0
Arts escèniques
BARCELONA - 13 August 2023 2.00 h

Mont Plans

Actriu, premiada amb el 49è premi Margarida Xirgu

“He mort molts cops a l’escenari”

El que diferencia una persona de l’altra és el compromís. Quan trobes una professió vocacional no tires mai la tovallola
- BARCELONA

Farem veure que estem fent un cafè amb gel en un local ben fresquet. A l’entrega de premis Xirgu, el 7 de juliol passat, va comminar tots els assistents a anar quedant per petar la xerrada perquè a tots de cop no els podia atendre. L’entrevista la fem, en realitat, un dimecres al migdia, en plena canícula i per telèfon.

Coneixia els premis Xirgu, oi?
Sí, moltes companyes amb qui he treballat ja l’havien guanyat, anys enrere. El que he notat és que abans era una cerimònia molt íntima, però des que Núvol ha agafat l’organització té molt més ressò i la informació arriba a tothom. S’ha de felicitar el canvi de direcció i la possibilitat de poder-ho fer al Romea, per exemple.
A ‘Cadires’, l’obra per la qual rep el premi, el seu personatge es lamenta que no li donen papers dramàtics perquè la tenen encasellada en els còmics. Ara resulta que la premien per una peça dramàtica!
Cadires és una obra de teatre que parteix d’un plantejament real però en el qual hi ha molta ficció. Per al gran públic soc actriu còmica per haver fet la sèrie Teresina S.A. Però crec que al sector teatral ja saben que puc fer altres registres. He actuat a Peer Gynt, a El gran mercado del mundo de Calderón i a Sembla que rigui, per dir tres produccions ben diferents. M’he mort molts cops a l’escenari. A Cadires, doncs, lamento que el gran públic només em conegui com a còmica i per això vull muntar una obra dramàtica. Per guanyar el Xirgu suposo que cal estar activa, però potser també van pensar: “Aquesta noia se’ns fa gran” [riu] No sé, suposo que la trajectòria de quaranta anys també compta. Diuen que el premi me l’han donat perquè he sabut fer allò tan difícil de fer que és saber estar a l’escenari sense fer gairebé res. Sigui pel que sigui, em sembla fantàstic. Estic molt feliç.
La van encertar els que fa 49 anys van decidir instituir un premi per a una actriu. Ara ens sembla molt normal fer aquest reconeixement per mirar de compensar la visibilitat de les actrius. Llavors devia ser insòlit!
I tant! Van tenir una gran idea. Ara fa uns mesos, el Jaume Comas, de l’Ateneu Barcelonès, ens va convocar a les actrius Xirgu. Jo hi vaig anar perquè em va convidar tot dient que totes les actrius érem potencialment Xirgu. Va ser molt bonic; va venir fins i tot la Carme Elias. Jo ni sospitava que el podria guanyar aquest any. De fet, a mi m’agradaria que quan jo ja no hi sigui algú instaurés el premi Mont Plans. Si pogués, deixaria en el meu testament que es convoqui aquest premi perquè s’atorgui anualment: 10.000 euros a l’actriu que més s’ha arriscat, que més ha lluitat per tirar endavant aquest ofici. Que fos un al·licient per seguir treballant.
Per fer carrera llarga d’actriu cal un compromís.
Si mires el meu currículum veuràs que hi ha anys que només he fet una obra, que ha durat 4 mesos. El temps lliure me’l passo preparant altres obres, o creant-ne de noves, si cal. El que diferencia una persona de l’altra és el compromís. Quan trobes una professió que t’agrada, que és vocacional, no hi renuncies, no tires mai la tovallola, encara que sigui un camí difícil. Quan no he tingut feina, m’he creat els meus muntatges com Chaise longe, que va funcionar molt bé, o el Sembla que rigui, que va costar més perquè el tema era més dur. També vaig fer un espectacle de poesia i dansa... Si el que t’agrada és fer teatre no pots deixar de fer-ho.
Per a aquest compromís, cal creure en el que es fa, saber-se útil per denunciar o connectar amb el públic, no?
Quan faig una obra intento ser molt honesta. He d’estar segura que el que faig paga la pena perquè generarà emoció al públic. Que respongui preguntes, que les generi o simplement potser només per divertir; però sempre ha d’estar ben feta.
Ha treballat amb La Cubana i Dagoll Dagom. Amb les companyies (com ara La Cubana, Comediants o Els Joglars), el procés d’assaigs s’allarga molts mesos, a diferència de les produccions d’ara.
Són dues maneres de fer. Amb les companyies, que solen ser estables i que fan obres de creació, es parteix d’una idea i es va creant en col·lectivitat. L’obra sempre creix. En canvi, en una obra de text tancada, són l’autoria i la direcció les que han fet la investigació durant mesos i quan comencen els assajos ja venen amb una proposta concreta i has d’interpretar el teu paper seguint les indicacions.
Què s’ha de fer amb les companyies històriques? Cal que passin el relleu? Que es desfacin?
En totes aquestes companyies hi ha al darrere algú que ha tingut la idea. Tot s’ha creat a partir d’aquestes persones. Potser és millor que se’n creïn de noves i que les companyies que han sobreviscut 50 anys siguin referents de les noves. Actualment hi ha moltes companyies i tant de bo les noves puguin resistir cinquanta anys més. Es diguin Calòrica, Antonietes, Egos, Q-Ars o Els Pirates...
Però ara els temps són molt diferents!
I tant, sobretot si es volen fer accions al carrer. Abans, si Comediants feia una cercavila urbana i hi havia cotxes, la festa no s’aturava i ocupava la via igualment, i tot era una festa. Recordo que quan van anar al Japó explicaven que els feien aturar als semàfors. Ara segurament ja els passaria aquí. I també sembla impossible que La Fura sortís de les clavegueres com en algunes performances seves dels seus principis. És difícil, però s’han d’arriscar a fer coses noves.
És de les actrius a qui se les veu sovint a les platees, seguint el que fan els companys!
Sí, m’agrada molt el teatre. Fer-lo i veure’l. A més, crec que s’aprèn molt veient com treballen els altres.
Però s’ha de reconèixer que és molt popular gràcies als 13 capítols de ‘Teresina S.A.’, que, sigui dit de passada, s’ha convertit en una sèrie de culte!
I tant! Però és que Teresina S.A. de La Cubana, com La memòria dels cargols (que vam fer amb Dagoll Dagom), era una sèrie de còmic i jo soc molt expressiva. He fet un curt de por, La Masia, en què no parlo i tot ho dic amb l’expressió. I fins i tot he guanyat algun premi d’interpretació per aquesta feina!
Sergi Belbel va proposar-li el paper de mare de Lali Symon perquè recordava el seu paper de mare a ‘El temps de Planck’ de fa 23 anys! No mareja una mica, això?
És que aquesta obra és de culte per a algunes persones. Algú ens ha arribat a dir que li va canviar la vida. Va ser una obra musical molt difícil i complexa i entre nosaltres es va crear aquella sensació de família. Han passat 23 anys i encara ens trobem per celebrar-ho. Per això Belbel es va recordar de mi quan va sortir l’oportunitat. Però són dues mares molt diferents. La primera era molt dolça, la d’ara és una dona passional i amargada.
Té alguna predilecció pels encàrrecs que li arriben? Es decanta més pel teatre privat o pel públic, per exemple?
La meva vida és un regal i l’últim regal ha estat Lali Symon. T’explicaré com em va arribar la proposta. A tres setmanes de l’estrena, em truca el Belbel i em demana que què estic fent. Li dic que sortia al carrer. Em diu que torni a casa i que segui. Em pregunta què conec de Lali Symon? Li dic que tinc previst anar a veure-la, al Grec. Em diu que no cal i que vagi al seu despatx. Em passa el guió i em demana que faci la mare. En realitat jo no trio. Molt poques vegades he dit que no. M’agrada el teatre i fer-lo on sigui, on toqui, on em vulguin!
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.

Published on

Most Viewed