Junts entra al ball del Congrés i vota Armengol
Català a la UE i a la cambra i investigar atemptats del 17-A i Pegasus
ERC hi afegeix la porta de l’amnistia
Feijóo cava la pròpia fossa per no haver cedit a Vox un lloc a la mesa i perd l’opció de ser proposat pel rei perquè comptava 172 vots i en té 139
El Congrés tenia ahir a la cartellera un thriller de suspens amb dues sales d’exhibició –una de Junts amb Míriam Nogueras a la realització i una d’ERC amb Gabriel Rufián– i dos dels protagonistes eren els homes amb la biografia més endurida per l’aspror de la política: el president Pedro Sánchez i l’exiliat Carles Puigdemont. El dia que es dirimia si hi hauria quinzena legislatura o bé tot moriria abans de néixer, Junts va entrar al ball del Congrés i sense timidesa. A canvi de l’oficialitat del català a la UE –formalitzada en viu pel ministre José Manuel Albares amb una carta a les 6.27 del matí– i de les comissions d’investigació dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a la Rambla i Cambrils –ahir se’n vivia el sisè aniversari– i de l’espionatge de Pegasus, els de Míriam Nogueras van irrompre a l’arena decantant decisivament l’elecció de la presidenta del Congrés, la socialista balear Francina Armengol, a la primera i per majoria absoluta, sense allargar la intriga amb una segona votació. ERC, al seu torn, hi afegia el català a la cambra i la porta oberta a una amnistia –així figura en el comunicat en català i és més eufemística en la nota en castellà– que ara no és tabú. El marcador de 178 vots (PSOE, Sumar, ERC, Junts, PNB, Bildu i BNG) d’Armengol versus els 139 (PP, UPN i Coalició Canària) de Cuca Gamarra (PP) no sols és un bon presagi per a Sánchez i una prova que Junts juga fort, sinó que és nefast per a Alberto Núñez Feijóo: ha cavat la pròpia fossa política per no haver cedit un lloc a Vox a la mesa –i els de Santiago Abascal no van votar Gamarra en revenja– i ara perd l’opció que el rei Felip VI l’enviï a una investidura perquè dotze hores abans presumia de tenir 172 vots i en despertar el marcador del Congrés li va dir la crua veritat: que en té només 139.
Si bé no hi ha unitat d’acció independentista, el cert és que el punt del català a la UE té el copyright de Junts però el gros dels punts d’acord són compartits. “Ens calien aquests fets comprovables. Calia que estigués registrada la sol·licitud del govern espanyol d’aquesta petició que el català sigui, per fi, llengua oficial de la UE”, relatava Nogueras. I la garantia la va certificar el ministre Albares de viva veu al Congrés i per escrit davant la UE aprofitant la presidència espanyola de torn. “Hem sol·licitat la modificació del reglament 1/58 perquè s’introdueixin el català, el basc i el gallec com a llengües oficials de la UE”, solemnitzava el cap de la diplomàcia espanyola. Després de forçar la seva introducció en l’ordre del dia, el punt del català oficial a la UE es votarà el 19 de setembre.
L’exigència de “fets comprovables” feta per Puigdemont des de Waterloo es va produir a temps i Junts va estalviar a Armengol el tràngol d’una segona votació o fins i tot la hipòtesi d’un empat infinit. La piulada explicativa de Puigdemont a Twitter recollia un últim paràgraf que és la síntesi del trànsit des de la irrellevància a l’eix de la governabilitat. “A alguns els semblarà massa i a d’altres els semblarà massa poc. És una negociació per a la mesa del Congrés. La investidura és exactament on era l’endemà de les eleccions”, aclaria el 130è president i eurodiputat de Junts en un partit que gairebé es va partir per la meitat a l’octubre quan la militància decidia l’adeu al govern amb el 55,7% versus el 42,4%.
“Nosaltres no fiem res”
Si Sánchez té la temptació de veure el triomf dels 178 vots d’Armengol com el seu destí, la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, avisa: “No té res a veure amb la negociació sobre la investidura. No ens mouran promeses ni voluntats polítiques sense garanties de compliment. Nosaltres no fiem res.” Si des de l’ANC es va atacar “la submissió a l’Estat” de Junts i ERC –“només el bloqueig pot precipitar la fallida de l’Estat”–, l’exportaveu d’ERC Joan Tardà va airejar el sentiment republicà de triomf en l’estratègia fins al punt d’arrossegar-hi els de Puigdemont: “Amics de Junts, benvinguts a la política dels independentistes d’ERC nyorda, traïdora i botiflera, evidentment.”
En el front negociador amb ERC, que té també set escons decisius, Rufián va fer valer les tres condicions imposades al PSOE –l’ús del català en els plens, començant pel debat d’investidura, la comissió d’investigació sobre Pegasus i seguir la desjudicialització fins a l’amnistia–, però va coincidir amb Nogueras sobre l’abast del gest. “No és res que tingui a veure amb la investidura. Això és un altre procés, una altra negociació i un altre acord”, alerta Rufián. En saber que el comunicat en català recollia el punt de l’amnistia que no apareix en la versió castellana, el portaveu del PSOE, Patxi López, matisava el seu abast: “Desjudicialitzar és que la política sigui la que resolgui els problemes polítics.” A Sumar, en canvi, la líder del partit i vicepresidenta segona en funcions, Yolanda Díaz, es mostra convençuda que l’amnistia és el camí i cita veus judicials autoritzades com ara la de l’exvicepresident del Tribunal Constitucional Juan Antonio Xiol per avalar-ne la constitucionalitat. Amb Meritxell Batet com a presidenta del Congrés, en l’última legislatura era la mesa la que censurava prèviament fins i tot el debat de tota iniciativa amb els lletrats actuant com a TC preventiu i aplicant una censura prèvia.
La constitució del Congrés –al Senat no hi havia emoció perquè la majoria absoluta del PP entronitzava Pedro Rollán com a president sense intriga– es va obrir amb una mesa d’edat íntegrament del PSOE formada per Cristina Narbona (72 anys) com a presidenta pel fet de ser la diputada més gran i amb els dos diputats més joves com a secretaris, la canària Ada Santana (25 anys) i el català Ferran Verdejo (26 anys), secretari d’organització de la JSC i portaveu del PSC a l’Ajuntament de Cardona. Van ser ells els guies de l’elecció d’Armengol, que acollia el veredicte de la rotunda majoria absoluta amb l’espontaneïtat d’encongir les espatlles amb un punt de timidesa, i de la formació d’una majoria progressista de 5 (3 del PSOE i dos de Sumar) a 4 (PP). El fet que el PP preferís colonitzar quatre seients en lloc de renovar la vicepresidència d’Ignacio Gil Lázaro (Vox) va ser el que va portar els 33 diputats d’Abascal al divorci i a votar el seu nom en lloc d’engrossir els vots de Gamarra. “Som més a prop d’un govern de destrucció nacional”, lamentava Abascal.
Amb Armengol com a batuta plurilingüe de la cambra, el ple va viure el clàssic escàndol propiciat per la dreta davant l’acte de promesa o jurament de la condició de diputat. “Per imperatiu legal i fins a la consecució de la república catalana, sí, prometo”, van entonar els set diputats d’ERC, des de Rufián fins a Teresa Jordà i Pilar Vallugera passant pel debutant Francesc-Marc Álvaro. “Amb lleialtat al poble de Catalunya i al seu mandat de l’1 d’octubre, i compromesa amb la defensa de tots els represaliats i els exiliats, per imperatiu legal, prometo”, era la fórmula que van emprar els set diputats de Junts, des de Nogueras fins a Pilar Calvo, passant pels debutants Marta Madrenas, Eduard Pujol, Josep Maria Cervera, Josep Maria Cruset i Isidre Gavín. La nova portaveu de Vox, Pepa Millán, i la popular Gamarra van rivalitzar a l’hora d’escandalitzar-se i d’exigir amb l’orgull ferit a Armengol la nul·litat dels acataments. “Totes les fórmules usades s’ajusten al previst en l’article 4 del reglament de la cambra i s’emparen en la doctrina de la JEC i la jurisprudència del TC”, els va fer veure la presidenta del Congrés.
