La iaia Maria, regidora

Maria Banal i Pineda (Banyoles, 1917-Anglès, 1999) trobava que Barcelona era “negra” i “polsosa”. Era la impressió que es va endur passejant per la Rambla quan el 23 de novembre del 1936 va assistir a l’enterrament de Bonaventura Durruti. Per una banyolina, afiliada a la CNT, teixidora de la fàbrica de Les Saques, on n’era la portaveu sindical i el seu germà el director, la Barcelona revolucionària del 36, que plantava cara al feixisme cridant a les barricades, apilant sacs i fent desfilar noies amb monos blaus i màusers a l’espatlla, el cap i casal no era aquella ciutat dels prodigis que des d’un poblet de comarques una s’imagina. Amb 19 anys, Maria Banal va ser la primera dona regidora al consistori banyolí quan l’1 de febrer del 1937 va haver de substituir el regidor Ricard Baserbas, perquè la seva lleva havia estat cridada al front.

A diferència del marit, Lluís Tallada Badosa, sempre en silenci, mut quan algú invocava la guerra, Maria Banal s’hi esplaiava. S’havien conegut a la presó de Girona, represaliats tots dos. Perquè el padrastre de la Maria, Joan Tarrats –el pare, Narcís Banal, mestre d’obres havia mort d’accident construint Can Trull– havia fugit. Tarrats era dirigent del Sindicat Agrícola i havia estat regidor. La Maria, sindicalista i regidora, es va estar uns mesos a la presó de l’antic seminari de Girona, com a acte punitiu envers el padrastre Joan Tarrats, a qui quan va tornar, enganyat, van afusellar, tot i al·legar ser home de missa perquè era el campaner del monestir. Així a la missa dels diumenges a la presó, quan homes i dones coincidien però a la distància –elles al cor i ells a la nau central– comença un festeig a través de paperets que s’intercanvien d’amagat. D’Anglès i barber, Lluís Tallada era militant d’Esquerra i s’enutjava quan l’acusaven de “socialista”. També va ser caporal dels carrabiners de frontera. Però ell no parlava dels records. Ella sí.

“I els records no són l’explicació d’uns fets passats, sinó la creació narrada de les seves experiències”, escriu el seu fill Miquel Tallada i Banal que amb 76 anys recopila en forma de relats curts les vivències de la mare en un llibre en procés que ha titulat Desmemòries. La iaia Maria. “No deixis que es perdi la iaia Maria”, li deien els seus tres fills, un motiu de pes, la transmissió de la memòria, per deixar-ho escrit. “Aquestes Desmemòries també ens fan volar lliures perquè les seves coordenades no són l’espai i el temps, sinó el record i l’amor que bateguen, ja per sempre, amb l’única lògica del cor”, escriu l’autor a tall de justificació. O com deia Montserrat Roig: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

“Sense ella saber-ho, estava fent història ” escriu sobre el fet que la Maria fos la primera dona regidora de Banyoles. Adscrita a la comissió municipal d’Assistència Social, era membre de la Unió de Dones de Catalunya i s’ocupava de la colònia de refugiats. Amb altres companyes, passaven per les cases, recollint patates, mongetes i tot tipus de vitualles per als refugiats. També s’apropaven al convent de la Providència, requisat a les monges clarisses, i convertit en magatzem agrícola. Amb l’entrada dels nacionals, els moros, explica el fill, es van emportar el mul que la Maria tenia. Als baixos del carrer del Puig on vivia hi havia un petit celler on els oficials “s’autoconvidaven” a fer el got de vi. La Maria s’hi va encarar: “No hi haurà més vi fins que no em torneu el mul”. I al quarter li van tornar l’animal. Durant la Retirada, a les golfes, la Maria hi havia ocultat refugiats. Una parella va marxar deixant un regal amagat sota el matalàs: les armes. Mai havia passat tanta por, els explicava als fills i als nets, que durant el camí de la casa, a prop del monestir, fins l’estany, amb una saca plena de préssecs perquè les aigües cendroses s’empassessin el delicte. El juny del 1938 els ulls de la Maria van veure l’enfonsament dels dos avions republicans, els Katiuskes , a l’estany. Dels records de la iaia Maria, en queda també el seu gust per la costura. En va aprendre a Ca la Sisqueta, al carrer de Baix. Feia bruses, vestits i pantalons per als seus nebots Joan i Siseta i per la seva germana, Francisqueta. El seu cunyat, Josep Reig Mayolas va morir amb 27 anys a la batalla de l’Ebre el 20 de novembre del 1937. Però la vida sempre continua. Maria Banal la va fer a Anglès, on va treballar a la fàbrica de teixits de Ca l’Hereu i va formar una família al número 13 del carrer Major. Durant la llosa franquista, va quedar “desenganyada de tot”, clou el fill Miquel.