Itàlia
Moviments al centredreta
Cursa silenciosa per succeir Berlusconi
Enmig d’una onada d’homenatges a l’exprimer ministre hi ha una guerra soterrada per veure qui prendrà el seu relleu
Tajani serà el president temporal de Força Itàlia, que té un futur incert a causa dels deutes i de la mort del líder
Reapareix l’històric braç dret que custodia els secrets del magnat i Renzi aspira a conquerir-ne l’espai polític
-
Licia Ronzulli, Antonio Tajani, Paolo Barelli i Fulvio Martusciello en una compareixença de Força Itàlia, el 16 de juny passat a RomaSimpatitzants de Força Itàlia reten homenatge a Silvio Berlusconi ei 14 de juny passat a Milà RICCARDO ANTIMIANI / EFE. -
Simpatitzants de Força Itàlia reten homenatge a Silvio Berlusconi ei 14 de juny passat a Milà CIRO FUSCO / EFE.
Aviat farà dues setmanes que va morir l’exprimer ministre italià Silvio Berlusconi i els homenatges i les celebracions en record seu arreu d’Itàlia no s’aturen. Un dels últims actes es va fer aquest dijous al Parlament. El president de la Cambra, l’ultraconservador leghista Lorenzo Fontana, va fer un emotiu discurs en honor del magnat, a qui va definir com “un infatigable defensor dels valors de la llibertat”. A continuació els parlamentaris, amb cares compungides, van fer un minut de silenci que es va trencar amb un entusiasta aplaudiment que va durar més de cinc minuts.
Els ultres del Milan, el seu equip de futbol, també li han retut homenatge. Vestint tots samarretes negres i amb una rosa vermella a la mà (el roig i el negre son els colors dels rossoneri) van desfilar, en silenci, fins a la finca milanesa del magnat, on van brandar les flors mentre corejaven a cor què vols: “President! Hi ha només un president!” Les iniciatives per posar el nom de Berlusconi a places són nombroses. L’última ha arribat per part de membres del Consell Regional de la Llombardia, que han proposat que l’important aeroport de Milà-Malpensa dugui el nom del magnat.
De portes enfora tot l’entorn de Berlusconi, que és molt extens, està de dol. En realitat, però, hi ha en curs una guerra silenciosa per veure qui ocuparà els forats immensos que ha deixat el magnat amb la seva mort, tant polítics com empresarials. L’ex Cavaliere no va voler designar mai cap successor, i prou se’n van guardar, els que l’envoltaven, de destacar o fer-li una mica d’ombra.
Berlusconi ha governat amb una autoritat inqüestionable el centredreta i la dreta d’Itàlia els darrers trenta anys. I ara que no hi és, els personatges que l’han sobreviscut intenten maniobrar per marcar terreny. De manera subterrània, però, perquè no convé fer enfadar ningú, tampoc els seus hereus –els fills–, que també tenen molt a dir en el futur de Força Itàlia.
A la cort de Berlusconi només hi ha havia lloc per a un rei, però hi han cabut una munió de vassalls i aduladors fidels. D’aquests, el més ben situat en la cursa successòria, ara per ara, és Antonio Tajani, vicepresident del Partit Popular Europeu. Gran defensor de la unitat d’Espanya, és un fervent admirador de la família reial espanyola i no ha amagat mai l’enveja que sent pel fet que l’Estat Espanyol sigui una monarquia constitucional en comptes d’una república com Itàlia.
L’avantatge que porta Tajani a la resta d’aspirants al tron, però, és només burocràtic, sobre el paper, ja que la seva figura poc carismàtica, associada a derrotes èpiques, a la poca iniciativa i a un excessiu servilisme, no desperta cap entusiasme. Amb tot, si les coses no es torcen els pròxims dies, Tajani ocuparà, formalment, el lloc de Silvio Berlusconi al capdavant de Força Itàlia.
“N’és el vicepresident, el coordinador i un dels cofundadors; per tant, el més lògic és que sigui ell el president”, va dir dijous la cap del grup parlamentari berlusconià al Senat, Licia Ronzulli. D’aquí a poc, el 15 de juliol, tindrà lloc el consell nacional de Força Itàlia, i serà escollit el regent, un president temporal, fins que es faci el congrés nacional, que tindrà lloc probablement l’any que ve abans de les eleccions al Parlament Europeu de principis de juny.
Mentre tots miraven cap a Tajani i el seu poc carisma, però, un altre home fort de Berlusconi va aprofitar l’ocasió per entrar en escena. Es tracta de Gianni Letta, el conseller i assessor personal del magnat des dels inicis, i un dels personatges més importants tant en l’àmbit polític com en l’econòmic de Berlusconi. Sense que estigués previst, durant l’homenatge a l’exprimer ministre, el president del Senat, el postfeixista Ignazio La Russa, va explicar que la família de Berlusconi, els cinc fills i el seu germà Paolo, havien designat Letta com a representant seu, i que era a la llotja d’honor per donar les gràcies.
Tota la dreta, l’extrema dreta i el centredreta es va posar dempeus a ovacionar-lo. El mateix va passar al Parlament, on des dels bancs del centreesquerra s’hi van sumar també alguns aplaudiments, com ara els del seu nebot, l’exprimer ministre i líder demòcrata Enrico Letta. L’etern braç dret de Berlusconi, de qui es diu que en coneix tots els secrets, va acollir les ovacions fent una petita reverència. Va tenir tot l’aire d’una investidura, d’una presa de possessió.
Cervell a l’ombra
Letta, que va ser periodista i dirigent de Fininvest, la societat d’accions de Berlusconi, va tenir càrrecs en tots els governs berlusconians i ha estat el cervell a l’ombra de totes les decisions polítiques del magnat, com ara el pacte amb Matteo Renzi per fer les reformes quan el florentí era primer ministre, el 2014, que va significar la rehabilitació política de Berlusconi en el moment que els escàndols l’havien enterrat.
Tajani és el peó, el personatge útil que ocupa el lloc vacant mentre s’organitza la successió. Letta, en canvi, és l’ideòleg de totes les estratègies de Berlusconi, també les més fosques; sempre amb un peu en els interessos polítics i l’altre en els interessos empresarials –va ser ell qui va saber unir-los–, i ara n’assessora els hereus.
No gaire lluny, també en silenci, hi ha un altre personatge que observa i espera el seu torn: Renzi. El qui fou líder del Partit Demòcrata fins que el va fer a miques sempre ha tingut un ull posat a l’espai de Força Itàlia. De fet, ideològicament hauria estat el seu hàbitat natural, però amb Berlusconi mirant-lo escarxofat des de dalt de tot del seu tron, Renzi sabia que no tenia camp per córrer i va decidir fer carrera dins el centreesquerra.
Sempre que va poder va donar una mà a Berlusconi, que no va amagar mai la simpatia recíproca. “Aprecio Renzi, no és comunista i tenim molt bona entesa a nivell personal, li faré una oposició suau perquè tenim molts punts en comú”, va dir el magnat quan el florentí va ser escollit primer ministre. I, en efecte, la primera cosa que va fer Renzi va ser pactar amb Berlusconi. Després d’uns quants anys intentant dretanitzar el centreesquerra el va abandonar i va fundar un partit a mida, Itàlia Viva, de centredreta liberal. I és des d’aquí des d’on l’exprimer ministre florentí i assessor de la família reial saudita està tramant com apropiar-se de l’espai berlusconià.
Renzi va prendre la paraula en l’homenatge a Berlusconi per desfer-se en elogis. En va lloar “el seu gran gust per la vida, el plaer i el somriure” i va dir que n’admirava la capacitat de convèncer amb gràcia tothom de coses “que no eren del tot veritat”. Un “fora de sèrie”, el va definir, “més gran i tot que el seu immens llegat”.
Abans de moure peça per disputar-li aquesta herència, però, Renzi, com tota la resta, ha d’esperar a veure quin serà el destí de Força Itàlia, partit que Berlusconi va concebre i gestionar com una empresa, i que està lligat directament als hereus a través d’un deute de noranta milions d’euros. De moment, als fills els interessa continuar tenint un partit històric que els permet tenir influència política –Berlusconi l’ha fet servir sempre per als seus interessos–, però si valoren que no els és rendible econòmicament podrien desfer-se’n. I quedarà per resoldre la incògnita més important: quin èxit podrà tenir Força Itàlia sense l’home que era, ell mateix, el partit.