SALUT
Dia Mundial del Dolor Crònic
El mal que sempre hi és
Es calcula que un 19% de la població adulta té dolor crònic en algun moment de la seva vida, un percentatge que va a l’alça a tot Europa
El dolor que no té una causa física clara o no respon a tractaments l’haurien d’abordar diferents professionals com ara metges, infermers, psicòlegs i fisioterapeutes, però no hi ha prou mitjans ni formació per fer-ho
Els últims estudis que s’han fet a nivell europeu sobre dolor crònic indiquen que al voltant del 19% de la població adulta en té. És més habitual en les dones i augmenta a mesura que passen els anys de vida, de manera que entre els ancians la prevalença és del 70%. Té una importància enorme en la qualitat de vida dels afectats, i també té conseqüències socioeconòmiques, ja que és un motiu important de baixes laborals. Es defineix com tot aquell dolor que no es resol amb tractaments habituals i que dura més de tres mesos. Cal distingir-lo del dolor agut, que sentim quan prenem mal o estem malalts. “El dolor agut té un valor de protecció de l’espècie, ens avisa que hi ha alguna cosa malament i que hi hem de posar remei; en canvi el dolor crònic no té aquesta funció, no té cap valor biològic”, explica el doctor Jordi Miró, director de la Càtedra de Dolor Infantil de la Universitat Rovira i Virgili.
El dolor, doncs, és una experiència creada al cervell per avisar-nos que alguna cosa no funciona bé. Però el dolor crònic no fa aquesta funció. Afecta totes i cadascuna de les activitats i facetes de la vida de la persona però no té cap mena de transcendència adaptativa. “El dolor d’una malaltia que no s’acaba de curar es pot convertir en crònic, però un cop el cervell t’ha dit que hi ha un problema i que facis alguna cosa al respecte, ja estàs avisat, el dolor deixa de tenir aquest valor inicial”, assenyala el doctor Miró.
La qüestió de fons és que el dolor s’ha considerat durant molt de temps una experiència essencialment física, i no és estrictament així. De fet, la definició internacionalment consensuada indica el categoritza com una experiència “sensorial i emocional”. El dolor crònic és extremament complex i resulta de la interacció de molts factors. Factors físics, però també cognitius, emocionals, contextuals, culturals... tot contribueixen a la construcció de la percepció del dolor. En aquest punt cal parlar de la “nocicepció”: els impulsos nerviosos que arriben al cervell i que ens fan sentir dolor. Seria la part “física” de l’experiència dolorosa. Si et trenques una cama, tens apendicitis, o et treuen un queixal, per posar només alguns exemples, el dany en l’organisme es tradueix en aquests impulsos. Altres vegades, però, hi pot haver danys sense nocicepció: el cas més comú es veure que tenim un blau sense recordar haver-nos donat cap cop. “En el cas del dolor crònic, el que passa és que no som capaços, o com a mínim no amb les eines que tenim ara, de detectar un problema físic subjacent a l’experiència de dolor. Per això és important entendre que es tracta d’una experiència sensorial i emocional. Hi pot haver dolors sense factors físics que els expliquin. I també hi pot haver factors físics que s’acabarien interpretant com a dolor en algunes persones, mentre que en d’altres no”, indica Miró. Cadascú interpreta el dolor a la seva manera, perquè en el procés de creixement i socialització anem aprenen com reaccionar-hi. “Ho aprenem dels pares, de l’entorn, de la televisió... en definitiva, és una experiència subjectiva”, recorda.
En conseqüència, l’abordatge interdisciplinari del dolor crònic ha d’ajudar el pacient a “desaprendre” el que significa el dolor crònic, tal com explica Rubén Nieto, psicòleg especialista en dolor persistent i professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “Per exemple –hi afegeix Nieto–, moltes persones que tenen dolor crònic deixen de fer exercici perquè creuen que els empitjorarà el mal. Es tracta que ho provin, i segurament veuran que no és així.” En qualsevol cas, el suport que ha de rebre cada persona afectada és individualitzat, però en termes generals es tracta d’ajudar-la a identificar i aconseguir els seus objectius vitals més enllà del dolor. “Podem treballar estratègies perquè cadascú les sàpiga aplicar: canvi de pensaments negatius, relaxació, distracció... El dolor és com qualsevol altre estímul, si no hi prestes atenció es presenta amb menys intensitat. Les persones que tenen dolor habitualment poden intentar fer una activitat que sigui plaent perquè distregui la seva atenció”, especifica Nieto, que recorda que en alguns hospitals ja s’està utilitzant la realitat virtual en pacients amb dolor per ajudar-los.
Com es mesura?
És evident que el dolor no es pot mesurar amb un termòmetre com es fa amb la febre, però això no vol dir que no es pugui quantificar ni valorar amb eines vàlides. La més usada és l’escala del 0 al 10, amb el 0 com a manca de dolor i el 10 com el dolor màxim imaginable. “Quan demanem aquesta informació als pacients algunes persones poden pensar que no té valor, però sí que en té, i és extraordinari. Veiem que aquests registres es mouen en funció de l’eficàcia del tractament i ens proporcionen molta informació”, remarca Jordi Miró.
El principal problema en aquest àmbit no és que no es pugui fer res contra el dolor crònic, sinó que no es fa per falta de recursos i de formació. Els investigadors i les societats de recerca mèdica coincideixen que els canvis en models cognitius i conductuals ajuden. “Per desgràcia encara està molt estesa la creença que el dolor essencialment és físic i per tant només es pot tractar amb medicaments o intervencions quirúrgiques. Avui dia ja sabem que això és una equivocació. D’altra banda, hi ha pocs professionals formats”, explica el professor de la URV. De fet, des de la càtedra de dirigeix s’ha comprovat que a les universitats públiques i privades de Catalunya, en els estudis de medicina només s’imparteixen de mitjana 70 hores de formació relacionada amb el dolor, i en els psicologia, només 25. “S’ha de tenir en compte que el dolor és el principal motiu pel quals els pacients van al metge. Els metges són la primera línia d’atac contra el dolor, si no tenen la formació adequada de com s’ha de fer bé la feina, i no hi ha interès per part de les administracions per solucionar-ho, no anem bé”, insisteix Miró, que puntualitza que aquesta manca de recursos i formació és general a nivell internacional.
“És imprescindible continuar reivindicant unitats especialitzades, on els diferents professionals treballin amb la mateixa filosofia: ajudar el pacient a poder continuar amb la seva vida. Sabem que, actualment, de les unitats del dolor que existeixen a casa nostra, només el 16% treballen d’aquesta manera interdisciplinària”, assegura Rubén Nieto. Un altre problema és que els pacients amb dolor crònic triguen molt a tenir un diagnòstic com a tal, “i això els crea molta frustració”, hi afegeix el professor de la UOC, que assenyala també que es tracta d’un grup molt heterogeni que pot incloure persones amb dolors d’esquena, mals de panxa, problemes reumàtics, fibromiàlgia..
Desconeixement
“Malauradament encara ens trobem casos de metges que no acaben de creure en el dolor crònic generalitzat o en la fibromiàlgia, tot i que aquesta és una malaltia reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut”, lamenta Jordi Miró, que insisteix en la necessitat de sensibilització. “Si no és per motius ètics i d’empatia envers el patiment dels altres, com a mínim hauria de ser per motius econòmics, ja que la prevalença del dolor crònic va en augment”, assegura. Les causes no són clares, però sí que es comencen a identificar alguns factors determinants: la qualitat del son, la falta d’activitat física i el sedentarisme, l’estrès, l’angoixa... “Quan estàs angoixat els músculs pateixen més tensió. I si aquesta tensió muscular es va mantenint de manera sostinguda en el temps, és molt probable que acabi derivant en dolor”, explica Miró. Un altre factor que pot contribuir a desenvolupar un dolor persistent en el temps és haver tingut un dolor molt agut, molt fort. “Com més intens és un dolor, més fàcil és que es cronifiqui”, insisteix.
Salut mental
El dolor crònic també està molt associat amb problemes de salut mental, especialment la depressió i l’angoixa. Però què va primer, el dolor o la depressió? En general, les dades de recerca demostren que la depressió apareix després del dolor crònic. Això no vol dir que no pugui aparèixer abans i hi ha persones deprimides que en poden desenvolupar. Però la seqüència més habitual és la que comença amb el dolor i continua amb problemes de salut mental i emocional. De fet, com més dura en el temps el dolor crònic més possibilitats hi ha de tenir altres problemes de salut. “Imaginem-nos una persona que no aconsegueix dormir bé perquè té dolor. Els problemes de son faran que desenvolupi altres afeccions i encara empitjorarà més la seva situació. És un peix que es mossega la cua”, conclou Jordi Miró.
Millorar a través d’una aplicació del mòbil
Les noves tecnologies poden ser molt útils per fer front al patiment que suposa el dolor crònic, oferint informació, pautes i consells en el dia a dia. “Des de la Càtedra de Dolor Infantil de la URV hem desenvolupat aplicacions mòbils per ajudar els pacients a tenir cura del seu propi dolor. Concretament, vam crear una aplicació per a persones amb fibromiàlgia (Fibroline), que és gratuïta i està disponible per a tothom que la necessiti”, explica el professor Jordi Miró. Ja s’ha pogut contrastar en un assaig clínic amb adults que les persones que havien utilitzat l’aplicació tenien una intensitat del dolor menor, milloraven el seu estat d’ànim, el nivell d’activitat física i la qualitat del son. L’avantatge de l’aplicació és que el pacient la pot utilitzar quan vulgui i on vulgui, no necessita el guiatge de cap professional perquè precisament es va dissenyar perquè fos útil en aquest sentit. També s’ha vist que la magnitud del canvi que es deriva de l’ús d’aquesta aplicació és igual o superior a la magnitud del canvi aconseguit amb els tractaments presencials habituals.
El dolor crònic afecta un 30% de la població infantil i adolescent
Aquesta és una de les dades més impactants amb relació al dolor persistent: l’afectació entre la població infantil i adolescent. “És el gran oblidat. En els últims cinc anys, el Ministeri de Sanitat no ha invertit ni un euro en recerca sobre dolor crònic infantil“, assegura el doctor Jordi Miró, que aquest any ha estat nomenat coordinador d’una xarxa internacional d’investigadors en aquest àmbit, finançada per la Unió Europea. “Esperem que serveixi de palanca per ajudar millor els pacients més joves. Fins ara a Europa no ha interessat massa el dolor crònic infantil. S’hauria de tenir molt en compte que els infants i els adolescents són el nostre futur, i tenen molts menys recursos que els adults per fer front a aquest problema de salut”, hi afegeix. Com passa amb els adults, els menors que tenen dolor crònic tenen més probabilitat de tenir problemes de salut mental, i en el seu cas també de ser víctimes d’assetjament escolar. També tenen més risc d’acabar convertits en adults amb dolor cronificat. Les localitzacions més habitual del dolor crònic en la població infantojuvenil són el cap, l’abdomen i les extremitats.