El trencaclosques europeu amb la Xina

La tàctica xinesa de “divideix i venceràs” està donant fruits a Europa. La Unió Europea (UE) està en ple plantejament de com renovar la seva estratègia amb el gegant asiàtic, fixada el 2019, i que identificava el país com a soci i “rival sistèmic”. En només quatre anys, la relació amb Pequín ha canviat “enormement”, admetia recentment la presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula von der Leyen, en una intervenció en què assenyalava la necessitat de “reduir riscos” amb el país asiàtic.

En la mateixa intervenció en què assenyalava la necessitat de tallar les dependències de la Xina però no la relació amb el país, Von der Leyen va insistir als estats membres precisament en aquesta idea: cal una nova estratègia unificada sobre com tractar amb la Xina perquè Pequín ja té en marxa un pla per dividir els Vint-i-set per promoure els seus interessos geopolítics.

La relació amb la Xina és massa important per a la UE per no tenir uns termes de compromís. El gegant asiàtic és una potència econòmica, demogràfica, militar, nuclear i, a més, seu al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Des del 2020 també és el principal soci comercial de la UE pel que fa als béns, amb un volum que representa el 16% del comerç comunitari, al davant dels Estats Units, que representen el 14% i ocupaven fins fa tres anys la primera posició. Segons dades de la Comissió Europea, el volum de comerç amb la Xina s’eleva a 2.300 milions d’euros al dia.

Amb aquestes xifres sobre la taula, es fa evident que el club comunitari es juga molt en els termes en què fixa la relació amb Pequín i és aquí on neixen les desavinences a la UE. La constatació que el règim xinès cada cop és més repressiu a l’interior i més agressiu a l’exterior posa el club comunitari en una disjuntiva: posar límits abans que sigui massa tard.

La idea de reduir riscos plantejada per Von der Leyen implica inevitablement una posició més dura amb la Xina del que suposava l’estratègia pactada el 2019, que situava Pequín alhora com a soci i competidor. En només quatre anys, el context geopolític ha basculat significativament. La relació amb la Xina s’ha tensat i els Estats Units i Pequín ja no amaguen la seva hostilitat, i formen així dos blocs que deixen la UE per ara en terra de ningú. Amb la pressió de Washington perquè el bloc comunitari prengui posicions més dures contra la Xina, la Unió Europea ha de decidir ara quin ha de ser el seu lloc en el nou context geopolític de rivalitat entre els Estats Units i la Xina.

És en aquest context que Brussel·les intenta dissenyar una tercera via europea amb la Xina que defugi, així, el “seguidisme” dels Estats Units del qual alertava el president francès, Emmanuel Macron. L’estratègia implica evitar la desconnexió en ser un soci considerat fonamental, però sí reduir els riscos. “Sabem que hi ha àrees del comerç i la inversió que representen riscos per a la nostra seguretat econòmica o nacional, particularment en el context d’una fusió explícita de la Xina dels seus sectors militars i comercials”, assenyalava Von der Leyen.

Des de Brussel·les es planteja una relació amb la Xina que no sigui ni blanca ni negra, però la reducció de riscos provoca inevitablement un enduriment envers Pequín i això no només topa amb els interessos dels Vint-i-set, sinó també amb el mateix règim xinès. A la capital comunitària, l’ambaixador xinès, Fu Cong, ja ha advertit de les conseqüències d’endurir la posició respecte de Pequín.

En les darreres setmanes hi ha hagut una desfilada de líders europeus a Pequín. El primer va ser el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en un viatge que va arribar en un moment controvertit en ser el primer líder que es reunia amb el president xinès, Xi Jinping, després que aquest es trobés amb el president rus, Vladímir Putin, a Moscou. Després van ser Macron i Von der Leyen els que van visitar Pequín.

Lluny de mostrar unitat europea, la desfilada de líders europeus a Pequín va escenificar la desunió de la UE en relació amb la Xina. Sobre el paper, Macron va convidar Von der Leyen a acompanyar-lo a Pequín en una mostra d’unitat europea. Les intencions eren bones, però no va sortir com estava planejat: el viatge va evidenciar que les agendes de París i Brussel·les divergien.

Mentre Von der Leyen parlava de reduir riscos, Macron, acompanyat d’una delegació d’empresaris, apostava per enfortir la relació econòmica amb Pequín. Així, el principal guanyador va ser Xi: no va fer cap concessió significativa per als interessos europeus, ni sobre la guerra d’Ucraïna ni sobre la relació amb Rússia, i va exhibir la desunió amb els Estats Units sobre l’estratègia amb la Xina. Lluny d’enfortir el front europeu, el viatge a la Xina va aprofundir les diferències a la Unió Europea.

“A Europa, hem vist senyals contradictoris sobre la Xina”, assenyalen Nargiza Salidjanova, Rachel Lietzow, i Daniel H. Rosen, experts del centre Rhodium Group. En un estudi, assenyalen que la Xina podria intentar ara aprofundir la divisió entre Brussel·les i Washington, per exemple, oferint certs avantatges a les empreses comunitàries mentre castiga les nord-americanes.

A falta de recalibrar la relació amb la Xina, són diversos els passos que ha fet la UE per contrarestar la influència xinesa. Des del 2020, la Comissió Europea posa la lupa sobre les inversions estrangeres en sectors crítics o que puguin posar en risc la seguretat del club comunitari. La UE també ha posat en marxa el seu projecte per competir amb la Ruta de la Seda xinesa, el projecte econòmic amb què Pequín vol desplegar la seva influència arreu del món.

Un dels principals àmbits que preocupen la UE és la cursa tecnològica. L’enduriment dels controls tecnològics per part dels Estats Units, amb la intenció de soscavar les capacitats tecnològiques xineses, amenaça de deixar el bloc comunitari en una pugna entre els dos blocs. Washington i Pequín mesuren les seves forces en l’àmbit tecnològic en el que és una lluita pel control del mercat.

En aquesta pugna, Brussel·les busca tenir el seu lloc amb mesures per impulsar la producció de tecnologia neta, microxips o plaques solars, així com per promoure l’extracció de minerals crítics. La dependència de la Xina en matèries primeres és alarmant i posa especialment en risc la transició verda: la Xina subministra més del 90% de les matèries primeres que necessita la UE per desenvolupar productes de tecnologia verda.

Un altre afer controvertit és el de Taiwan. La UE continua fent equilibris amb aquesta qüestió: vol tenir la seva pròpia agenda, desmarcada de la dels Estats Units, però alhora no jugar al joc que vol forçar la Xina d’una UE allunyada de Washington. Taiwan és ara un dels escenaris amb més risc per a la rivalitat entre els Estats Units i la Xina i la UE i augmentar la cooperació amb Taiwan podria provocar una escalada de les tensions amb Pequín.

Posar en pràctica totes aquestes qüestions no serà una tasca fàcil per a la UE. Amb una Xina canviada i més agressiva, Brussel·les ha d’assumir la divergència estratègica i sincronitzar les accions davant possibles tensions o disrupcions causades per Pequín. Amb interessos divergents i una relació comercial ara per ara vital, trobar el consens no serà fàcil, però sí urgent. No hi ha temps per perdre: el cost d’haver ignorat el risc que suposava Rússia hauria de ser un cop d’atenció per a la UE.