L’eutopia anomenada JONC

Força coneguda és la frase de Gustav Mahler (1860-1911) en què assegurava: “El meu temps encara no és arribat.” No sabria dir el perquè, però, a la fi del profund i sublim silenci assolit per la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) en haver finalitzat la interpretació del darrer moviment de la Simfonia n. 9 del citat Mahler, vaig haver de recordar la citada frase. Però no pas en la corroboració que el temps artístic de Mahler ja és plenament arribat, i com a mostra la intensitat de la programació de les seves obres, sinó com és arribat el temps d’una eutopia, d’un lloc bo i que porta per nom JONC. Acostumats com estem a queixar-nos de la preocupant i paupèrrima situació cultural del nostre país, hi ha qui sembla entestat a navegar contracorrent i a voler capgirar una manera de fer en què, sense adonar-nos-en, moltes vegades el voler o intentar fer bé les coses és sinònim d’anar contracorrent. La JONC és d’aquests. La JONC ha creat una eutopia per als nostres joves intèrprets. Quan fa trenta anys Josep Pons i altres persones van posar-se entre cella i cella la creació d’aquesta formació, molts ho vam veure com quelcom normal. Han passat trenta anys, tots ens hem fet més grans i aquella normalitat s’ha convertit en anormalitat. Per què? Perquè la fundació d’una jove orquestra requeria i requereix altres fundacions i, sobretot, maneres de pensar paral·leles que ajudin a construir una vida musical a l’altura del nivell del projecte. El projecte no només s’ha mantingut, sinó que ha anat creixent fins a arribar el moment que, en ocasions, les interpretacions assolides superen, i de llarg, altres iniciatives orquestrals professionals del país.

És del tot evident que disposem d’un planter excels de joves músics i un no pot deixar de preguntar-se on serà el seu futur per la coneguda manca de més iniciatives orquestrals serioses o pel provincianisme en força programadors de prioritzar sempre allò estranger. Ens cal prendre plena consciència de l’existència de projectes de primera divisió que estan a l’altura d’altres existents a Europa. I una mostra excelsa ha estat aquesta simfonia mahleriana amb la JONC en què Josep Pons ha mostrat la seva visió d’una obra que,a les seves mans, ha sonat amb aires d’expressionisme i prioritzant els elements de la modernitat d’un compositor admirat per la Segona Escola de Viena. Versió per al record que, sortosament, va enregistrar la nostra televisió pública. Avui, a partir de les 20 h, al Palau de la Música hi ha una nova oportunitat de gaudir d’un concert tan imperdible com colpidor.