El PSC referma l’‘objectiu Generalitat’ entre alegries

El PSC viu un moment dolç, esperonat per tres cicles electorals favorables que el situen com a primera força política de Catalunya, després de la forta caiguda registrada arran del procés independentista. Primer van ser les eleccions al Parlament del 2021; després, les municipals del mes de maig, i ho va rematar la victòria abassegadora en les estatals del 23-J, amb dinou diputats i el 34,49% dels vots. Les alcaldies de Barcelona, Lleida i Tarragona, així com de 127 municipis més, estan tenyides del roig socialista i prop d’un 60% dels catalans tenen batlle del PSC. El resultat del 23-J s’explica per la recuperació del vot dual entre independentistes, però també per l’abstenció diferencial. Ara bé, tenen la presidència de la Generalitat més a prop? Com evoluciona el poder dels socialistes al Principat?

El professor de ciència política de la UAB i exdirector del CEO Jordi Argelaguet sosté que el PSC “ha anat recuperant els seus feus tradicionals” i considera que la seva tendència de creixement està influïda pel “fracàs dels fets posteriors a l’1-O” i per la política de pactes dels independentistes després de la moció de censura contra Rajoy del 2018 que va fer Sánchez president: “Llavors es veu el PSC com un soci acceptable i torna a ser votable.” La concatenació d’acords municipals, pressupostaris i per al govern estatal, així com l’estratègia de Salvador Illa al Parlament, “han aconseguit trencar la política de blocs del procés i no ser vistos com a adversaris poc desitjables”, i això ha contribuït que una part de l’independentisme els hagi fet confiança per frenar la dreta. Argumenta que “la gent no és independentista de manera absoluta, sinó que ho pondera en funció de la versemblança de la proposta”. L’actual és un “escenari inèdit”, no se sap què passarà amb el vot dual d’alguns sobiranistes ni si el PSC conservarà la capacitat de mobilització en les eleccions catalanes, però sí que “va incrementant les seves probabilitats d’accedir a la Generalitat”, segons Argelaguet. “Si l’independentisme no ho capgira refent la unitat”, afegeix que la dinàmica es podria refermar. A més, comenta que són tres factors els que van incidir en el creixement de l’independentisme: la sentència del TC contra l’Estatut, la crisi econòmica i el govern del PP. En aquest sentit, un govern d’esquerres refreda el moviment pel to més conciliador i fa creure que hi ha “marge per a l’entesa”.

D’altra banda, el catedràtic de ciència política de la UB Joan Anton Mellón relata que el vot és “més variable i conjuntural cada vegada” perquè hi ha menys adhesió partidista i en els darrers comicis estatals va predominar el vot útil per frenar la dreta, empesos per “un context molt polaritzat”. De fet, detalla que “els ciutadans tenen una identitat múltiple i, segons el tipus d’eleccions, adopten una decisió o una altra”, si bé amb el 23-J s’ha retornat a l’escenari de les primeres eleccions del 1977, però “aquest predomini de l’eix esquerra-dreta respecte al nacional depèn del context”. Quant al futur de la presidència de la Generalitat, explica que hi ha molts factors que hi podrien incidir, però ara per ara l’independentisme està afeblit després de les conseqüències de l’1-O i mancat d’unitat, mentre que el PSC està beneficiat per la conjuntura, la “capacitat negociadora” i una organització “ben estructurada al territori i amb un públic fidel”. Assenyala el sentiment d’engany i frustració d’una part dels ciutadans independentistes per uns objectius no acomplerts com un agent desmobilitzador, alhora que propiciador del canvi de vot en la darrera contesa. La clau serà com els catalans interpreten “les alternatives polítiques als problemes” i això ho condiciona la robustesa de les propostes i l’atenció a “diferents paràmetres com exigeix una societat plural”, segons Mellón.