Un gran clàssic tractat com cal

Ara fa mig segle, un jove i virtuós músic britànic va debutar amb una espècie de simfonia gravada gairebé al complet per ell mateix amb instruments majoritàriament propis de l’univers del rock. Eren temps en què triomfava el rock progressiu i simfònic –el mateix any Pink Floyd va publicar The dark side of the moon–, però tot i així el jove i ambiciós Mike Oldfield va trigar força a trobar una discogràfica que li publiqués el seu inclassificable Tubular bells, fins que un nou segell, Virgin Records, hi va apostar i les dues parts en van sortir molt beneficiades. Aquí comença la llegenda i neix un clàssic, perquè això és ja Tubular bells: un clàssic que mereix ser interpretat com a tal al segle XXI, amb respecte i fidelitat a l’original, com ho fa la formació catalana Opus One –de fet, un dels noms que Oldfield va considerar abans de triar el definitiu Tubular bells–, impulsada i dirigida per Xavier Alern (guitarres elèctrica, clàssica i acústica, mandolina i baix elèctric) per commemorar els 50 anys d’aquesta peça clau de la música, no se sap si cultura o popular, del rock o de la de música contemporània. Sobren etiquetes.

Després d’estrenar-se en directe fa poques setmanes al Palau de la Música Catalana, Opus One va arribar aquest divendres a l’Auditori de Girona, en aquest cas amb el cantant britànic Barry Palmer –vocalista fitxat per Oldfield a l’època del disc Discovery (1984)– com a convidat estel·lar, paper que l’escocesa Maggie Reilly va assumir en la presentació barcelonina, en tots dos casos per recrear en la segona part del concert alguns dels èxits que Oldfield va assolir als anys vuitanta, durant la seva etapa més pop, la que va de Five miles out (1982) a, especialment, Crises (1983) i Discovery.

Els primers 50 minuts i escaig, es va concentrar en la interpretació exacta de Tubular bells com una orquestra de cambra, amb catorze músics en escena molt ben conjuntats en tots els sentits, també en la vestimenta negra. El resultat és una meravella que et fa adonar de dues coses no sempre evidents quan escoltes el disc: de la complexitat instrumental de l’obra i del gran pes de les guitarres, que són les grans protagonistes de l’obra –fins a quatre alhora–, molt més que les gairebé anecdòtiques campanes tubulars. També és molt destacable el paper de Xavi Lite com a Caveman, el delirant mestre de cerimònies, que hi posa el punt de bogeria.

Després d’una pausa, Opus One va reaparèixer amb una imatge més informal, però el mateix rigor, per interpretar les cançons del període 82-84, amb la gran veu d’Anna Luna en temes com ara To France, la cèlebre Moonlight shadow i Family man, alternades amb les intervencions d’un pletòric i molt agraït Barry Palmer, que en temes com ara Poison arrow, Crime of passion, Discovery i Tricks of the light –aquesta, cantada en duet amb Luna–, va demostrar que manté el mateix nivell vocal que quan les va gravar fa 40 anys. Un parell d’instrumentals, la ballable Guilty (1979) i Muse, extreta de Guitars (1999), l’últim cant de Mike Oldfield a la guitarra, van tancar la segona hora d’una nit molt completa. Opus One també actuarà el 14 de juliol a Puig-reig i, de nou amb Barry Palmer, el dia 19 d’agost a Palma.