Represaliats que cerquen amnistia

En el cas de Bassa, més enllà que pugui gaudir de la llibertat d’haver sortit de la presó, el malson continua. I ja no només són seqüeles, com ara la necessitat de dormir a casa amb la finestra oberta, “a l’estiu, però també a l’hivern”, sinó per una inhabilitació que li ha escapçat la vida laboral. A part de la pèrdua de cotitzacions durant l’empresonament, pel fet que a l’escola on treballava hagués rebut excedència per la dedicació política, no va poder recuperar el lloc de treball. És un centre privat però concertat i rep diners de la Generalitat –ara, i feia dècades–. Tampoc va poder acceptar una altra oferta laboral d’una empresa multinacional perquè també rep fons públics d’alguns programes i convenis conjunts amb el govern. A aquests problemes, que comprometen la seva jubilació, s’hi suma l’altre front paral·lel: la reclamació milionària del Tribunal de Cuentas amb data assenyalada per a aquesta tardor sobre els diners que va costar el referèndum de l’1-O i la promoció exterior de la Generalitat. És una amenaça paral·lela d’embargament de béns i propietats per a tots els membres del govern destituït pel 155 i alguns alts càrrecs, que són la segona línia de les diverses que ha englobat la repressió dels aparells estatals en els darrers anys –també funcionaris, empresaris, activistes o mers manifestants–. En total, són més de 4.200 persones, segons la darrera estimació feta per Òmnium Cultural, tot incloent-hi ferits i causes arxivades. El nombre de processos judicials oberts, però, encara neguiteja 700 dels afectats.

Un altre cas mediàtic és el judici repetit als membres de la mesa del Parlament, encara pendent de sentència ferma. Un dels processats, l’exvicepresident Lluís Guinó, s’ha refugiat en l’alcaldia de Besalú –càrrec que exerceix des del 1995 i que va revalidar novament el 28-M per majoria absoluta– només gràcies a la manca de fermesa de la segona resolució del TSJC. Guinó admet igualment que li “costa parlar-ne, tot i ser llicenciat en dret”. Però és el vertigen de trobar-se amb una querella en què li demanaven 30 anys de presó, com a la resta de membres de la mesa, simplement per haver autoritzat tramitacions, “i amb el contrasentit que els diputats que les van aprovar ni tan sols han estat investigats”.

Guinó, evidentment, no reclama ampliar la causa, però l’afirmació il·lustra incoherències i confirma la dilatació dels temps processals, amb unes peticions d’inhabilitació que en el seu cas ja podrien estar més que complertes. No es planteja tornar a la política parlamentària. De fet, tampoc no podia per la causa oberta, però es continua sentint còmode en la municipal, la seva “gran vocació” avalada encara pels votants. I l’incomoda parlar del litigi que encara no s’ha tancat. No obstant això, creu que l’amnistia, que defensa des de fa més de cinc anys, seria una solució per retornar el conflicte a la dimensió política –tot i que a diferència dels anys setanta, per superar el franquisme– sense resoldre’n el nucli original: l’aspiració legítima i pacífica al dret i la via democràtica cap a l’autodeterminació.

Tampoc no vol entrar a valorar l’eventual amnistia una de les activistes processades pel tall de les vies del TAV a Girona, l’octubre del 2019. Aquest estiu l’han condemnat a un any de presó i el mateix temps d’inhabilitació per, simplement, haver participat en la marxa, però sense cap prova que la impliqués en el tall. Al judici, la seva defensa va insistir que estava fitxada com a exportaveu de La Forja a Girona, càrrec que va abandonar arran de la imputació. La mesura, a més, pot deixar estroncades pel camí causes obertes per agressions policials l’1-O, les que s’han denunciat darrerament per infiltracions, i les internacionalitzades començant pel cas Pegasus i moltes altres denúncies. I tampoc rescabalarà els anys de presó, exili o les nits de mal dormir a centenars d’encausats.