Llibres

Cultura

“Segueixo pensativa d’Alberti”

María Asunción Mateo recull els 18 anys amb el poeta en un llibre d’amor que també ajusta comptes amb “els vidus emèrits de la literatura”

‘Mi vida con Alberti’ neix per un atzar domèstic

“Abans que es parlés de Las Sinsombrero li vaig dir: «Rafael, perds la sala. Tota per a María Teresa León»”
“Sobre mi escrivia tothom sense conèixer-me i d’oïda del que deien Prado i García Montero. Per això els cito”

María Asunción Mateo obre les portes d’Ora Marítima, a El Puerto de Santa María (Cadis), on la poesia i l’art de Rafael Alberti es respiren en cada racó de la llar. És aquí on l’atzar d’una peripècia domèstica el 2021 portaria l’escriptora i professora de literatura a escriure Mi vida con Alberti. Para algo llegaste, Altair (Berenice, editorial Almuzara). “Vist des de fora pot semblar un recurs literari, i no ho és: era a l’estudi ordenant llibres, per gènere i per ordre alfabètic dels autors, i en accedir a la part més alta de la biblioteca, on hi ha un munt de carpetes, una carpeta amb una nota de Rafael em va caure al cap. Rafael em va llançar la carpeta al cap [riu]. És que em va caure al cap aquesta i no una altra! És com si ell em digués: «Ja, mushasha!», diu tot imitant l’accent gadità del poeta. “Des d’avui –5 d’abril de 1986 fins a l’any 2015–, María Asunción Mateo Puig té el meu més ampli i absolut permís per revelar tots els meus secrets, els més íntims i obscurs, escrivint el que vulgui i com vulgui de mi, però esperant que el que vulgui sigui bell i grat per als dos”, deia la nota del seu puny i lletra. Mateo convertiria la peripècia en perícia i, amb anys de retard, firma un llibre d’amor dels 18 anys al costat del poeta en què també ajusta comptes davant els atacs i les difamacions que han vessat sobre ella “els vidus emèrits de la literatura espanyola”. “Segueixo pensativa d’Alberti”, confessa Mateo.

“Digues que tu no escrius llibres de vídues.” Aquest és el consell que li donava l’editora Carmen Balcells i que regia fins al cop de carpeta. “No m’hi veia, en aquest gènere. I per un motiu, i no és falsa humilitat: què he d’explicar, jo? Agafo Memoria de la melancolía, de María Teresa León, i uf... Una dona tan intel·ligent i tan revolucionària que escriu unes memòries precioses on hi ha persones com ara Federico García Lorca... L’ambient de Rafael ja no era el del 27, no tenia aquella alçada intel·lectual. Què havia de dir, jo?”, exposa. I, no obstant això, Altair –el nom d’estel amb què Alberti li dedica els poemes– escriu un llibre dels 18 anys amb el poeta gadità fins a la seva mort, el 28 d’octubre del 1999, per on desfilen els noms i les anècdotes de Marcos Ana, José Hierro, Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Dámaso Alonso, Mario Benedetti, Maruja Mallo, Rosa Chacel, José Saramago, Montserrat Caballé i Núria Espert. I fins i tot Fidel Castro, a qui Mateo va entrevistar per a Época. “Quina presència! I després, l’espectacle d’anar al Tropicana amb Fidel i Rafael, allò va ser... Com deia Alberti, estàvem en una casa que no era de protocol sinó de protoloco perquè estaves dinant i de sobte Fidel irrompia per una porta sense avís previ”, evoca.

El que Antonio Machado va unir

Més poètic que el cop de carpeta és el dia en què Mateo coneix Alberti. “Sé que és molt literari, fins i tot molt cinematogràfic, però és que és així! Conèixer Alberti a Baeza (Jaén) en l’homenatge a Antonio Machado...”, emfasitza Mateo com si la vida fora de la ficció exigís versemblança. I la vida amb Alberti es va escriure en poesia des del primer moment perquè Machado, membre del jurat que el 1924 premia Mar y tierra (més tard Marinero en tierra) amb el Nacional de poesia (“És el millor llibre de poemes presentat”), els uneix el 10 d’abril del 1983 en un acte d’homenatge que volia reparar el tribut reprimit pel franquisme el 1966. “Aprofitant les vacances a l’institut de València on impartia classe de literatura vaig a Baeza amb una amiga perquè hi ha programat l’homenatge a Machado que va ser suspès 20 anys enrere entre càrregues policials i la meva il·lusió era conèixer Dámaso Alonso, que era el poeta anunciat en el programa i el que jo llegia als alumnes. I quan arribo no hi és, i veig una cabellera blanca i em dic: «És Alberti?» I no em vaig posar contenta, perquè hi esperava Dámaso Alonso! [Riu.] I allò em va marcar la vida fins al punt que acabaríem casant-nos”, relata. I això que, fruit dels 40 anys de distància, per a ella conèixer l’home de cabellera blanca que ja havia protagonitzat una de les imatges de la Transició en presidir la mesa d’edat del Congrés amb Dolores Ibárruri, la Passionària, era “un somni com estar amb Góngora o Quevedo”. Aviat, però, “començaria a estar pensativa d’Alberti”. “A una professora de literatura que li expliques: «És que Federico...» «Ah, Lorca!», deia jo. «És que Miguel...» «Ah, Miguel Hernández!» Per ell Juan Ramón Jiménez i Machado eren Juan Ramón i Don Antonio. I anava al Prado i la seva explicació de Las Meninas era una classe magistral... És clar, és que aquelles Meninas les havien salvat María Teresa León i ell en la Guerra Civil!”, relata.

Si avui a la Fundació Alberti a El Puerto de Santa María hi ha la sala consagrada a María Teresa León –amb el recordatori de novel·les com ara Juego limpio – es deu a María Asunción Mateo. “María Teresa León és la dona més important en la vida de Rafael, la seva història d’amor de 50 anys sota les bombes i després a l’exili sembla la pel·lícula Casablanca. Així que un dia li vaig dir: «Rafael, ho sento, però t’has quedat sense aquesta sala. És tota per a María Teresa.» I això ho vaig fer fa 30 anys i molt abans de la reivindicació de Las Sinsombrero, que ha vingut més tard”, recorda. I si avui al carrer Marqués de Urquijo, 47 de Madrid hi ha una placa de la memòria on diu “Aquí van viure María Teresa León i Rafael Alberti del 1931 al 1936” és també perquè Mateo es va entestar el 1990 que hi figuressin els dos noms.

La vida feliç a Madrid i a Ora Marítima es veuria ennuvolada pel que Mateo descriu com a “epidèmia de viudetat aliena” o “gelosia malaltissa” dels “depredadors de la felicitat aliena” dins el món literari que tracten Alberti com si els pertanyés i com si Mateo fos l’adversària que els roba minuts amb ell. I, tot i dubtar-ho, ella cita tothom amb nom i cognom en aquesta “espècia de màfia literària” en què la moneda de curs legal és el masclisme, entre ells els poetes Luis García Montero –director de l’Institut Cervantes– i Benjamín Prado. “«A tu t’han dit de tot amb nom i cognoms durant anys, tu has de posar noms i cognoms o ningú sabrà de qui parles. Potser quatre intel·lectuals ho intuiran, però la resta dels lectors, no», em van dir els amics. I tenien raó i per això els cito. És que mor Rafael i als 10 dies ja escriuen a El País que jo era «una de tantes que alegraven la vellesa del poeta». I si hagués estat així, què? Però és que se’m notava i se’m nota que no podia estar més enamorada.” Prado és retratat com “l’home que apujava i abaixava la finestra” –aquesta era la funció seva quan era al pis d’Alberti a Madrid i ell no tenia forces–, i de García Montero en relata un episodi hilarant que té lloc quan Alberti es treu de sobre el prec insistent de fer-li un pròleg elogiós dient-li que té permís per escriure-se’l ell mateix i que després ja el firmarà. “Això no ho he dit jo ni de Pablo Neruda!”, va exclamar Alberti en veure l’hiperbòlic elogi que García Montero havia fet de si mateix, tal com relata Mateo.

Amb un altre “vidu emèrit”, l’escriptor Eduardo Mendicutti, l’atzar va voler que es trobessin a l’andana d’Atocha anys després d’injuriar-la a El Mundo: “Que no em coneixes? Soc la dona d’Alberti. Recordes les barbaritats que vas escriure a El Mundo a l’article Carne de Moranco?” “I ell, després d’haver escrit que Alberti era «un nonagenari disfressat i exhibit com un ninot de les Falles de València», em diu que no havia vist mai Alberti ni el coneixia de res”, relata. No és estrany que l’autora de Mi vida con Alberti es permeti la llicència irònica de recordar als lectors que “La viuda valenciana és una obra que Lope de Vega no va escriure en honor de María Asunción Mateo”.

Si bé Alberti “defugia el conflicte i no tenia rancúnia amb ningú, comprensible en algú que ha vist dues guerres i 39 anys d’exili”, això no vol dir que no s’indignés i passés a l’acció en veure amb estupor que Salvador Dalí manllevava un vers de Marinero en tierra per exaltar l’aleshores príncep Felip de Borbó (“Fuiste condecorado por un golpe de mar”). “Segueixes sent el mateix carnuzo de sempre, com et diria Pepín Bello”, li escriu Alberti en un telegrama urgent, no s’hi parlava des de feia anys per haver-se convertit en un “mercachifle”.

Mateo ha callat 20 anys, però espera que el llibre acosti l’esperit del 8-M al món literari. “Sobre mi ha escrit tothom sense conèixer-me i sempre d’oïda del que deien els vidus emèrits, i no hi ha hagut veus feministes en defensa meva. I amb Susana Rivera, la vídua del poeta Ángel González, han fet el mateix. I no nego que Rafael els tenia afecte, però també és cert que no els veia qualitat de grans poetes, i això és el que més els pot doldre”, desvela. “I jo me n’aniré, estic segur, abans que ella... Però es quedaran els meus ocells, es quedaran cantant dins seu. Aquells cants els podrà ella dir i relatar com van ser”, va deixar escrit Alberti en la nota del 1986. I això és el que María Asunción Mateo ha fet als 79 anys a Mi vida con Alberti, amb l’enyor de qui viu “pensativa d’Alberti”.

Una devota de la poesia.
María Asunción Mateo (València, 1944) és llicenciada en filosofia i lletres per la Universitat de València i una devota de la poesia –amb especial atenció a la Generació del 27– com a lectora i com a professora que és capaç sempre de trobar a la memòria un poema o un vers i recitar-lo per rubricar millor una resposta. Després de casar-se i tenir dos fills, ja separada el 1983 va acudir a Baeza (Jaén) a un homenatge poètic a Antonio Machado perquè en el programa hi figurava Dámaso Alonso com a invitat i hi va trobar Rafael Alberti (1902-1999), de qui es va acabar enamorant i amb qui compartiria 18 dels 97 anys de la llegendària vida del poeta d’El Puerto de Santa María. Mateo és l’ànima de la Fundació Alberti.
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.