“M’entristeix que tanta gent vagi al psicòleg i tan poca al confessionari”

Durant més de mil anys vam ser la mateixa Església unitària i, per tant, tenim la mateixa tradició: gran part de les festes de la Mare de Déu, dels sants i dels màrtirs. A més, coincidim en una mateixa jerarquia: un diaca, un sacerdot, un bisbe, un patriarca… Després, nosaltres tenim també l’estructura administrativa: vicari, arxipreste, arquebisbe metropolità… Però els esglaons bàsics són els mateixos. El patriarca seria comparable al papa catòlic.

L’ortodòxia té la dimensió de la unitat litúrgica, perquè a tot el món ortodox se segueixen les mateixes regles en els oficis. Són els ensenyaments de Sant Basili el Gran, Sant Joan Crisòstom i Sant Gregori. Tots tenim vigílies i matines, i altres oracions comunes. El treball dels sacerdots també és igual a tot arreu, el que ho diferencia és que cada Església de cada país ortodox té un sínode, que és la màxima autoritat. L’assemblea sinodal és la que escull un patriarca. Seria com la Conferència Episcopal d’Espanya, que té un president. Però nosaltres no tenim un summe pontífex com en el cas dels catòlics. Hi ha els patriarcats més antics, com els de Jerusalem, Antioquia i de Constantinoble. I també els que van anar apareixent al llarg de la història: els patriarques grecs, serbis, romanesos, búlgars, russos... Es podria dir que el patriarca de Constantinoble és el més antic i se li té una consideració especial perquè prové de l’antic imperi bizantí, que va tenir una gran importància per a l’Església ortodoxa. Per això se li té un gran respecte, però no vol dir que tingui cap potestat per proclamar nous dogmes.

Des de fa 15 anys tenim un bisbat a Madrid per a Espanya i Portugal. Quan vaig arribar a Barcelona, fa 23 anys, vam fundar la segona parròquia de la península Ibèrica. Després, el 2008, el patriarca romanès va establir el bisbat, que depèn de l’Arquebisbat Metropolità de París. Aquest té al seu càrrec les comunitats de França, Gran Bretanya, Espanya, Portugal, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Irlanda. En tot aquest espai, pràcticament hi viuen dos milions i mig de romanesos. És un espai molt gran i a París tenim dos bisbes.

Tenim aquesta parròquia de Sant Jordi a la ciutat de Barcelona, que també dona servei a les ciutats de l’entorn, com Badalona, Santa Coloma de Gramenet i l’Hospitalet de Llobregat. A la resta de Catalunya tenim catorze parròquies més i un monestir, que es troba a Vilaller (Alta Ribagorça). Les parròquies són les de Castelldefels, Vilanova i la Geltrú, Tarragona, Reus, Amposta, Tortosa, Gandesa, Sabadell, Solsona, Vielha, Lleida, Blanes, Girona, Figueres i Vic. També tenim parròquies a Mallorca, a Palma, i a Eivissa. Constituïm dos arxiprestats, el de Barcelona i el de Tarragona.

És l’únic temple que tenim en propietat plena. A les altres parròquies on es practica el culte s’han comprat locals i espais per poder-ho fer. També ens han deixat espais parròquies catòliques. Quan jo vaig arribar aquí, per exemple, feia missa a l’església de Sant Ferran, prop de la plaça d’Espanya. Tenim una relació molt i molt bona amb l’Església catòlica. Més que cordial, se’n pot dir fins i tot de fraternitat. Han entès les nostres necessitats i ens han deixat molts locals.

De mica en mica, hem anat fundant més centres parroquials i han anat arribant nous sacerdots per ajudar-me. L’Església ortodoxa és un punt de trobada sociocultural per a la comunitat i, per descomptat, és molt important que puguem compartir la nostra fe i pregar junts.

Quan es va produir la caiguda de Ceausescu, amb la posterior caiguda de l’economia, centenars de milers de persones van haver de fer les maletes per sortir a buscar feina als països de la Unió Europea. En el cas de la nostra parròquia, des de llavors i fins ara, a part de la funció eclesiàstica, hem fet també una important tasca social i hem trobat més de 1.030 llocs de treball per a gent que no tenia cap altra manera de viure. Persones que van venir a l’església i a les quals hem pogut ajudar. Al principi molts treballaven en negre, perquè no tenien papers, i hem allargat les mans també a les autoritats catalanes per treballar en aquest tema. Ara ja tenim la segona generació de romanesos amb estudis universitaris: farmacèutics, investigadors, metges i físics. Els empresaris han vist que la mà d’obra romanesa és bona i s’han trencat molts estigmes. I tota aquesta segona generació també està molt implicada en la vida social d’aquí.

Els romanesos, aquí, poden gaudir d’aquesta part essencial de la vida que és la fe, i se senten bé perquè troben punts propers en allò que és la tradició catòlica antiga. És cert que en aquest quart de segle que fa que soc aquí he notat que ha augmentat molt el laïcisme i ha baixat l’espiritualitat. Es nota l’indiferentisme. En canvi, als romanesos creients els resulta fàcil connectar amb la tradició antiga del catolicisme, per exemple a través dels murals del Pirineu o d’elements que tenim en comú. El Nadal i les nadales en són un exemple, encara que cal dir que la tradició de les nadales és encara més forta a Romania. També la festa de la Mare de Déu a l’agost, o la festa de Sant Jordi –que és molt estimada pels romanesos i també pels catalans–, i el baptisme de Crist. Totes aquestes tradicions els mantenen connectats i quan tornen a casa per vacances s’acosten més a l’Església. Cal tenir en compte que en l’època de Ceausescu molts eren ortodoxos de nom, però no a la pràctica.

L’Església ortodoxa va ser molt colpejada pels comunistes. Quan la societat romanesa va quedar sola després de la guerra, milers de sacerdots i de ciutadans van ser ingressats en centres penitenciaris. Més de 300.000 romanesos van patir només perquè tenien Crist al cor. Alguns van passar més de quinze o vint anys a la presó, fins a l’amnistia del 1965. Però l’Església va sobreviure. De fet, la lluita per la supervivència ja era una tradició, perquè 600 anys abans també s’havia lluitat per sobreviure davant dels otomans. Ceausescu va enderrocar monestirs i fins a 30 esglésies. Però després en va aixecar algunes de noves. S’ha dit, com a crítica, que l’Església ortodoxa va ser al seu costat, però ningú no criticava quan es va reunir amb Jimmy Carter i altres líders occidentals, com la reina Isabel II, que li va posar la catifa vermella. El que és cert és que després Romania no ha estat capaç de recuperar l’economia; l’Estat no ha fet inversions des dels anys noranta. Hi ha hagut una gran corrupció i és justament ara quan s’està començant a moure alguna cosa.

Per descomptat, nosaltres des de la parròquia ajudem tot aquell que ve a demanar ajuda, sigui romanès o no.

Molt malament, com tothom. Amb el factor afegit que, quan van tancar la indústria turística i tot allò relacionat amb la restauració, molts romanesos van quedar sense feina. A l’església vam tenir un petit banc d’aliments per ajudar 150 persones durant tres mesos. Jo mateix, amb la col·laboració d’altres persones, vaig anar amunt i avall repartint menjar.

No, sempre la vam fer presencial, però amb totes les mesures de seguretat.

Normalment la gent segueix la missa dreta, però els que volen poden seure. La missa ortodoxa dura força més que la catòlica, fins a quatre hores si hi comptem matines i la santa litúrgia. Diumenge comencem a les 08.30 i acabem cap a les 12.30. Però no tothom ve a la mateixa hora, la gent hi va arribant progressivament. N’hi ha que venen amb els nens.

Sí, abans de la pandèmia havíem arribat a tenir fins a setanta nens i nenes. No només per fer catecisme, també suport escolar. Fins i tot vam tenir professors per ajudar els joves a treure’s la selectivitat. Però la pandèmia ens ha deixat sense recursos i ho ha estroncat. Mirarem d’anar-ho recuperant encara que sigui a poc a poc.

Per a nosaltres és molt important viure la fe més enllà de la qüestió social i cultural. A mi, personalment, m’interessa molt que els fidels puguin viure la seva fe relacionant-la amb la manera com la vivien els catalans fa mil anys. Podem compartir moltes coses: la gràcia de l’Esperit Sant, la dimensió de les litúrgies... Crec que no podem trencar la relació amb els nostres avantpassats. Hem de recordar la seva memòria. La tradició cristiana no la podem esborrar. Si no tenim aquesta base, què tenim? La fe ens reconforta, ens ajuda. Per això, em fa molta tristesa veure que cada vegada hi ha més gent que va al psicòleg i, en canvi, no es planteja anar al confessionari.