Crònica
País cruel
No deixa de ser estrany que en el panorama xaró actual, projectes de rock clàssic com els de Wilco puguin triomfar
El grup de rock nord-americà Wilco viu un moment de creativitat intens. Mentre la majoria de dinosaures repiquen amb els seus èxits dels seixanta, setanta i vuitanta, els de Chicago venen a presentar el disc de l’any passat Cruel country, mentre que al setembre en sortirà un de nou. Jeff Tweedy, Glenn Kotche, Mikael Jorgensen, John Stirratt, Pat Sansone i Nels Cline tenen un repertori estupend i l’actitud de l’alt country, reticents a les etiquetes i portadors d’un estil en què les estrelles i les barbies no tenen cabuda. El concert el van iniciar amb el tema emblemàtic Handshake drugs: “Mastegava xiclet per fer alguna cosa. / Les persianes s’abaixaven per la rosada. / El saxofons van començar a fer-me baixar, / estava enterrat en el so, / els taxis em portaven cap a l’encaixada de mans amb drogues que vaig comprar al centre…” Més acústiques, Story to tell i Mother es van apuntalar amb un slide que els donava un aire country esplendorós.
El sextet no toca per fer el paperet, sinó que mantenen un compromís amb el públic i amb ells mateixos. Són el cim del rock alternatiu i ho estan demostrant des del 1994, quan es van unir per tirar el projecte endavant. Molt ha plogut, però la sinceritat i els fonaments es mantenen. De fet són un grup d’estil convencional, quasi tradicional. El seu so pot ser més a prop de The Band o Neil Young que dels grups indies que sorgeixen contínuament. Des del primer tema, amb cada músic oferint tot el que té mentre es fon amb el civilitzat estil de la banda, els Wilco van recrear l’últim disc amb temes com ara Hints, Story to tell i el que titula l’àlbum, Cruel country, cançó autobiogràfica sobre la situació dels Estats Units en decadència, que també va sonar com un folk rock, en la línia més brillant d’aquests reis de la música independent.
Contra el món cruel va ser una de les consignes dels temes que els americans van interpretar, un cert pessimisme derivat de la malenconia vital que sempre han marcat els àlbums del grup, derivats de la poesia gairebé existencialista de Tweedy, un home que alterna literatura i música, i les fon sobre l’escenari. Tots els seus temes es poden escoltar exclusivament des d’aquesta perspectiva: sempre qüestionant-se qui t’escolta o patint una soledat que et constreny i, alhora, t’allibera. Hints i Child també van sonar perfumades de l’estil country. Tweedy està més gras que en els últims concerts en què els vaig veure, en el Vida i al Poble Espanyol l’any passat presentant l’últim disc. Amb la veu, però, sublim, com va demostrar en temes com ara Hummingbird i Misunderstood. També va resultar estimulant Love is everywhere (Beware): “L’amor és a tot arreu, enredat a la natura / on la llum del sol s’agafa al llac, / sota el poble adormit…”
No deixa de ser estrany que en el panorama xaró actual, projectes de rock clàssic com els de Wilco puguin triomfar. A Porta Ferrada van tenir una gran entrada, des de públic atent fins a nens jugant per les catifes del Guíxols Arena. El ritme tranquil de la banda temperava la nit fresca de la Costa Brava en el meridià d’agost. Les lletres amb poesia de la bona bressolen el folk rock dels de Chicago .
