Unió Europea
La qüestió migratòria
Els altres telons d’acer d’Europa
La UE ha construït més de 1.700 quilòmetres de murs i tanques en els últims vuit anys per intentar impedir les entrades irregulars de persones
Intenta desbloquejar el pacte migratori en els propers mesos, amb el risc de trobar una extrema dreta més forta en la pròxima Eurocambra
Tanques, murs i filats. L’Europa que es vanta des de fa dècades de l’enderrocament dels murs al continent, amb el de Berlín com a màxima expressió, ha construït més de 1.700 quilòmetres de tanques i altres infraestructures els últims vuit anys amb un únic objectiu: blindar-se davant l’arribada d’immigrants i refugiats a les seves fronteres. La lògica sempre és la mateixa: eliminar fronteres internes tot enfortint les externes.
Si bé la resistència d’Europa als murs té arrels històriques i simbòliques pel fantasma del teló d’acer que va dividir el continent durant les dècades de la guerra freda, l’augment en les arribades d’immigrants ha fet que alguns països incrementin la pressió i que busquin fins i tot finançament europeu per construir murs i tanques.
La discussió és amarga i la clau és ara qui paga totes aquestes barreres que troben els immigrants quan arriben a les portes de la Unió Europea (UE).
Si bé la Comissió Europea s’ha resistit fins ara a destinar fons comunitaris a finançar murs i tanques en considerar que no són la solució a la qüestió migratòria, l’enduriment en les posicions expressat per alguns països comença a tenir conseqüències.
No és estrany sentir la comissària de l’Interior, la sueca Ylva Johansson, afirmar que la construcció de murs i tanques destinats a aturar l’arribada d’immigrants és una “trampa”, però Brussel·les sí que veu amb bons ulls finançar altres tipus d’infraestructures físiques a les fronteres, especialment lligades a la vigilància.
Ha estat l’augment en les arribades irregulars a la UE el que ha tornat a posar la qüestió migratòria entre els primers punts de l’agenda. L’any passat hi va haver 330.000 arribades irregulars a territori comunitari, un 64% més que l’any anterior. Les sol·licituds d’asil també es van incrementar un 46% el 2022, fins a arribar a gairebé un milió.
Juntament amb la Comissió Europea, estats com Alemanya o l’espanyol es resisteixen a acceptar que diners comunitaris vagin a parar a aixecar més murs a la UE. Tenir Brussel·les al teu costat sempre és un punt a favor perquè la teva posició s’acabi imposant però, concretament en aquesta qüestió, el bàndol contrari va guanyant terreny.
Països com ara Polònia, la República Txeca, Hongria, Àustria, Itàlia o Grècia volen poder tancar la porta als immigrants i per això necessiten, primer de tot, construir la porta.
“Els nous murs d’Europa no són una panacea”, adverteix Judy Dempsey, experta del think tank Carnegie Europe. En un article, Dempsey assenyala que la UE està tenint una política migratòria “miop” amb la construcció de murs i tanques, i alerta que el club comunitari no està abordant el fons de la qüestió, sinó més aviat “exportant el problema” tot pagant països tercers com ara Turquia perquè impedeixin l’arribada dels immigrants a la UE.
“La migració ara es veu cada cop més com una amenaça i no com un actiu que ajuda a abordar la creixent escassetat de mà d’obra i ràpida caiguda de les taxes de natalitat a tot el bloc”, indica l’experta de Carnegie Europe.
En només dues dècades, el nombre de murs i tanques a les fronteres de la UE i l’espai Schengen ha augmentat de 0 a 19. A hores d’ara, més d’una desena de països del bloc comunitari i l’àrea de lliure moviment tenen tanques en una o més seccions de les seves fronteres, segons assenyala un informe elaborat pel servei de recerca del Parlament Europeu.
Malgrat que la majoria dels murs i les tanques a la UE s’han construït especialment a partir del 2015, el territori comunitari fa dècades que està blindat davant immigrants i refugiats.
Del sud a l’est del continent
Va ser, precisament, l’Estat espanyol el primer que va alçar tanques a Ceuta i Melilla a principis de la dècada dels noranta. Posteriorment, amb l’adhesió de Lituània i Xipre l’any 2004, la UE va incorporar dues tanques ja existents a la frontera entre Lituània i Bielorússia i la infraestructura de separació a Xipre.
Malgrat l’existència anterior de murs i tanques, la crisi migratòria del 2015 va ser un punt d’inflexió per a la UE. Amb més de 900.000 refugiats i immigrants arribant a les costes europees, les principals vies d’entrada eren des de Líbia a Itàlia i des de Turquia a l’illa grega de Lesbos.
És per aquest motiu que els murs que es van erigir el 2015 van ser especialment amb la zona dels Balcans. Tanques entre Hongria i Sèrbia, Macedònia del Nord i Grècia, Eslovènia i Croàcia, i Àustria i Eslovènia van passar a formar part del paisatge europeu, així com també la tanca a Calais, entre l’Estat francès i el Regne Unit.
De fet, la radiografia de la construcció de murs al continent mostra clarament des d’on ha percebut la UE que venia l’amenaça. Si el 2015 la preocupació se situava al sud, en els anys posteriors venia de l’est, especialment de Rússia i Bielorússia.
L’any 2017 Lituània va alçar un mur a la seva frontera amb Rússia, i Estònia va seguir els mateixos passos només un any després. Posteriorment, la crisi de migrants amb Bielorússia, amb el règim d’Aleksandr Lukaixenko afavorint les arribades a la UE per desestabilitzar el bloc, va fer que Polònia, Letònia i Lituània construïssin també una tanca a la frontera amb Bielorússia.
Acabada de construir el mes d’agost passat, la tanca entre Lituània i Bielorússia és, de fet, una de les més llargues que hi ha a Europa, amb 550 quilòmetres. Ja al sud, una de les tanques més destacades –amb 235 quilòmetres– és la que separa Bulgària de Turquia. Ara bé, durant la crisi migratòria no només es van construir infraestructures a les fronteres exteriors de la Unió, sinó també entre països comunitaris, com passa, per exemple, amb la tanca de gairebé 200 quilòmetres alçada entre Eslovènia i Croàcia.
Presidència de torn espanyola
La crisi migratòria del 2015 va ser un avís per a la UE sobre la necessitat de forjar una política consistent en aquesta matèria, però el bloc comunitari continua sense trobar una sortida que agradi als Vint-i-set. La qüestió migratòria divideix profundament els estats membres i cada debat sobre política migratòria torna a fer aflorar tensions.
A ningú se li escapa que el Pacte de Migració i Asil, que regula com la UE aborda l’arribada d’immigrants i refugiats, és un caramel enverinat. Avança a poc a poc i venen ara mesos d’intenses negociacions entre el Parlament Europeu i el Consell de la UE, els dos colegisladors comunitaris, per tancar les normes definitives.
L’objectiu és tancar en els pròxims mesos un acord que posi fi a uns anys de política migratòria absent a la UE. Ara bé, el calendari és ajustat i les converses entre els negociadors de totes dues institucions s’hauran de fer sota la presidència espanyola del Consell, que començarà al juliol i s’allargarà fins a finals d’any.
El pacte migratori serà així un dels principals maldecaps de la presidència espanyola. A la UE, el debat migratori és un dels més viscerals, amb noves i velles tensions entre els Vint-i-set.
És per això que diferències insalvables entre els estats han deixat en paper mullat els intents de les darreres presidències del Consell, que són rotatòries, d’acostar posicions per desbloquejar el pacte. A més, ara s’hi suma la pressió pel calendari i per les eleccions al Parlament Europeu, el maig de l’any vinent. “Si perdem aquesta oportunitat, crec que no en tindrem cap altra per aconseguir-ho. La UE enviaria un missatge contraproduent i trist. Si aquest mandat acaba sense un equilibri entre solidaritat i responsabilitat, serà un fracàs d’aquesta legislatura”, adverteix l’eurodiputat dels socialdemòcrates Juan Fernando López Aguilar, responsable per part de la cambra sobre el reglament de control de fronteres.
El “gran error” del sistema
Per la directora del Consell Europeu per als Refugiats i Exiliats (ECRE), Catherine Woollard, el nou pacte migratori ha de resoldre el “gran error” del sistema, que considera que és el reglament de Dublín.
Aquesta norma, adoptada el 2003, determina que el primer país que trepitja l’immigrant és el responsable de tramitar la sol·licitud d’asil. Aquesta norma s’ha traduït, a la pràctica, en el fet que un petit grup de països, entre els quals hi ha països del sud continental com ara Itàlia o Grècia, han hagut d’assumir la majoria de les sol·licituds d’asil a la UE.
Garantir un repartiment equitatiu de la responsabilitat és un dels objectius que es fixa la reforma, però Woollard alerta del risc de fixar un “sistema impracticable i injust centrat a contenir més persones a les fronteres”. “No és la millor opció des de la perspectiva de la protecció”, avisa.
L’historial de desavinences entre els Vint-i-set en matèria migratòria és ampli i ajornar el paquet migratori més enllà d’aquesta legislatura ve amb un risc afegit: trobar-se amb un Parlament Europeu en què l’extrema dreta guanyi terreny, potser fins a situar-se com a segon grup amb més representants a la cambra.