L’anarquisme que perviu

“No he vist encara un anarquista que no sigui imperfecte o geperut, ni n’he vist cap amb la cara simètrica.” La frase, recollida per l’antropòleg criminalista italià Cesare Lombroso a Gli anarchici el 1894, exemplifica el biaix amb què sovint s’ha analitzat el moviment anarquista, a partir d’aproximacions plenes de clixés, tòpics i estereotips que l’exposició Ni Déu, ni Estat, ni Patró del Memorial Democràtic intenta desmuntar a través d’una mostra que posa en relleu el llegat d’aquesta cultura política en l’actualitat. “La memòria es fa amb records col·lectius, però també amb oblits intencionats. L’anarquisme és potser la cultura política que més ha patit aquest oblit de manera intencionada, perquè ha proposat models alternatius d’organització social que han entrat en xoc directe amb el sistema imperant i això ha implicat un rebuig i una mirada molt esbiaixada que ha arribat fins als nostres dies”, reflexiona un dels dos comissaris de l’exposició, Tono Vizcaíno. No en va, anarquia continua sent avui sinònim de desordre, caos i violència.

La mostra explica els principis que l’anarquisme ha propugnat des dels seus orígens fins a l’actualitat, amb exemples des del segle XIX. “És molt important que la gent sigui conscient que hi ha pràctiques avui en dia de formes d’organització social, política i econòmica que tenim assimilades com a part de la nostra realitat que els anarquistes ja defensaven”, continua Vizcaíno. Cent anys després de l’assassinat de Salvador Seguí, el moviment llibertari a Catalunya continua existint en part gràcies als ateneus, col·lectius i sindicats que es reclamen anarquistes, “però també, i sobretot, gràcies a gran part dels moviments socials que, malgrat que no es denominin com a anarquistes, s’inspiren en els ensenyaments del moviment llibertari, com l’assemblearisme, l’antiautoritarisme, l’antimilitarisme o l’autogestió”, explica la consellera de Justícia, Drets i Memòria, Gemma Ubasart.

Segons recorda el director del Memorial Democràtic, Jordi Font, Barcelona, durant el primer terç del segle XX, va ser la capital mundial de l’anarquisme, “convertit en una alternativa, en algun moment amb possibilitats reals d’imposar-se”, que va ser abraçada per amplis sectors de les capes populars.

Vizcaíno considera que l’explicació del perquè va calar tant no rau en la violència amb què sovint s’associa el moviment sinó per tot el contrari: “Perquè va saber arribar des de la vida quotidiana a molts estrats socials, especialment a la classe treballadora, des de diferents àmbits: la cultura, l’educació, les relacions socials i fins i tot les amoroses.” En aquest sentit, la mostra repassa propostes com ara el nudisme, el vegetarianisme, les anomenades vagues de ventres –dels qui consideraven que tenir fills condemnava a la misèria la classe treballadora i no tenir-ne era una forma d’emancipar-se de l’explotació–, l’amor lliure, l’internacionalisme, l’autodidactisme, la difusió de l’esperanto o la insubmissió. “La forma històrica de vehicular-se dels anarquistes és a través dels grups d’afinitat: s’ajunten un grup de persones amb un objectiu comú, vinculats a la propaganda, la cultura. I certament també n’hi va haver que mataven gent, això és així, però si mirem la quantitat de grups d’afinitat que hi havia, són molt pocs els que es dedicaven a la violència, que són els que han quedat; la immensa majoria de grups d’afinitat es dedicaven a la tasca cultural”, puntualitza l’altre comissari, Miguel Garau.

Ubasart recalca que l’exposició no pretén ni museïtzar ni desnaturalitzar l’anarquisme, sinó evidenciar les seves aportacions a la creació de la memòria democràtica. “La Catalunya contemporània no s’entén sense l’anarquisme, que des del Congrés Obrer del 1870 [el primer d’àmbit estatal, que va tenir lloc a Barcelona] constitueix possiblement el fet diferencial català més important del segle XX”, rebla la consellera, tot esmentant que van ser anarquistes com Francesc Ferrer i Guàrdia els qui van impulsar l’escola moderna, o com Salvador Seguí els qui van guanyar la jornada laboral de vuit hores, o com Frederica Montseny, que va defensar la primera llei de l’avortament al Congrés, o com Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Joan Garcia Oliver i tants altres militants de la CNT, que van contribuir a aturar el cop feixista a Barcelona “donant lloc a la primera revolució social llibertària”, o com Quico Sabaté, Marcel·lí Massana o Ramon Vila Capdevila, “que van mantenir la flama de la resistència antifranquista quan tot semblava perdut”.

És més, “Catalunya va ser l’únic país del món que va viure una revolució llibertària”, continua Ubasart, que sosté que no hauria estat possible sense la creació d’una cultura anarquista prèvia, és a dir, pels ateneus llibertaris i les escoles racionalistes, per les societats naturalistes, antimilitaristes i pacifistes, o per publicacions com La Revista Blanca i els contes de La Novela Ideal.

Dels quatre ministres anarquistes que va tenir la CNT al govern d’Espanya, tres eren catalans: Joan Garcia Oliver, Joan Peiró i Frederica Montseny.L’aportació del moviment també va ser present al govern de la Generalitat fins als Fets de Maig del 1937, ocupant les conselleries de Sanitat, Assistència Social, Defensa, Serveis Públics, Economia i Proveïments. Però l’anarquisme va haver de conviure amb la repressió de l’Estat, el pistolerisme dels anys 20, la persecució franquista, inclòs l’afusellament del ministre Peiró, i els muntatges policials de la Transició, com l’escandalós cas Scala, l’any 1978.

L’exposició, de la qual s’editarà un catàleg amb un text introductori de la historiadora Dolors Marín, completa el cicle encetat fa gairebé tres anys pel Memorial Democràtic dedicat a les cultures polítiques més importants de la Catalunya contemporània, com ara el republicanisme. La radiografia de l’anarquisme es remata amb una projecció audiovisual a partir de testimonis vinculats amb el moviment procedents del banc d’audiovisuals del Memorial editat per a l’ocasió. Comptat i debatut, es tracta d’una mostra gens anàrquica i molt anàrquica alhora.