“Ningú planifica on moure la via del tren d’aquí a cinquanta anys”

Sí i no, perquè ens vam decidir de ben joves a transmetre aquests coneixements per gaudir i conèixer el territori. A l’escola hi han passat més de 40 professionals de diferents àmbits que hem evolucionat d’un naturalisme cap a una educació ambiental per formar-nos sobre le relació de les persones. Ara els reptes pels propers anys de la societat són la biodiversitat i el canvi climàtic.

La gent té més interès per descobrir i gaudir el medi natural i s’ha notat molt l’afluència de visitants als parcs, sobretot per la pandèmia. El canvi climàtic preocupa, però d’una manera abstracta, perquè no hi ha el bagatge cultural per afrontar-ho.

Anem de la mà dels científics i fa molts anys que expliquem, per exemple, en el cas del Maresme, tot el mal que han fet la construcció dels ports respecte a la dinàmica litoral, aspectes com la gestió forestal i l’erosió del sòl o la canalització de les rieres...

És una de les claus, i pensant en el bé comú, perquè el que més costa és canviar les rutines. L’altre dia em fixava en la quantitat de motos d’aigua i llanxes que anaven a fer el volt. S’ha de pensar en l’impacte sobre el fons marí i el canvi climàtic. Tenim ports, com el de Mataró mateix, que no compleixen amb la normativa estatal de preservació de la dinàmica litoral i s’acaben de gastar 18 milions d’euros per protegir la via del tren. Col·lectivament hem hagut de pagar l’impacte del gaudi d’alguns. El nostre paper és donar els valors per viure i gaudir i donar continuïtat dels recursos.

Seria una manera de canviar el que fem malament. A Mataró, tenim una ciutat líder en estalvi d’aigua per càpita. I això passa perquè s’ha dotat d’una companyia pública que reinverteix per tenir una de les millors xarxes amb molt poques fuites en una ciutat que és molt compacta, que té pocs habitatges amb jardins i piscines, i on els ciutadans són estalviadors.

Com a educadors vam quedar gratament sorpresos quan ens van encarregar fer la formació de les famílies amb pocs recursos que tenen l’aigua subvencionada i garantir que no es malbaratava. N’hi havia que treien el desguàs de la pica per aprofitar l’aigua amb galledes per tirar al lavabo. La comunió entre l’administració i el ciutadà ens ha de portar pel bon camí.

Els educadors treballem moltes campanyes per promocionar les renovables o la substitució del vehicles de combustió i sabem que no són la solució als problemes que tenim, perquè en generen d’altres. La gran incongruència social és que reduir els consums per viure d’una manera més austera vol dir alentir el motor econòmic que ens genera els excedents per cobrir la Seguretat Social o les pensions. Es pot viure amb menys, però s’ha de canviar la manera de percebre aquestes necessitats que ens hem creat.

No és fàcil en un moment en què la societat s’està empobrint i tenim menys qualitat de vida que fa vint anys. Les llistes d’espera per anar al metge s’eternitzen i la gent no té capacitat per estalviar. En un context de més pobresa on costa més tenir per menjar no és fàcil promoure segons quins missatges. Hi ha una nova generació de joves que busquen viure en entorns neorurals amb menys i consumint de proximitat. Un concepte que ha arribat molt però que també és enganyós quan tenim grans empreses que ho promouen i ens donen per menjar productes llunyans.

Treballem assessorant el programa Escoles Verdes, que promou fa 25 anys la Generalitat. Si sortim a fer una activitat de descoberta amb els alumnes, segur que escoltem ocells, però també treballem hàbits i valors. A Catalunya tenim 700 escoles verdes, i nosaltres formem al Maresme i al Vallès Oriental.

Vam ser quatre equips d’escoles de natura, vinculats a l’Associació Catalana d’Educació Ambiental, que vam proposar a la Generalitat un programa per millorar ambientalment els centres, des de la gestió, la manera de funcionar, la cultura i el currículum. Es va fer un conveni amb el Departament de Medi Ambient, i no el d’Educació, com també hauria de ser.

Les dues coses, perquè es va molt lent. El percentatge de persones ambientament sensibles encara és baix, d’un 20%. La resta no perceben aquesta prioritat ambiental quan els nostres fills seran els refugiats climàtics migraran cap al nord d’Europa. En aquesta finca trèiem dues tones de mongeta i ara no podem fer ni l’hort. Recollim l’aigua de pluja i fem amb un sistema de potabilització, perquè el pou està sec. Això ho tornarem a veure a ciutats i urbanitzacions, perquè no tindrem aigua pels estius. S’han de canviar hàbits alimentaris, de desplaçament i manera de viure.

Treballem amb els equips de científics del Museu de Granollers que estan especialitzats en la recerca de papallones, de ratapinyades, petits mamífers i amfibis i rèptils. Recollim els coneixements dels voluntaris que fan un seguiment constant. Hi ha un equip de l’Escola de Natura de Parets controlant amb els guardes del parc les malalties emergents d’amfibis que a països com Holanda han fet desaparèixer les salamandres. Estan preocupats per controlar i erradicar les quatre malalties principals que han detectat.

El Tomicus és un escarabat autòcton i sempre hi és. Dependrà de les sequeres i l’acumulació de pins. Són cicles i el 2018 la sequera persistent va matar un 30% de les pinedes. El Tomicus, però, no va ser el culpable, sinó el desencadenant en un territori on els avis van plantar pins a les vinyes, sense que els fills en fessin l’aclarida i on als nets els va tocar pagar la neteja dels pins morts. Sona provocador, però la vinya ha tingut un impacte sobre el bosc a la comarca perquè després de 200 anys va deixar uns sòls sense nutrients i molt pobres. La irregularitat climàtica està afavorint que perdem a Catalunya un 25% de la biodiversitat i això preocupa tant o més que el canvi climàtic. En plena pandèmia vam tenir els boscos d’alzines sense ni una fulla arran d’una explosió demogràfica d’una papallona que té uns cicles naturals cada vint anys. El canvi climàtic ho pot modular tot i s’ha d’observar i interpretar per donar respostes.

El canvi climàtic estava previst fa trenta anys, però els polítics no han estat capaços d’adaptar-se i encara es pot incrementar molt més. Que el mar pujarà un pam és sabut i això vol dir que es salinitzarà l’espai agrícola de les Cinc Sènies o s’inundaran els garatges a la zona del Rengle o el fossar de la incineradora. Hi ha tesis doctorals escrites i s’ha d’explicar perquè la societat ho percebi.

Perquè només tenim un 20% de persones ambientalment sensibles i els que prenen decisions haurien de planificar a trenta anys vista. Ningú planifica on serà la via del tren d’aquí a cinquanta anys perquè és un daltabaix polític. Sabem que no tenim la capacitat de discussió i de negociació social ni tampoc els diners per fer-ho. Tot el que es trigui de més ens costarà diners per fer pedaços i ens haurem d’hipotecar, al final. Hi ha dos punts més calents urbanísticament vinculats al canvi climàtic, que són la via del tren i la zona dels càmpings del delta de la Tordera. Amb el temps destarotat, un altre temporal com el Glòria podria arribar a l’estiu amb els càmpings plens.

Si seguim maltractant el sòl, al Maresme, ens quedarem sense bosc a final de segle. Determinades actuacions urbanístiques i forestals no hi ajuden. No som conscients de l’impacte que suposa l’accés de bicis i motos al bosc i com erosionen tones de sorra les curses de muntanya . S’hauria de restringir més.

Els líders han de ser més sensible a un canvi de model i d’estil de vida que exigeix una inversió educativa important. Falten més recursos que no en tenim en aquest país i dignificar la professió d’educador ambiental, que sempre ha estat menystinguda. Treballem per l’administració pública però els barems de sous per calcular les feines són els mínims.

Em sorprenen positivament davant la incertesa, però no veig aquesta angoixa ambiental ni pessimisme. La gent ha de pensar que les platges tenen els dies comptats, que les passarà magres amb l’aigua, i cal explicar que hi ha recursos i sistemes per intentar evitar això. Sovint ells adopten un llenguatge tremendista que ens carregarem el planeta, i això no és una hipòtesi. El que passarà, i ja ho comencem a veure, és que la gent viurà objectivament pitjor. Dependrà dels pronòstics que estan dibuixats i de com s’aconsegueix reduir les emissions de CO2.