‘Ubu’ segueix impune

Joan Baixas va trigar uns quatre anys a veure les figures de Miró en el seu muntatge Mori el Merma, inspirat en les il·lustracions que el mateix artista havia fet de l’Ubu roi d’Alfred Jarry. El resultat va ser un espectacle que van estrenar al Liceu el 1978 i que el mateix Miró havia pintat al taller que La Claca tenia a Sant Esteve de Palautordera. Els ninots van donar la volta al món durant tres anys, aixecant enrenou. “Espectacle polèmic, diversió assegurada”, escriu Joan Baixas al llibre Desordre general, que repassa els 50 anys de la companyia. La situació política a l’Estat espanyol els agermanava. Quan el muntatge es va estrenar Joan Baixas tenia 28 anys i Joan Miró en tenia 82. Miró va celebrar l’instant en què va pintar cada ninot; “els haig de pintar en moviment”, intuïa. El personatge grotesc d’Ubu (que Els Joglars personificarien en Jordi Pujol el 1995; el 1975 havien escrit una peça que va fer aixecar acta militar: La torna, amb màscara i grotesc d’un fet actual) avui segueix sent una sacsejada a un poder que, lluny d’horitzontalitzar-se, manté la jerarquia ben dreta. Avui i demà es fan quatre representacions a la Sala Petita del TNC de la posada en escena d’Ubu del director americà Bob Wilson. Les entrades estan exhaurides de fa dies.

Aquesta producció, a mig camí de la instal·lació visual i teatre amb titelles, arrenca per iniciativa d’Imma Prieto, directora d’Es Baluard, Museu d’Art Contemporani de Palma. Neix amb la voluntat de celebrar, el 2021, els 125 anys de l’estrena del text d’Alfred Jarry. Joan Miró havia estat un entusiasta d’aquest personatge que tan bé definia els dictadors. El 1953, ell mateix en va fer una auca a partir de figures que representaven la peripècia de la història. A la biblioteca de la Fundació Miró, a Barcelona, es pot veure l’original del mateix Miró en què anava guixant els personatges grotescos. Jarry, a la vegada, es va inspirar en la tragèdia de Macbeth, de Shakespeare, per retratar un monarca tan tirà com covard amb una dona ambiciosa. L’obra es considera un antecedent del teatre de l’absurd. De fet, anys més tard, el 1972, Eugène Ionesco en va fer una versió particular a Macbett, que es va veure el 2022 també a la Sala Petita, dirigida per Ramon Simó.

Als moviments de l’avantguarda parisenca, Jarry era una referència. Per això, a més de Miró, també van apropiar-se’l de referent noms com Pablo Picasso, Marcel Duchamp, Dora Maar o Alexander Calder. A la biblioteca personal de Miró hi ha una part destacada que recull tota l’obra d’Alfred Jarry que es pot consultar (prèvia sol·licitud i amb guants de làtex). Amb dedicatòries personals incloses. També hi ha un Père Ubu de finals de principis del segle XX, que és com un almanac que pot recordar el clàssic Calendari del Pagès alternant santoral amb textos diversos d’un Jarry que espetega vivacitat. L’escriptor francès va iniciar, sense saber-ho, el moviment grandiloqüent de la patafísica que institucionalitzarien surrealistes com Boris Vian, Eugène Ionesco, Jean Genet, Joan Miró o Fernando Arrabal.

Com recorda la directora Glòria Rognoni al llibre Desordre general, “en contra del que tothom li augurava”, Baixas va convèncer Miró i aquest els seus agents i l’esposa. En el procés de construcció dels ninots, Miró va participar, a certa distància, de les converses àcrates dels joves responent amb delicadesa comentaris sobre els seus col·legues de París de quan ell tenia l’edat dels de La Claca. Vestia corbata però també el fascinava la rudesa, la violència com la boxa, els òrgans genitals engrandits o el revòlver de Jarry. Deia Miró, segons Baixas: “Quan s’acostava li fèiem lloc. Deia paraulotes i cantava himnes, s’arremangava un tabard militar i es treia un revòlver de la butxaca.”

De versions del Merma se n’han anat encadenant durant anys. Com amb la peripècia d’Ubu. Si interessa aquesta escena satírica desproporcionada deu ser perquè encara el poder té llacunes d’impunitat.