Rússia sempre és culpable

L’Afganistan, Iemen, Sudan, Somàlia o Etiòpia, entre d’altres. La propera fam als països no desenvolupats està trucant a la porta. I, com no podia ser d’altra manera, Rússia torna a ser culpable d’una nova calamitat mundial, a més, amb el mèrit afegit que ni tan sols s’ha consumat. Però ja ens han advertit que es consumarà. I si no és així, igualment ja ha servit per ennegrir encara més la seva imatge internacional.

Tancar l’exportació del cereal ucraïnès del mar Negre cap a la Mediterrània suposarà, primer, una escalada de preus a nivell mundial i la corresponent inflació als països desenvolupats que, no ho oblidem, també consumeixen bona part aquest cereal ucraïnès –sobretot per a la seva indústria càrnia–. Però se’n sortiran. Una altra cosa serà l’economia ucraïnesa. I, segon, desabastiment per a molts països africans i asiàtics i, derivat d’això, inestabilitat i conflicte social. I això darrer és allò que realment preocupa als poders fàctics mundials.

Que sapiguem, fins al moment, ni les autoritats de les principals economies mundials ni l’ONU –que en realitat depèn dels primers– han fet res en els darrers trenta anys per buscar una solució estructural a la problemàtica de la fam o d’una alimentació de subsistència a bona part del planeta. Ni la buscaran. Trobar-la implicaria matar la gallina dels ous d’or.

Qui va dissenyar el món globalitzat posterior al 1991 van ser els vencedors de la guerra freda. Els EUA i els seus socis van dissenyar un model econòmic mundial neoliberal, ergo, ultraliberal, en què s’aplicava una particular lectura darwiniana de la supervivència dels més forts. Rússia hi tenia el paper de soci de tercera fila, amb la llosa d’hereva d’una Unió Soviètica que va ser derrotada el 1991. Ucraïna, en canvi, era un soci més ben valorat perquè no només era un productor incansable, sinó una potencial pedra a la sabata russa. El model, però, no era del tot nou. El conjunt del segle XX i XIX ja va teixir un model capitalista en què la lògica mundial es fonamentava en el desequilibri i la imposició. Abans Londres, i ara Washington, n’han estat els promotors i directors. I l’alternativa que suposaven les economies socialistes tampoc ho van poder acabar d’invertir allà on van incidir.

Rússia és culpable? Sí, si ens ho mirem amb unes orelleres que obvien el disseny i interrelacions del context mundial actual. Moralment la decisió és reprovable? Sí, sens dubte. Però què hem de pensar de qui, moralment i material, ha generat i mantingut amb mà de ferro aquest sistema d’economia globalitzada, i més concretament amb un circuit alimentari que premeditadament deixava en mans dels països desenvolupats el control de la producció –de forma directa o indirecta a través dels seus socis mai en peu d’igualtat– i, sobretot, de la distribució de la cadena alimentària mundial?

En definitiva, s’havia de ser molt ingenu per pensar que el Kremlin no utilitzaria aquesta estratègia que li permet atacar la línia de flotació més feble de la cadena alimentària mundial i, així, recordar que tot i que per a molts encara segueix tenint un estatus terciari en la geopolítica mundial, la realitat és que té capacitat directa per incidir estructuralment en les relacions internacionals. De fet, si la seva acció genera desestabilització social a nivell mundial i contracció econòmica, Joe i els seus xicots hauran de dirigir la seva atenció i recursos a altres focus i, a més, potser fins i tot es veuran forçats a buscar algun tipus de negociació per acabar aquesta guerra que cada vegada està arribant a quotes més surrealistes. Prigojin i els seus nois els hem vist fa poc de suposades maniobres no gaire lluny de la frontera polonesa i no sap ben bé per a què i a més han garantit que continuaran actuant a l’Àfrica. Per la seva part, els EUA enviant a Ucraïna bombes de dispersió, prohibides per més de cent països –entre ells pels socis del Regne Unit o Alemanya, entre d’altres– a causa de la seva limitada precisió i, sobretot, per la seva elevada mortaldat i destrucció del territori. I Rússia, també, al marge d’aquests cent països. Hem de parlar de culpable o de culpables?