Una bella trobada mediterrània

Fundada i dirigida per Christina Pluhar, L’Arpeggiata fa temps que, essent fonamentalment un conjunt de música antiga especialitzat en la italiana del segle XVII, va obrir-se a les cançons populars (també a les danses) mediterrànies que donen joc a la improvisació que caracteritza la seva forma interpretativa tan joiosa i comunicativa: no és per res que el jazz tampoc no sigui aliè a una formació que va variant els seus músics mantenint l’esperit infundat per Pluhar, virtuosa de la tiorba i musicòloga. No cal dir que una part important de la tasca immensa de Maria del Mar Bonet és l’assumpció de cançons populars mallorquines i, sens dubte, la seva col·laboració amb tants de músics que ha fet que incorporés al repertori peces, ritmes i tonades de les diverses ribes del Mediterrani que transporten i renoven una cultura comuna. La col·laboració amb cantants, no tots de música clàssica, és una altra característica de L’Arpeggiata. Així que la trobada entre la formació liderada per Pluhar amb Bonet no ha d’estranyar, sinó que fins era una cosa imaginable i desitjable que, tanmateix, podia no esdevenir-se. Ho han fet possible els festivals de Torroella de Montgrí i Pollença, amb la implicació de Sagunt a Escena, on, dijous 10 d’agost, clourà la minigira després dels concerts a la primera (diumenge passat) i segona (avui, 8 d’agost) de les localitats. Va ser a l’Espai Ter, doncs, que, amb un públic entregat que va omplir tot l’auditori, va poder-se gaudir del primer concert fruit de la trobada entre L’Arpeggiata i Bonet, que van assajar durant els tres dies previs. El cas és que els assajos van dur a modificar el programa, que en principi alternava, a més d’obres instrumentals, cançons populars del sud d’Itàlia interpretades per l’animós sopranista Vincenzo Capezzuto (un col·laborador habitual de L’Arpeggiata) i una mena d’antologia de les peces que la cantant mallorquina ha pouat de la tradició poètica i musical per fer-ne una versió pròpia: De La mort de Na Margalida a Jota marinera. Se’n devien adonar, que era millor no barrejar-ho.

Després de la Ciaccona de Maurizio Cazzati, amb la qual L’Arpeggiata va començar a exhibir una improvisació radiant i un esplendorós cromatisme, va entrar en escena Vincenzo Capezzuto amb la seva veu airosa i els seus moviments de ballarí. Entre cançons populars de Carpino i de Salento, una versió de la malenconiosa Dicitenlla Vuje, de Rudolfo Falvo, i la tarantel·la El Guarrocino, va colar-se inesperadament una versió de La llorona, un son tradicional mexicà, doncs, irrompent en una musicalitat mediterrània. No va importar. Capezzuto va culminar amb Pizzicarella mia, una taranta de la Pulla que, amb L’Arpeggiata, canta com una mena de rap i que també, en l’últim bis, va cloure el concert mentre el sopranista intentava que ballés Maria del Mar Bonet.

La cantant va començar amb la bella Dansa de Primavera i va semblar que no trobava el registre i la col·locació de la veu. Tot seguit va dir que estava molt emocionada pel fet de poder actuar amb L’Arpeggiata, que, per ella, representa simplement la bellesa. A mesura que cantava, i s’acordava a uns músics esplèndids amb els quals brillaven tantes cançons que formen part de l’univers de Maria del Mar Bonet, va anar agafant força, va enlairar-se amb El pi de Formentor i va vibrar amb Jota marinera. Entremig, una interpretació exultant del Fandango, de Santiago de Murcia, amb Josep Maria Martín Duran, a la guitarra barroca, i David Mayoral, a la percussió.