells”, assegura Quintana.

En paral·lel, la direcció general també es proposa analitzar les imatges a partir de la geolocalització dels emplaçaments on es duguin a terme recollides d’ossos en superfície a la zona. De fet, des del 2008 s’hi han fet almenys una desena d’intervencions i des de l’incendi de l’any passat s’han intensificat. “Si a la imatge ja tens l’os identificat, pots informar la intel·ligència artificial que allò és efectivament un os”, observa el subdirector general. “Una de els coses que ens estem plantejant, si hem de fer nous vols al mateix lloc, és a quines alçades hauríem de jugar”, hi afegeix.

Per a extensions més limitades, l’altre gran pilar de la innovació aplicada a la recerca de desapareguts durant la guerra i el franquisme és el georadar, utilitzat per primera vegada el 12 de setembre de l’any passat a la fossa de Canturri, al municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), on es van localitzar dotze cossos de soldats republicans ferits al front del Pallars evacuats per Canturri, on l’exèrcit tenia un equip quirúrgic instal·lat a Cal Gravador.

El georadar és un aparell petit muntat sobre tres rodes amb una antena emissora que genera impulsos electromagnètics de curta durada que reboten contra el terra i una antena receptora que capta les possibles diferències que hi ha al terreny. La prospecció geofísica permet elaborar un model 3D del subsòl, identificant canvis o alteracions al substrat que indiquin algun tipus d’objecte soterrat o obstacle, en aquest cas, restes humanes. Es calcula que el georadar pot arribar a quaranta metres de profunditat, però generalment les restes es troben a entre un metre i mig i trenta o quaranta centímetres de la superfície.

Els tècnics de l’empresa especialitzada contractada pel govern van fer anar l’aparell un cop desbrossat l’entorn perquè pogués pentinar arran de terra. Testimonis orals situaven en aquell punt entre set i quinze enterraments. La màquina va permetre elaborar un mapa de calor de les irregularitats del terreny i es va decidir començar a excavar per allà on insinuava possibles restes. Va encertar. Van aparèixer dotze individus allà on deia que semblava que eren. L’exhumació va continuar a la zona on el georadar no detectava irregularitats per comprovar que efectivament no hi havia restes i també va encertar.