El conflicte basc
Els buits del record a les víctimes
El País Basc s’enreda en la memòria
El Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme juxtaposa les ferides d’ETA i del gihadisme i sumeix el visitant en la descontextualització
Els GAL hi són citats com “terrorisme d’ultradreta”
Prioritza l’impacte de l’experiència immersiva al ‘zulo’ d’Ortega Lara o l’exhibició de la bateria de Miguel Ángel Blanco per sobre del relat
Les 23 plaques que recorden els 28 assassinats per ETA als carrers de Vitòria no citen la banda
El guàrdia civil Arturo Espejo és ascendit tot i el seu paper en la tortura mortal de Mikel Zabalza
La Societat Aranzadi rep crítiques per l’equiparació de presos d’ETA i víctimes en webs dels ajuntaments
El 10 de gener del 1980, ETA assassinava Jesús Velasco Zuazola, cap dels Miñones –la policia d’Àlaba–, al carrer Ramiro de Maeztu de Vitòria. El dolor de la vídua Ana María Vidal-Abarca –traspassada el 2015– i la croada per donar veu a les víctimes d’ETA amb la fundació de l’AVT reben el visitant del Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme, inaugurat el juny del 2021 a Vitòria, tot compartint protagonisme amb els paraigües de Memòria, acrílic de dos metres d’alçada per cinc de llargada, obra de l’artista José Ibarrola i sobre el que ell explica que evoca la protecció davant la pluja i alhora la vulnerabilitat dels morts per ETA en un dia plujós –s’inspira en la fotografia de José Luis López de Lacalle el 2000– i “presagia l’absència”. Dos anys després de ser inaugurat pel president Pedro Sánchez i el ministre Fernando Grande-Marlaska (Interior) al costat del lehendakari Íñigo Urkullu, el Centre Memorial de les Víctimes juxtaposa les ferides d’ETA i del gihadisme fins a la descontextualització –la fotografia icònica de les mans pintades de blanc en la manifestació de rebuig a l’11-M del 2004 a Madrid és al panell d’Irene Villa, i els GAL hi són citats al panell del “terrorisme d’ultradreta”– i prioritza el xoc de l’experiència immersiva d’entrar al zulo de José Antonio Ortega Lara per sobre del relat.
El 2005, en el desè aniversari de l’assassinat del regidor del PP Gregorio Ordóñez, el 23 de gener del 1995 al bar donostiarra La Cepa, aquest diari cobria l’homenatge a El Kursaal on s’exhibia el documental El silenci trencat, que incloïa el debat televisiu del 1991 en què Ordóñez debat apassionadament amb el membre de la mesa nacional d’HB Floren Aoiz. La fe d’Ordóñez en el poder de la paraula davant qui no condemnaria el seu crim era tot un missatge. Al Centre Memorial de les Víctimes, però, el poder de les veus pòstumes es dilueix en favor de cops d’efecte immersius com ara l’exhibició de la bateria de Miguel Ángel Blanco –regidor d’Ermua assassinat per ETA el juliol del 1997– o bé la visita guiada per viure uns segons dins el zulo d’1,80 metres d’amplada per 2,48 de longitud on el funcionari de presons Ortega Lara va sobreviure segrestat durant 532 dies (del 17 de gener del 1996 fins a l’alliberament per la Guàrdia Civil l’1 de juliol del 1997) en una nau industrial d’Arrasate-Mondragón (Guipúscoa). “Encara que es tracti d’una reproducció fidel a la realitat, és impossible posar-se en el lloc de José Antonio i sentir el seu aïllament, la seva por i la seva soledat durant l’any i mig que va ser en aquest forat”, és l’explicació donada al visitant, que era instat precisament a tastar en primera persona l’horror. El zulo original del comando Goierri d’Uribetxeberria Bolinaga ja no existeix: l’Ajuntament d’Arrasate-Mondragón el va omplir de ciment.
“Ni nascut aquí, ni atropellat”
Mentre que el centre no esgota els angles del conflicte, a fora Covite, la Fundació Buesa i Gogoan insten l’Ajuntament de Vitòria –l’alcalde des del 2015 és Gorka Urtaran, del PNB– a contextualitzar les plaques amb el nom dels morts col·locades als carrers l’agost del 2007 sense citar ETA ni el context. “No se sap si els va atropellar un cotxe o si van néixer aquí”, relata Ana Velasco, òrfena de Jesús Velasco Zuazola. I això succeeix amb la placa del seu pare al carrer Ramiro de Maeztu, la de Juan Cruz Montoya (conserge dels Marianistes confós amb un guàrdia civil) al carrer Luis Heintz, la del directiu de Michelin Luis Huergueta al carrer Eduardo Dato... Els impulsors de la memòria volen que qui trepitgi Vitòria conegui que hi va haver 28 crims d’ETA: des del primer, dels policies Miguel Ángel Raya, Joaquín Ramos i José Vicente del Bal (el març de 1978 al carrer Reis de Navarra), fins a l’últim, el del funcionari de presons Máximo Casado (el 22 d’octubre del 2000 al carrer Beato Tomás de Zumárraga), passant pel del socialista Fernando Buesa i l’escorta Jorge Díez Elorza (el 22 de febrer del 2000, en el que avui són els Jardins de la Memòria).
El fil de la memòria del conflicte s’enreda també a Galdakao (Biscaia), governat per EH Bildu, on el regidor socialista Víctor Trimiño va destapar que, en l’apartat del web de l’Ajuntament consagrat a la memòria de les víctimes, hi han estat inclosos també els membres d’ETA vinculats al poble Xabier García Gaztelu (Txapote) i Xabier López Peña (Thierry) sense context ni historial delictiu. I això que Thierry és el negociador d’ETA que vola la T4 el 30 de desembre del 2006 i que diu al socialista Jesús Eguiguren: “Ves comprant sis corbates negres per anar a funerals.” La polèmica pels webs Oroimena –on la Societat Aranzadi hi ha assessorat i hi distingia Memòria històrica i Memòria recent– afecta també Oiartzun i Hernani, a Guipúscoa. Aranzadi hi farà rectificacions.
Quan va esclatar el cas Tasio, el vinyetista del diari Gara recreava en l’acudit gràfic diari un fals diàleg a la seu del Partit Socialista d’Euskadi. “Posi’m amb Marlaska. Vull saber què opina del nostre discurs sobre la humiliació a les víctimes al web de l’Ajuntament de Galdakao”, diu el dirigent del PSE a la secretària. “No s’hi pot posar: està en l’acte oficial de l’ascens d’Arturo Espejo humiliant els familiars de Mikel Zabalza”, diu la secretària. Zabalza va ser torturat mortalment el 1985 a Intxaurrondo en un cas de guerra bruta en què Arturo Espejo apareix com l’autor de la versió falsa segons la qual l’arrestat es va llançar al riu Bidasoa i s’hi va ofegar perquè no sabia nedar; però això no ha impedit al tinent ser ascendit com a cap del comandament de suport de la Guàrdia Civil. “La democràcia és un sistema que té com a objecte fonamental no posar-se d’acord mai, ni tan sols en les coses més senzilles”, escrivia Julio Caro Baroja a El laberinto vasco, allà on s’enreda ara el fil de la memòria.