Orient Mitjà
La vulneració dels drets humans
La impunitat i l’oblit segresten el món àrab
Milions de persones pateixen dirigents autoritaris que cometen crims contra la humanitat sense haver de retre’n comptes
La fabricació de narratives interessades i la negació de la memòria propicien la perpetuació dels abusos
L’abandonament de societats agredides pels seus líders reforça la sensació d’immunitat dels dirigents arreu del món
La impunitat, l’oblit i la frustració travessen l’Orient Mitjà. Cada una de les comunitats que habiten aquesta part del món té particularitats que les fa úniques, però l’actitud dels dirigents autoritaris que les governen fa que les mateixes condemnes pesin sobre milions de persones a l’est del Mediterrani. Sovint, els qui ostenten el poder en aquests territoris cometen agressions contra les mateixes poblacions a les quals en teoria haurien de servir. I ho fan sense que cap procés de rendició de comptes els tregui la son.
L’aparició de les Nacions Unides i l’aprovació de lleis internacionals, que havien de portar la pau al món, no han impedit la propagació de crims contra la humanitat per la història moderna de la regió. Les autoritats israelianes cometen atrocitats a la Palestina històrica des del 1948; el pare i el fill dels Al-Assad massacren la seva pròpia població a Síria; les milícies armades van abusar dels veïns dels quals desconfiaven durant la guerra civil del Líban i l’ocupació internacional va escampar l’horror a l’Iraq, entre innumerables abusos més.
Gairebé sempre, els perpetradors del món àrab i de més enllà que cometen agressions contra les societats d’aquesta part del món esquiven la justícia local i global, i impedeixen tot intent civil perquè les víctimes obtinguin algun tipus de reparació. Alhora, l’amnèsia que els governs infligeixen als seus ciutadans a través de la negació de la memòria propicia la continuació dels abusos contra les societats civils, que se saben indefenses davant de règims que estan per damunt del bé i de mal. La construcció de relats oficials que exclouen la versió de les víctimes, la connivència internacional amb els criminals de vestit i corbata i la impossibilitat de posar fi a la impunitat dels agressors fan encara més gran el dolor que provoquen, i sotmeten la població a una sensació de segrest permanent.
Israel contra la història
Que els governs mirin d’impulsar la versió de la història que més els convingui és quelcom que succeeix als cinc continents. De vegades, com en el cas de l’Estat d’Israel, les autoritats també impedeixen que altres interpretacions de la història tinguin lloc a la societat.
Així ho afirma a El Punt Avui el fundador i director d’Akevot, Lior Yavne. Aquest grup civil israelià creu que els mites, i no tant els fets demostrats, són els que impulsen l’imaginari israelià. Yavne posa un exemple: “Els jueus israelians ens hem format en un sistema educatiu en què se’ns diu que el 1948 [durant l’expulsió violenta de 750.000 palestins i durant la creació d’Israel] els jueus vam ser una minoria dèbil que va guanyar la batalla contra els exèrcits de set països àrabs.”
Segons el relat oficial, aquella lluita heroica i la retirada quasi voluntària de la població indígena, que hauria fugit seguint les ordres donades pels líders àrabs, van donar pas a l’establiment de la societat israeliana. La feina d’Akevot permet desmuntar narratives interessades. Aquesta organització, el nom de la qual vol dir “empremta dactilar” en hebreu, recupera arxius governamentals que es remunten fins a la fundació de l’Estat jueu i que confronten els mites sobre els quals descansa el suposat miracle israelià.
Prova documental
Un document escrit per un funcionari de la intel·ligència israeliana durant el 1948 n’és una prova. El text, redactat durant els fets que els palestins coneixen amb el nom de Nakba, contradiu el relat oficial. “El document analitza els motius pels quals els palestins estaven abandonant el territori”, indica Yavne. “Les conclusions escrites per aquest oficial israelià revelen que el 70% dels palestins desplaçats estaven sent expulsats a causa de les operacions dels homes armats jueus.”
Les autoritats israelianes van tancar l’accés al document després que l’historiador israelià Benny Morris el descobrís, ara fa quatre dècades. Anys més tard, Akevot n’ha trobat una còpia que es pot veure al seu web.
El secretisme que es desplega al voltant dels crims del passat està de vegades vinculat a l’obstrucció de la rendició de comptes contra perpetradors d’agressions que continuen en vida. Però l’objectiu primordial d’impedir l’accés a la història del país, explica Yavne, “és defensar la imatge de l’Estat cap a la resta del món i cap als mateixos ciutadans israelians”.
Malgrat el seu suposat caràcter liberal, Israel només permet l’accés al 2,8% dels documents governamentals. A Akevot creuen que l’estudi del passat és clau per construir el camí cap a la pau del futur. “Sabem que els mecanismes de justícia transicional a altres llocs del món han donat als arxius una gran importància a l’hora de saber què va passar durant el conflicte”, reflexiona Yavne.
Brutal repressió a Síria
Yavne confia que la seva feina aplani el camí cap a una futura solució política del conflicte. “Ara no té sentit parlar de cap solució pacífica imminent”, lamenta, “però cal esperar que això passi algun dia, i quan el moment arribi, serà fonamental que els jueus israelians tinguin la capacitat de reconèixer la nostra part de responsabilitat en els crims comesos en el passat”.
Sovint, els ciutadans sirians senten la necessitat de recordar a la premsa estrangera que abans de la guerra a Síria hi va haver una revolució civil que va ser brutalment reprimida.
Avui, després de 12 anys, de mig milió de víctimes mortals i de la destrossa absoluta de tot un país, l’escena diplomàtica internacional obre els braços al retorn de Baixar al-Assad com si no hagués passat res. “Casos així fan que la confiança dels ciutadans sirians i dels del sud del Mediterrani envers les institucions internacionals sigui inexistent”, diu a aquest diari l’escriptora i activista pels drets humans hispanosiriana Leila Nachawati.
L’abandonament de societats com la siriana, alerta Nachawati, envia un missatge a la població de tot el món: “Es pot arribar tan lluny com ho han fet Al-Assad a Síria o Abdel Fattah al-Sisi a Egipte i no hi ha conseqüències.”
Les presons de Damasc i del Caire acumulen desenes de milers de persones en condicions infrahumanes. Amnistia Internacional, recorda, va denunciar que a les presons sirianes s’hi torturava “a escala industrial”.
Aquests precedents fan que després, en altres contextos, es dissuadeixi la defensa dels drets humans davant de lideratges autoritaris que es veuen “amb una impunitat reforçada”.
Els règims dictatorials de l’Orient Mitjà aturen tota resistència que els faci ombra, però també tota expressió que contradigui el relat oficial que els fa sortir ben parats. “La història l’escriuen els vencedors, així que imagina’t el que passa quan els qui l’escriuen són criminals de guerra o gairebé genocides”, assenyala Nachawati.
Límits que salten pels aires
Mentrestant, els uns van fent-se més forts que els altres davant les cada cop més vulnerables societats civils d’arreu, que ja no saben a què agafar-se, “La impunitat és un cicle que s’alimenta”, lamenta Nachawati.
La falta de justícia pels crims comesos contra els milions de desplaçats sirians o contra la població ocupada palestina no té repercussions estrictament locals, sinó que fa pujar el llindar de la impunitat en l’àmbit global. “Quan necessitem protegir civils a qualsevol altre lloc del món, veurem com el límit d’allò considerat acceptable haurà saltat pels aires”, augura Nachawati.
