Gaza i la debilitat d’Israel

A les acadèmies militars, s’explica la teoria que a l’enemic derrotat cal donar-li una alternativa de retirada. I si la guerra ha estat per un territori, cal permetre-li que tingui un espai per viure. Perquè si no el té, enlloc d’acceptar una rendició digne, morirà matant. Si el bàndol perdedor és humiliat, el bàndol vencedor potser gaudirà uns anys de pau, però de les generacions següents sortiran nous combatents decidits a venjar els màrtirs d’ahir, acceptant que, tot i que probablement també moriran, seran els nous màrtirs d’una guerra que rebrotarà de generació en generació. Evidentment, l’ofensiva militar des de Gaza contra Israel, amb l’assassinat i la presa d’ostatges civils i el bombardeig de ciutats és un crim de guerra condemnable, però és una resposta a la manca d’alternatives vitals i laborals amb què Israel tracta, des de fa dècades, els palestins per gestionar la derrota, sobretot els dos milions reclosos a Gaza.

Sovint es diu que els palestins no perden mai l’oportunitat de perdre una oportunitat. Es veu clarament si comparem els mapes del territori que tindrien després de cada guerra o preacord amb el que gestionen ara. Amb els frustrats acords d’Oslo del 1993, a Cisjordània hi havia 110.000 colons israelians, però avui són 700.000. Potser Hamàs ha llançat l’ofensiva per aturar la normalització de relacions entre l’Aràbia Saudita i Israel. Acord que havia portat una nova proposta a la baixa de miniestat palestí amb el territori de Gaza i parts de Cisjordània. Però segurament el que pugui oferir Israel quan acabi aquesta nova guerra de Gaza serà menys del que haurien aconseguit sent la torna de l’acord entre saudites i israelians.

Desconeixent l’evolució d’aquesta ofensiva sorpresa, en podem treure quatre conclusions. La primera és que, tot i l’absoluta superioritat tecnològica, els serveis d’informació d’Israel no han pogut detectar la preparació per llançar milers de coets, ni la planificació de l’ofensiva terrestre amb què han aconseguit el control de localitats i granges, matant civils i militars i agafant desenes d’hostatges. La segona és que, per més que Israel es doti d’escuts defensius, com ara la Cúpula de Ferro, contra els míssils palestins i tingui la millor tecnologia per controlar els murs, no pot controlar la força de la superioritat demogràfica dels palestins front als set milions de jueus que viuen a Israel si molts d’aquests palestins perden la por a morir. La tecnologia no garanteix la seguretat d’Israel. La tercera és que, un cop els palestins han capturat ostatges civils i militars, com va passar amb Hezbol·là al Líban, Israel es veurà obligat a negociar com va fer el 2008 per recuperar els cadàvers de dos soldats capturats. La societat israeliana accepta perdre vides, però no que civils o militars, vius o morts, quedin en mans de l’enemic. I, per últim, que, gràcies a aquesta ofensiva, el primer ministre Netanyahu tindrà la cortina de fum necessària per fer callar els contraris a la reforma que havia aprovat per garantir-se immunitat enfront de les causes de corrupció contra ell.