Medi Ambient
La recuperació d’espais naturals
El ‘miracle’ del turó de Montcada
En una dècada, la muntanya calcària ha passat de ser un dels paisatges més degradats de Catalunya a recuperar més biodiversitat que la que tenia abans que l’explotessin
La cimentera que en va extreure material ha delegat en l’entitat naturalista Acer la recuperació ambiental
-
L’antiga pedrera va deixar un ‘cràter’ que s’ha reomplert i naturalitzat amb arbustos i una bassa per als amfibis ■ IRENE CASELLAS. -
La muntanya en l’estat original, amb el perfil arrodonit i l'antiga ermita dalt de tot, en una imatge de començaments del segle XX ■ ARXIU DE FOTOGRAFIC DE L'ASSOCIACIÓ CULTURAL MONTCADA. -
L'explotació cimentera durant els anys cinquanta del segle passat.
Envoltat per autopistes i polígons industrials, el turó de Montcada és un petit reducte de naturalesa que ja no té res a veure amb l’espai explotat i deteriorat que va ser durant pràcticament tot el segle XX. El 2013, l’empresa cimentera propietària de la major part dels terrenys –primer era Aslan, després, Lafarge i ara, Holcim– va abandonar l’activitat extractiva de roca calcària i va arribar a un acord de custòdia de territori amb l’Associació Acer (Associació per a la Conservació de l’Entorn i la Recerca). L’objectiu: fer compatible l’ús del territori amb la conservació dels elements naturals, paisatgístics i patrimonials perquè en pogués gaudir la ciutadania. “L’empresa és conscient que durant molt de temps ha estat aprofitant els recursos del turó i ha volgut retornar a la ciutadania els beneficis que n’ha aconseguit, renaturalitzant els terrenys. És un bon exemple del que coneixem com a responsabilitat social corporativa”, explica Montse López, biòloga de l’associació.
El resultat és un espai natural protegit legalment –el turó es va incorporar al parc natural de Collserola quan es va fer oficial la seva creació, el 2010– que ha recuperat més biodiversitat de la que tenia abans que es comencés a explotar, durant els anys vint del segle passat. Només cal caminar una mica per comprovar-ho. Montse López i el president d’Acer, José Jiménez, ens acompanyen en una visita que resulta més sorprenent del que es preveia. Acostumats a veure la silueta del turó des de la carretera, al costat de la figura grisa de la cimentera, no se sospita que dalt de la muntanyeta escapçada es pot sentir el festeig de dos xoriguers o que s’hi descobreixen prats secs, herbassars i boscos mediterranis –alguns força madurs–, formant una illa natural enmig de la gran àrea metropolitana de Barcelona.
El recorregut comença al punt de trobada que hi ha al barri de Terra Nostra, al vessat est del turó i molt a prop de l’estació de tren de Montcada i Reixac-Santa Maria. Els plafons indicatius mostren l’itinerari que es pot fer a peu i els diferents punts d’interès, així com una mica d’història. Aquest és un lloc estratègic des d’on es pot controlar l’entrada a Barcelona per la vall del Besòs. Es té constància que hi havia hagut un poblat ibèric, una ermita i les restes d’un castell medieval del llinatge dels Montcada, que Felip V va ordenar derruir el 1714. Tot això va desaparèixer quan es va començar a explotar la pedrera calcària, que va transformar completament el relleu arrodonit que el turó tenia fins llavors.
Aquesta activitats extractiva va tallar la muntanya i va tenir un gran impacte ambiental, a què es va afegir la presència de barraques, horts il·legals i abocadors de deixalles. Ara, els problemes són d’altres. “Un dels més greus són les espècies invasores”, explica Montse López, mentre ens aturem al costat d’una línia elèctrica. La feina per desbrossar sota els cables ha permès que en aquest indret creixin plantes exòtiques invasores com ara l’ailant, també conegut com a pudeguera. És un arbre caducifoli d’origen xinès que a Europa està inclòs en la llista de les 100 espècies més perilloses per a la biodiversitat. Va arribar com a planta decorativa i pot desplaçar fàcilment les espècies autòctones perquè s’adapta molt ràpidament, produeix moltes llavors i, a més, té una tija subterrània que fa que encara que es talli la planta pugui rebrotar fins a quinze metres de distància d’on es trobava. Sota les línies elèctriques del turó creix amb facilitat perquè s’han de desbrossar per seguretat, però, just al costat, l’existència dels boscos sense netejar li impedeixen el pas i la contenen.
La millor opció, no tocar
Roca calcària
L’explicació és que el turó és bàsicament de roca calcària (és l’única muntanya calcària que hi ha entre el Montgrí i el Garraf) i també de pissarra. La primera permet que l’aigua de pluja es vagi filtrant i la segona, impermeable, fa que s’acumuli i que apareguin fonts. De fet, el turó de Montcada s’havia conegut també com el turó de les Set Fonts, però la majoria han desaparegut per l’activitat extractiva i per la construccions d’infraestructures. Ara, s’estan recuperant basses per garantir que els animals disposin d’aigua i per afavorir la presència d’amfibis. Precisament, un dels grans èxits de la renaturalització va ser descobrir la presència de gripaus corredors en una d’aquestes zones. L’alegria, però, no va durar gaire. Des del parc natural de Collserola, que és el responsable de la gestió del turó, es va decidir ampliar la zona de les basses i, al final, es va acabar perjudicant l’hàbitat dels gripaus.
No va ser ni la primera ni l’única vegada que la visió dels responsables de l’administració no coincideix amb la dels naturalistes d’Acer, que es posen les mans al cap cada vegada que els volen enviar maquinària per netejar o obrir camins. “En els espais de presa de decisions, hi ha responsables que tenen una visió molt enginyera del que cal fer, perquè venen de l’enginyeria forestal i sempre s’han preocupat de treure profit de la fusta i de la biomassa”, assegura Montse López.
Els pins també importen
La biòloga posa un altre exemple del que sembla una moda: la tendència a tallar els pins, perquè es considera que fan més fàcil que s’escampi el foc. “En realitat, els pins són necessaris, perquè amb la seva ombra protegeixen les alzines. El paisatge més natural és veure les capçades dels pins sobresortint per sobre dels alzinars. Si es tallen els pins, les alzines pateixen molt d’estrès hídric. El procés natural és que els pins creixin [poden fer més de 100 anys], però quan les alzines també ho fan fins al punt de fer-los la competència, llavors es debiliten, moren, cauen. Llavors, el cicle natural torna a començar”, hi insisteix. En una part del turó que afortunadament no es va aprofitar per extreure’n materials, es pot observar aquest paisatge de pins alts que sobresurten per sobre dels alzinars. El que s’està fent és que, quan cauen, els troncs s’aparten si fan nosa en algun camí, però no es tallen i es deixa que es vagin descomponent. Això afavoreix la biodiversitat, ja que s’enriqueix amb nutrients el sòl i ajuda que proliferin fongs i insectes.
Precisament, el turó de Montcada és un espai important per a les papallones, que són objecte d’estudi i protagonistes de les visites guiades que s’organitzen mensualment. “La biodiversitat d’aquest indret encara no és prou coneguda. Hem de tenir en compte que el turó era una pedrera gairebé urbana i un lloc molt degradat. Gràcies a l’acord de custòdia amb l’entitat Acer, es fan moltes activitats per donar a conèixer aquest patrimoni extraordinari”, explica Jaume Ramon, cap de medi ambient d’Holcim a Montcada i Reixac. Insisteix que aquesta política de recuperació ambiental no és cap novetat per a la companyia, que també la duu a terme en altres pedreres de l’Estat espanyol. “Estem especialment satisfets de l’índex de supervivència de les diferents espècies vegetals que hem anat plantant”, remarca.
Papallones i orquídies
Just al mirador d’Occident, amb la vista sobre el Barcelonès sud, veiem una papallona negra amb taques blanques que vola entre el llentiscle. “És una nimfa dels boscos”, explica Montse López, mentre pren amb delicadesa aquest insecte perquè puguem veure la part acolorida del revers de les ales. De març a setembre, els responsables de l’entitat, amb l’ajuda de voluntaris, fan un cens de les papallones diürnes, i se n’han comptabilitzat fins a 47 espècies diferents.
També es fa un seguiment de les orquídies, que creixen sobretot en zones on hi ha sòl poc adobat. Aquestes plantes tan vistoses han trobat l’indret adequat en espais que es van recuperar als anys vuitanta plantant pins separats entre si i que han acabat generant prats secs. Les orquídies també han estat les protagonistes d’algunes anècdotes, algunes de gracioses i d’altres de no tant. En la primera categoria, la d’una dona que van enxampar collint les flors perquè no sabia que eren importants per a la biodiversitat. “Des de llavors, cada cop que la trobem ens explica que només cull espàrrecs i ens demana disculpes”, recorda Montse López. Les anècdotes negatives les solen protagonitzar ciclistes que no respecten els camins i fan malbé la flora. “En alguna ocasió, ens han demanat fer una cursa pel turó; volien fins i tot posar grans focus i fer punts d’avituallament. Encara costa entendre que això és un espai natural protegit”, lamenta José Jiménez.
Lladres de llentiscle
Tampoc són respectuosos amb l’entorn els lladres de llentiscle, que, periòdicament, se salten les tanques i entren al turó amb vehicles. Tallen aquest arbust sense cap mirament perquè s’utilitza com a ornament floral. “Ens hem queixat moltes vegades als forestals, però mai no hi poden fer res. I això que la seva oficina és al costat del Mercat de les Flors, que és on arriben els feixos dels furtius”, es queixa el president d’Acer. Aquesta és una preocupació entre moltes d’altres.
Quan preguntem als responsables de l’entitat què és el que més necessita actualment el turó, són taxatius: “La lluita contra les espècies invasores. Que, d’una vegada, es deixi a la natura seguir el seu procés natural, i que es busquin fórmules per millorar la connectivitat amb la serralada de Marina i amb Collserola.”