Polònia
Cita amb les urnes
Entre radicals i europeistes
Els polonesos, membres de la UE i l’OTAN, decideixen demà si revaliden el poder ultraconservador o voten pel retorn de Tusk
El govern del PiS vincula les eleccions parlamentàries a un referèndum orientat cap al rebuig a l’asil
Els vuit anys consecutius d’executiu dominat per Kaczynski han malmès les relacions amb Brussel·les
Els 29 milions de polonesos convocats demà a les urnes no només tindran a la mà les paperetes per elegir el nou Parlament, el Sejm. També podran respondre a la consulta impulsada pel governamental partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS), amb dues preguntes relacionades amb la política migratòria. La incorporació d’aquest referèndum a la data electoral té com a objectiu aconseguir una participació suficient perquè sigui vinculant –un 50 %–. I la pregunta principal reflecteix l’hostilitat característica del govern de Varsòvia envers Brussel·les: “Doneu suport a l’acollida de milers d’immigrants irregulars procedents d’Orient Mitjà i Àfrica, tal com planteja el mecanisme obligatori implantat per la burocràcia europea?”
Era difícil encabir en una sola frase més termes negatius, en un país on la força dominant és el PiS, el partit que lidera Jaroslaw Kaczynski i que té com a cap del govern el seu fidel seguidor, Mateusz Morawiecki. Des que el 2015 va recuperar el poder, el PiS ha rebutjat successives iniciatives de Brussel·les en política migratòria.
Amb l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022, Polònia va esdevenir la primera via d’entrada a la Unió Europea (UE) dels milions de refugiats que fugien de la guerra. Amb aquella primera acollida solidària dels ucraïnesos, es va alliberar de l’etiqueta de país “antiimmigració”. Però ara ha fet front comú amb l’Hongria de Viktor Orbán contra el pla de reubicació proposat per Brussel·les.
No és aquesta l’única topada entre Varsòvia i la Comissió Europea (CE) d’Ursula von der Leyen. El xoc ha tingut molts capítols, el principal dels quals va ser la reforma del poder judicial que posava en perill la independència del poder judicial. Han estat molts els advertiments i expedients contra Polònia impulsats per la CE contra les coaccions als col·lectius LGTBI, als mitjans de comunicació crítics o a l’avortament, pràcticament prohibit amb l’última reforma amb el segell PiS.
La resposta del partit de Kaczynski i Morawiecki ha estat atribuir-les a l’hostilitat de Von der Leyen, qui, en un cert moment, va sonar com a possible successora d’Angela Merkel, però que finalment va anar a parar a Brussel·les. Pel PiS, tot el que vingui d’Alemanya és destructiu, reobre ferides històriques de temps nazis o atempta contra els seus interessos nacionals. Que justament el rival principal del PiS sigui Donald Tusk encaixa en aquest organigrama. Tusk va ser primer ministre a Varsòvia entre el 2007 i el 2014, any en què va esdevenir president del Consell Europeu. Abans d’aterrar a Brussel·les, havia derrotat Kaczynzki en dos comicis parlamentaris. I el pas de Varsòvia a l’alta política europea va ser promogut o beneït per Merkel. Això és, a ulls del PiS, raó suficient per considerar-lo un “servidor” dels dictats alemanys o comunitaris.
Amb l’inici de la invasió d’Ucraïna, es va endurir el to. De la gestió de Tusk com a cap del govern, el PiS en recorda les retallades en Defensa, una decisió que vincula amb la línia de Merkel de “no provocar” Vladímir Putin. La mateixa línia que va portar Alemanya a una gran dependència energètica russa, que finalment ha resultat desastrosa per a la primera economia de la zona euro i per al conjunt del flanc est de l’OTAN, com ho és Polònia.
Sense majories absolutes
Tusk torna a disputar ara el poder a Kaczynski i el PiS. Els sondejos pronostiquen que els ultraconservadors tornaran a ser primera força, amb un 34 o 36% dels vots. A l’opositora Plataforma Cívica (PO) se la situa entre sis i vuit punts per sota. El punt feble de Tusk no és tant aquest perfil gairebé caricaturesc de “criat” de Brussel·les o Berlín, sinó els ajuts socials implantats pel govern del PiS a famílies o jubilats d’ingressos més baixos. És una línia que no quadra amb els conceptes liberals de Tusk, que tampoc no aconsegueix atreure el vot del camp, amb molt de pes a Polònia.
Un dels motius pels quals el govern de Morawiecki va trencar de cop la línia de solidaritat incondicional amb Kíiv per qüestionar els futurs subministraments d’armes van ser, precisament, les protestes camperoles contra la importació de gra ucraïnès o el seu pas pel territori.
Tusk va efectuar un cop d’efecte fa dues setmanes en treure al carrer una manifestació multitudinària. No es descarta un vot amagat d’última hora a favor de l’aspirant. El que sembla clar és que ni el PiS ni el PO podran governar sense socis. A més de la lluita pel lideratge, hi ha molta lliga a jugar diumenge en les divisions inferiors entre partits minoritaris conservadors, esquerrans i ultradretans.
Falcó antiasil
Gemma C. Serra
Jaroslaw Kaczynski, de 74 anys i home fort de la política polonesa, feia tot just 490 dies que liderava el govern quan el 2007 va perdre les seves primeres eleccions davant el liberal Donald Tusk. Havia fet carrera a l’ombra del seu germà bessó i aleshores president del país, Lech Kaczynski. La catàstrofe aèria de Smolensk, el 2010, quan l’avió presidencial es va estavellar enmig d’una boira impenetrable en aquest aeroport rus, semblava que havia de deixar el PiS desfet. No hi va haver supervivents entre els 96 ocupants de l’aparell. Però Jaroslaw no va llançar la tovallola.
La rivalitat inicial contra Tusk s’ha consolidat com una raó de ser per aquest polític, que manega els fils del poder a través del cap del govern, Mateusz Morawiecki, i del president del país, Andrzej Duda. Vol un tercer govern liderat del PiS per tirar endavant l’agenda marcada en vida de Lech, que ha derivat en un política contra l’asil, l’avortament i contra la independència del poder judicial, en un país on l’altre gran domini l’exerceix l’Església catòlica.
Bandera liberal
Gemma C. Serra
Donald Tusk, de 66 anys, segurament va pensar que passar de Varsòvia a Brussel·les era fonamental per a la consolidació del seu país, membre de la UE des del 2004, entre els socis de més pes a la família europea. Ho va fer el 2014, en esdevenir president del Consell Europeu, després de dos mandats com a cap del govern a Polònia i amb el suport de grans socis, inclosa Alemanya.
Per a molts polonesos, però, allò no va ser un motiu d’orgull, sinó un senyal per al distanciament d’una UE elitista i desconeixedora dels seus interessos nacionals.
Tusk va continuar al capdavant del Consell fins al 2019 i va passar després a la presidència del Partit Popular Europeu. És a dir, va continuar fora del país, mentre la seva Plataforma Cívica (PO) topava a les urnes amb la força del PiS, tant en les eleccions parlamentàries com en les presidencials. Ara lluita per recuperar el lideratge a Polònia, determinat a apartar-la dels corrents ultraconservadors estesos a l’est europeu.