La cadena del llibre

El terme cadena, en l’accepció menys repressora, té diverses connexions amb la diada que avui celebrem. Les cadenes humanes que omplen els carrers de manera espontània, la cadena de situacions previsibles i d’anècdotes que tenen lloc al llarg del dia, la cadena de títols dels més venuts, de xifres de vendes de llibres i de roses... Però hi ha una cadena que es manté unida els altres 364 dies de l’any. La cadena del llibre, formada per més d’una vintena de baules. Unes baules que encadenen els lectors als llibres. La llista és llarga: impressors, agents literaris, correctors, dissenyadors, distribuïdors, traductors, crítics... N’hem triat tres: autors, editors i llibreters. Dos exemples de cada ens expliquen de manera concisa quins són els primers passos que cal fer si un lector hi vol participar d’una manera més activa. Tot i que la funció del lector és potser la més important –sense ell (vosaltres), no hi ha festa–, un autor diria: “Sense nosaltres, no hi ha llibre.” I, com si fos una faula, un editor hi objectaria: “Oh, si ningú fa el llibre...” I un llibreter hi afegiria: “Si ningú el ven...” I així, successivament.

Per tot plegat, hem convocat en un entorn tan evocador com la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, on ens han acollit generosament, Laia Vilaseca i Martí Gironell perquè expliquin què cal fer per publicar una novel·la; dos autors amb vivències i situacions diferents, però amb molts punts en comú. També hem parlat amb Antònia Carré-Pons i Josep Lluch, dos editors amb trajectòries gens coincidents, i amb dos llibreters, Isabel Sucunza i Èric del Arco, que també tenen molt a explicar sobre les seves experiències.

Avancem algunes conclusions: res és tan idíl·lic com pot semblar; cal treballar molt, però, quan tot funciona, la satisfacció és alta. I un sentiment en què tots sis coincideixen: per dedicar-se a qualsevol de les tres professions, és imprescindible estimar el llibre i ser bons lectors.

Martí Gironell (Besalú, 1971) va estudiar periodisme i filologia anglesa. Va començar a treballar de molt jove a la ràdio; després, a la premsa –encara avui és col·laborador d’aquest diari– i va estar 15 anys a TV3. Ha publicat deu novel·les, quatre llibres infantils i tres més d’assaig. Ha guanyat premis com el Nèstor Luján de novel·la històrica, el Ramon Llull i el Prudenci Bertrana.

“Vaig tenir l’oportunitat d’anar a Bombai com a cooperant de l’ONG Setem i allà vaig començar a escriure un diari, per a mi, de les coses que hi vivia, de les persones que coneixia i de les històries que m’explicaven.” Tenia alguns contactes editorials i Jordi Ferré, editor de Cossetània, li va publicar el 2005 La ciutat dels somriures.

No es pot dir que sigui escriptor des de sempre i debutar als 34 no és precoç, però abans d’aquest llibre ja havia posat fil a l’agulla documentant-se sobre la construcció del pont de Besalú, “amb la intenció de fer-ne una novel·la”. “Besalú és el meu poble, hi vaig fer de guia als 14 anys; en coneixia la història i sabia que hi havia molta feina a fer perquè no hi havia gens de documentació sobre aquell monument tan emblemàtic conegut a tot el món.”

“En veure que anava bé la comunicació amb els altres a través de la paraula escrita, vaig pensar que, potser, a través de la novel·la em podia anar refermant en aquest espai. El pont dels jueus és el que m’obre tot aquest camí, el 19 de març del 2007, una data que mai oblidaré.”

Va ser complicat publicar la primera novel·la, però? “No em va costar gens, però tenia clar que una de les maneres de publicar, en aquella època, era presentar-me a un premi literari com el Nèstor Luján de novel·la històrica.” No el va guanyar, però tres membres del jurat van indicar a Columna (que publicava i publica el premi) que aquella novel·la podia tenir recorregut.

“Va ser un dels llibres més venuts del Sant Jordi del 2007; jo era una cara coneguda com a presentador dels TN de cap de setmana, però com a autor era novell i en van fer una tirada molt curta i els exemplars es van esgotar abans de Sant Jordi.”

I ha esdevingut un long seller del qual s’han venut 100.000 exemplars i s’han superat les 30 edicions. I es continua reeditant cada any. “Sense aquest èxit inicial, probablement no hauria fet les nou novel·les següents”, confessa.

El cas de Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) és força diferent. Té formació de periodisme, guió i escriptura creativa i ha publicat tres novel·les, el 2017, el 2021 i el 2022. Tot i que ja de petita li agradava escriure i guanyava els Jocs Florals de l’escola i els mestres li veien fusta d’autora, no va debutar fins als 36 anys, autoeditant-se.

“Vaig estudiar periodisme perquè em volia dedicar a escriure i la gent em mirava com si digués que volia ser astronauta... Els pares em van dir que em formés en alguna cosa amb què em pogués guanyar la vida, tot i que de periodista tampoc és gaire fàcil”, comenta Vilaseca.

Després va anar a estudiar escriptura creativa, guió i assaig als EUA. Allà va escriure una història curta que va ser l’embrió de la primera novel·la, El caso Durroway. “La vaig acabar el 2009, el dia que va morir Michael Jackson”, recorda. Després va escriure La noia del vestit blau. El 2012 va tenir la seva primera agent literària. Com en el cas de Gironell, va provar l’opció d’un premi i va quedar finalista d’Els Lectors de l’Odissea. “Això em va fer decidir a autopublicar-me perquè, tot i que l’estaven movent pel circuit editorial, ningú acabava de dir res.” I va publicar aquesta i l’anterior a Amazon, el 2017.

“A Amazon no t’hi poses fent dos clics, és tot un món i fas la feina de tota la cadena del llibre: autor, editor, llibreter, màrqueting, dissenyador... Has d’estudiar bé com funciona, la lletra menuda, els percentatges, les paraules clau que et faran més servei, fer una bona edició, dissenyar la portada, demanar una correcció a algú, encara que sigui pagant...”, enumera. “La gent de vegades diu que vol escriure i està molt bé, però cal saber de l’art d’escriure, has de llegir molt i estudiar. No és una cosa que et surt de dins, no ve una musa i ja està; cal treballar molt. Ara hi ha molts llocs on poder estudiar escriptura creativa.”

Ens plantem un moment aquí i fem un salt endavant. El llibre de debut ja és al carrer. Avui dia les xarxes socials afavoreixen molt l’autopromoció. Les editorials fan la seva feina professional, però porten molts autors alhora i sovint no arriben a tots. Què cal fer? Gironell ho va tenir clar des de l’inici. “Vinc de l’àmbit de la comunicació i el llibre sempre l’he concebut com un artefacte de comunicació de primer ordre a través del qual pots compartir amb els lectors història, històries, sentiments, reflexions... Quan s’ha d’anar a explicar i defensar el llibre davant els lectors, qui millor que tu, que l’has pensat, documentat i escrit? El llibre és un objecte de consum que s’ha de vendre com qualsevol altra cosa i des del principi vaig tenir clar que volia anar a tot arreu a parlar d’aquesta novel·la perquè no em coneixien com a escriptor. No em va fer mandra ni por trucar a qualsevol llibreria de Catalunya i dir «hola, soc Martí Gironell, puc venir a presentar El pont dels jueus a casa vostra?», i així és com he actuat amb cada nova novel·la.”

Aquesta feina de picar portes, novel·la rere novel·la, li ha permès arribar a les xifres que va assolir la darrera, El fabricant de records, de la qual, en només tres mesos, ha fet més de 80 presentacions. Ha recorregut 10.000 km (la majoria, en cotxe i conduint ell mateix) i ha tingut uns 15.000 lectors i tres edicions.

“Crec en aquesta opció d’anar porta per porta a vendre els llibres, perquè es venen d’un en un, i fer-ho així et dona la possibilitat d’arribar directament als lectors; el factor humà té molt de pes”, afirma.

Ara que hi ha veus que demanen que l’autor cobri per fer una presentació, Gironell ho té clar: “De vegades vas a una presentació amb només deu persones però es venen quinze llibres i és un èxit, i en d’altres hi ha 60 persones i en vens cinc, i també és un èxit. Després hi ha els clubs de lectura i és diferent: ja se l’han llegit i vas a escoltar-los, a aprendre, no has de convèncer ningú. Al capdavall, escrius per a ells. Hi crec molt, en això d’anar fins a l’últim racó de Catalunya a compartir els llibres i el seu context amb els lectors.”

Tornem a l’autoedició. Tota la feina que va fer Laia Vilaseca va tenir una recompensa. “Va funcionar molt bé. Va estar tres anys entre els deu més venuts en català, en e-book. Hi ha l’opció de fer-ho en format paper, però l’has de maquetar tu, i això vol dir saber fer anar un programari de disseny, i tot el que dediques a altres feines ho restes d’escriure. A més, estàs fent feina de professionals des de l’amateurisme o demanant favors a gent que en sap. O pagant”, admet.

A Amazon l’autor cobra el 70% del preu del llibre; en les editorials convencionals, un 10%. La grossa, però, va ser una trucada en plena pandèmia. “El 2020 em va trucar Núria Puyuelo, de Rosa dels Vents, i em va dir que volia publicar La noia del vestit blau.” Per fi havia aconseguit entrar al mercat convencional del llibre.

“Autopublicar-se serveix per veure com et valoren els lectors i per a mi va ser una motivació, perquè vaig rebre comentaris favorables. Això em va donar força per escriure la següent; si no m’hagués decidit a autopublicar-me, potser no hauria escrit més. Escric perquè m’agrada, però també perquè em llegeixin. I si et llegeixen pots guanyar diners i pots continuar escrivint. És un cercle. Vull que escriure sigui la meva feina, perquè m’agrada molt.”

Escriure, buscar editor i promocionar-se té un desgast. “Hi ha un desgast, com en qualsevol feina, i jo entenc que la promoció forma part de la feina d’escriptor. Tens més temps per escriure, pensar nous projectes, trobar-te amb gent que et pugui documentar i, també, per fer vida familiar, però això no vol dir que no vagis al 200% per anar on calgui a parlar de la novel·la que toqui. A més, partim d’una llengua molt maltractada i tu has de posar cura a fer servir els termes adients en cada cas, a l’hora d’escriure i, també, a l’hora de comunicar-te amb els lectors; fer-ho d’una manera entenedora i engrescadora, distesa, amable i fluida. I tot això cansa, físicament i mentalment, però és un cansament, per a mi, molt agradable, m’estimula fer-ho i mantenir-ho, i el retorn és molt positiu”, assegura Martí Gironell.

“Hi ha molt pocs escriptors en català que es guanyin la vida només escrivint... Cal aconseguir feines alternatives, com fer clubs de lectura, articles... A més, si ets molt productiu, tampoc és fàcil publicar dues o tres novel·les l’any, per dir una xifra, perquè cremes el mercat i els mitjans, que tenen la sensació que fa molt poc que ja han parlat de tu”, opina Laia Vilaseca.

Tots dos expliquen alguns detalls de com escriuen. Són autors de gènere: Gironell, històric; Vilaseca, negre. Els demanem que concretin alguns consells. “Soc poc de donar consells perquè no soc ningú, però les quatre potes de la meva taula són: escoltar, perquè et permet aprendre; treballar, treballar i treballar per arribar allà on vols; creure-hi i creure en tu mateix per aconseguir-ho, i, finalment, tenir molta curiositat, saber què va passar quan nosaltres no hi érem, tenir i alimentar una curiositat que et manté viu i en dansa; penso que el dia que perds la curiositat, perds les ganes de viure”, detalla Gironell.

“Coneix la disciplina, estudia i llegeix molt, fes cursos i tallers, repassa i revisa molt el que has escrit per estar molt segur del que presentes. Quan comences a voler publicar, el millor és enviar l’original a moltes editorials i agents, no d’un en un, perquè sovint triguen a respondre o no ho fan. I si ningú et fa cas, autopublica’t, però primer aprèn com funciona Amazon. Quan hagis fet tot això, quan tinguis una obra en espera de resposta..., continua escrivint, comença la següent!”, arenga Vilaseca.

Com en un ball d’envelat, ara toca canvi de parella. D’editorials, n’hi ha de tota mena: generalistes, per gèneres, en diversos idiomes i, és clar, de grans, mitjanes i, cada cop més, de petites, perquè els sistemes de feina s’han externalitzat i la manera de treballar ha canviat molt en els darrers anys. Què cal, per ser editor? Ens ho expliquen Josep Lluch i Antònia Carré-Pons, que ha creat fa un any i mig l’editorial Cal Carré i ja ha publicat disset títols.

Josep Lluch (Terrassa, 1963) és filòleg i el 1987 va entrar de corrector a La Galera. El 1992 va començar a fer tasques d’edició i, des del 2009, és editor de Proa i Pòrtic. Des del 2013, també d’Empúries. Per tant, té una experiència de més de 30 anys com a editor. “Quan estudiava filologia catalana, corregia per a diverses editorials i feia classes per a adults. Quan vaig acabar la carrera, vaig entrar a l’editorial La Galera per fer, bàsicament, feina de corrector. Acabar sent editor no era un pla que tingués previst. Sempre he tingut fal·lera pels llibres i m’agradava saber què feia el de la taula del costat, el director editorial que contractava, el que revisava les proves de color de les il·lustracions... Sempre he tingut curiositat per tota la cadena del llibre”, explica Lluch.

Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) és doctora en filologia catalana i experta medievalista en l’obra Espill, de Jaume Roig. A més, ha publicat una dotzena de títols entre novel·la, narrativa, poesia i assaig. “L’any 2020, el de la pandèmia, es van produir una sèrie de circumstàncies que anys enrere no m’hauria imaginat. Durant el confinament vaig tenir temps per rumiar. Sabia que al setembre em jubilava i que, per tant, tindria temps lliure i uns ingressos. Sabia que la meva germana estava molt malalta... I tota la família vam decidir emprendre una aventura emocional i cultural: recuperar el nom de la carnisseria familiar, tancada de feia temps, i passar dels llibrets de llom als llibrets de paper, amb el convenciment que l’aliment de l’ànima és tan important com el del cos. Cada vegada que publiquem un llibre, penso: “La Joana n’estaria molt contenta.” I aquesta idea és el motor que em fa tirar endavant”, explica l’editora.

“M’he passat tota la vida llegint i he fet unes quantes edicions crítiques. El món de la filologia ajuda, a l’hora de muntar una editorial, és cert. La filologia m’ha ensenyat a mirar-me un text amb delicadesa i profunditat, a valorar-ne l’estil i la riquesa de llenguatge. Però publicar un llibre també és una altra cosa i tots els passos que s’han de fer me’ls va ensenyar la Maria Bohigas. Mai no li estaré prou agraïda. Ella em va explicar que, a més de treballar l’original, cal corregir bé la llengua, que s’ha de fer una correcció ortotipogràfica, que s’ha de maquetar bé el text, que s’han d’anar repassant tots els passos i que això implica diverses lectures atentes de les proves. Hi ha una cosa que m’ha sorprès, en positiu: com que des del principi tenia clar que volia publicar bons llibres, he anat a buscar els millors traductors i ningú no m’ha dit que no! Fins i tot quan l’editorial només era una idea”, exclama rient.

Lluch va guanyar l’experiència treballant i Carré-Pons, per estudis i vocació previs a tenir cap intenció d’obrir una editorial. Fa anys que es pot estudiar per ser editor, però. Hi ha diversos màsters en què es pot aprendre tot el que cal de la professió, com a aventura personal o per mirar d’entrar a treballar en una editorial ja en funcionament.

“Quan vaig començar, no em consta que n’hi hagués, de màsters. En vaig aprendre directament amb la pràctica, al costat de bons editors com ara Isidor Cònsul, Oriol Izquierdo, Àlex Broch... Vaig anar aprenent, però tampoc amb la intenció d’agafar el relleu, més aviat perquè m’interessava el que feien. El terme curiositat és bastant clau, si realment t’interessa el món de l’edició”, assegura Lluch.

Cal talent, però, per ser un bon editor? “No ho crec... Cal tenir les antenes ben sintonitzades per identificar el potencial d’una obra, si connectarà amb el públic o no... Has de ser un bon lector, naturalment. I saber quina editorial tens entre mans, què hi funciona. Tot i això, no és cap ciència exacta ni hi ha un únic barem per considerar si una obra ha triomfat o no, perquè no es pot aplicar només la variable dels exemplars venuts. N’hi ha d’altres: si ha rebut premis de la crítica, si passats cinc anys es continua venent... Parlar d’èxit editorial és una mica difícil i fins i tot antipàtic.”

Demanem a Carré-Pons amb quina inversió va començar. “He invertit els meus estalvis en el projecte, és cert. La quantitat és assumible i no té importància, perquè Cal Carré no és un cas representatiu. El que és realment important és que fa gairebé dos anys que no cobro per la feina que faig. Muntar una editorial de les dimensions de Cal Carré vol dir això, estar disposada a treballar molt sense veure ni un euro, i no m’ho podria permetre si no estigués jubilada. Evidentment, tota la gent que col·labora amb Cal Carré cobra. Paguem les traduccions, les correccions de llengua, el disseny, la maquetació dels llibres, la impremta..., només faltaria que tota aquesta gent que fa tan bona feina no la cobrés! Els únics que no cobrem són els meus nebots, que fan una feinada amb les xarxes socials, i jo.”

Cal tenir clar el projecte editorial que es té entre mans, això sí. “Una editorial gairebé unipersonal i de les dimensions de Cal Carré ha de minimitzar despeses. No paguem lloguer, perquè l’editorial és al meu ordinador. No paguem drets d’autor ni avançaments perquè només publiquem clàssics que són morts. No paguem campanyes publicitàries perquè no ens les podem permetre.”

El cas de Lluch és diferent perquè sempre ha treballat per compte d’altri. Tot i que tenen incentius. “A Grup 62 tenim uns extres que van canviant d’any en any i que no són estrictament per facturació, tot i que té un pes important. Aquesta gratificació i estímul hi és, però a mi m’omple prou portar els segells que porto. No em cal tenir una editorial pròpia, per exemple. Mirar que l’editorial continuï desenvolupant-se, adaptant-se als nous contextos, propiciant relleus d’autors, modificant fins allà on toca coses per posar-les al dia..., ja és un bon repte. A més, en una editorial pròpia, em fa l’efecte que acabaria dedicant el temps a coses que no són les que més m’interessen”, opina l’editor. I afegeix que “la relació amb els autors no és complicada”. “Naturalment, quan a un autor que has publicat i amb qui tens una certa relació li has de dir que l’últim text no t’acaba de convèncer és incòmode”, diu Lluch, cosa que a Antònia Carré-Pons no li passa perquè publica autors morts.

Un editor, no cal dir-ho, ha de llegir molt i en alguns casos només per descartar obres, per trobar-ne d’interessants.

“Llegim molt, però, tot i això, sempre tens la sensació que no has llegit prou. Fora de la jornada laboral no és estrany llegir textos de feina, perquè en la dinàmica diària hi ha moltes activitats, a part de llegir”, i cal dur-se la feina a casa, admet Lluch.

Quina és la part més gratificant? Per a Lluch, “llegir un bon original, descobrir-lo, d’alguna manera, i després treballar-lo amb un autor amb qui tinguis una sintonia literària i personal”.

“Gaudeixo de cada etapa de la feina. M’encanta el contacte amb els traductors, treballar-hi el text a fons i la relació personal que s’estableix, m’encanta el contacte amb la premsa, m’encanta anar a un club de lectura, a una llibreria, a una biblioteca... Als 60 anys he trobat la feina de la meva vida, qui m’ho havia de dir!”, afirma riallera l’editora.

I com veu un editor d’un grup l’aparició de moltes editorials petites? “Davant un procés de fusió, hi ha la reacció de l’aparició d’editorials petites, una atomització del sector. Aquesta alternança és normal i penso que saníssima. Hi ha molta vitalitat i quedo admirat de les iniciatives que van apareixent”, assegura Lluch.

Arribem als consells per als aspirants a editors, que avui dia, insistim, poden fer estudis específics. “En el meu cas, tot ha començat amb una gran passió lectora. M’he passat tota la vida llegint i això fa coixí. I com que vinc del món de la filologia, aposto per treballar amb professionalitat. Les editorials triguem a poder-nos professionalitzar (en el sentit de guanyar-s’hi el pa), però això no ha de ser excusa per no presentar una feina professional. S’han de treballar els textos de manera intensiva per minimitzar al màxim els errors. És bona cosa tenir un model de llengua, però també s’han de poder introduir modificacions al model, si el text ho necessita. S’ha de cuidar també el llibre com a objecte, des del disseny de la coberta fins a la caixa i la tipografia. S’ha de tenir una línia editorial clara i evident des del principi. És natural que tots els inicis editorials siguin una mica erràtics, però s’ha de procurar que ho siguin el mínim possible. Se t’ha de poder reconèixer des del començament i el logotip del porquet ens ha ajudat molt! Abans de començar l’aventura, s’ha de tenir la seguretat que es podrà publicar amb regularitat, un mínim de sis títols a l’any, que et garanteixin una presència a les llibreries i als mitjans de comunicació durant tot l’any. És fonamental tenir una bona distribuïdora, com en el meu cas Les Punxes, per arribar a totes les llibreries i al públic. I l’últim punt, segurament el més important, és que s’ha de tenir una gran capacitat de treball. S’ha d’estar disposat a passar un parell d’anys, com a mínim, sense rebre cap remuneració per la feina feta. I treballar gratis no és fàcil”, conclou Antònia Carré-Pons.

“T’ha d’agradar llegir i, si es pot dir així, llegir bé. Tenir curiositat per llegir coses diferents del que d’entrada t’agrada. També has de tenir un cert bagatge teòric, conèixer els mecanismes de com funciona una obra literària, sigui del gènere que sigui. I cal tenir un sentit de llengua, perquè els llibres, a última hora, es fan amb les paraules. Saber identificar el text que tens al davant i quin públic potencial té, com l’has d’embolicar, com l’has de donar a conèixer, com l’has de treballar... I quina mena d’editorial gestiones, quin lloc ocupa dins del sistema”, són els consells de Josep Lluch.

I arribem al final d’aquesta cadena escurçada, pel que fa als protagonistes i a l’espai de paper, que ja se sap que la publicitat mana. Un cop un llibre està escrit i editat, el reben els llibreters, l’última parada abans d’arribar als lectors. Parlem amb Isabel Sucunza, de la llibreria Calders, i Èric del Arco, de la Documenta i actual president del Gremi de Llibreters de Catalunya.

Èric del Arco (Barcelona, 1975) és enginyer industrial de formació i, durant anys, de professió. Des del 2014 porta la llibreria Documenta. “Que jo hagi acabat sent llibreter era una cosa inesperada. Era client de la llibreria Documenta i Josep Cots buscava un soci, fa nou anys. No sabia on em ficava, només ho intuïa i, la veritat és que m’ho passo molt bé”, explica Del Arco, que sempre ha estat lector, els seus pares ja ho eren, i té la característica de llegir molt ràpid.

Isabel Sucunza (Pamplona, 1972) és periodista i viu a Barcelona des del 1999. Va trobar feina a La Guía del Ocio –“sembla increïble, però enviant-hi un currículum”–. Quan vivia en un pis compartit, tenia de veïna de replà Marina Espasa, que la va introduir en el programa d’Emili Manzano Saló de lectura (Betevé) i, després, a L’hora del lector (TV3). És bona lectora, lletraferida, característica imprescindible per ser llibretera.

“Obrir la llibreria va ser idea de l’Abel Cutillas, que havia estat treballant a La Central. Era un moment en què les llibreries van començar a programar moltes activitats com a reclam, més enllà de les típiques presentacions. Buscava algú de soci del meu perfil –aleshores jo treballava a l’editorial Navona–, pel que fa a organitzar activitats, i ens vam presentar per dur la Documenta. Amb el Josep Cots no teníem unes idees del tot coincidents, però ens va donar molts bons consells, ens va ajudar moltíssim. Aleshores hi va haver la casualitat de trobar el local al passatge Calders a través del familiar d’un amic, una zona que ens agradava, i la vam obrir.” La zona de la Calders, el carrer Parlament, fa nou anys no era tan dinàmica i efervescent com ara.

“Per obrir-la ens vam endeutar i vam tenir un parell de business angels, que és gent que hi posa diners perquè creu en el teu projecte empresarial, però sense ser-ne soci. Has de tornar el préstec, sense interessos, i durant uns pocs anys, en cas que hi hagi beneficis, cosa que no va passar, els correspon un percentatge. Un dels que vam tenir va ser Quim Torra, abans que fos president de la Generalitat, quan era editor. Quan el van fer president ja li ho havíem tornat tot!”, afirma Sucunza, rient.

“Ara ja és rendible, però, de sobte, quan penses que tot va molt bé, que ja tens un públic fidel, arriba una pandèmia o hi ha un caos amb la distribució dels llibres o el dia de Sant Jordi cauen tres calamarsades... i pateixes”, hi afegeix la llibretera.

“Els que darrerament estan obrint llibreries a tot Catalunya ja estan fets; tenen 35, 40 anys, han viscut i han treballat en diferents sectors que no tenen res a veure amb els llibres i, pel que sigui, s’hi han decidit; i no tanquen”, opina Del Arco. “Si ho fas bé i entens com funciona, no és un mal negoci, perquè els llibres els pots tornar sempre i tens garantit el 100% de l’import pagat, i això no ho tenen tots els sectors...”

Com en el cas dels autors i dels editors, tot i que des de fa menys temps, ara també es pot estudiar per ser llibreter. “A Catalunya tenim, a la Universitat de Barcelona, el postgrau d’Escola de Llibreria i el títol de Gestió de Llibreria. El de llibreter és un ofici que toca moltes tecles, a més dels llibres, seleccionar-los, comprar-los, tornar-los, i una part econòmica complexa perquè hi ha molts proveïdors i cadascú treballa a la seva manera... Per tot plegat, el petit llibreter es pot cremar, perquè estar sol, en qualsevol negoci, és molt dur. El postgrau et prepara per a tota aquesta part més complicada”, explica Del Arco. “Per ser llibreter es pot buscar alguna llibreria en traspàs, que t’ensenyin el negoci, com els dos anys llargs que Josep Cots em va traspassar els temes d’un en un, o el postgrau de llibreter, perquè inverteixes uns diners a descobrir si el que tu vols fer realment és això. Pot passar que, si obres una llibreria, al cap de pocs mesos t’adonis que has idealitzat una professió que no té res d’idealista.”

També coincidint les tres baules, hi ha llibreters –i autors i editors– que treballen d’alguna cosa i, a més, dediquen part del temps a una llibreria. El sou surt, però ajustat a l’objectiu de cada llibreter.

La Calders actualment té Isabel Sucunza i Luigi Fugaroli, a més de Maria Bohigas de sòcia. Els diumenges obren, perquè la zona on són és plena de gent durant els caps de setmana, gent que ve de tot Barcelona a fer el vermut. I tenen de llibreter l’escriptor Víctor Garcia Tur, premi Sant Jordi del 2020.

Apliquen una opció que va resultar gairebé revolucionària: no tenen determinats llibres, com els premis Planeta. “Ens han dit de tot, a favor i en contra, però és un tema d’estalvi d’espai i econòmic, no elitista. La tria és obligatòria, hi ha molts llibres que no pots tenir. I si tries tenir el Planeta, saps que competiràs amb les grans llibreries, més comercials. No és el nostre terreny i fem una tria més personal”, explica Sucunza.

La funció de prescriptor, de fidelitzar els clients encertant les recomanacions, és bàsica en les llibreries de proximitat, com aquestes dues. “El que més m’agrada és el contacte amb la gent, que recomanis un llibre i tornin, et diguin que els ha encantat i que en volen més”, assegura Sucunza. Del Arco analitza les limitacions de ser prescriptor. “Posem que pots llegir entre 50 i 100 llibres l’any. Quantes novetats surten? A Documenta ens n’arriben 10.000, cada any, i ho dic a la baixa. Sols en podràs llegir un 1%. A partir d’aquí, tens el coneixement dels llibres que ja has llegit, d’editorials que et donen una referència de temes que t’agraden, d’autors que t’agraden, de comentaris que llegeixes i que et diuen clients de confiança... Amb tot això, crees un núvol de referències al teu cap i és el que et serveix per fer recomanacions als clients.”

“El llibre s’ha demostrat que és un format molt bo, perquè les revistes i diaris han patit molt més la digitalització. El llibre s’ha reivindicat com a element de desconnexió en un món connectat”, comenta Del Arco.

Què és Sant Jordi, per als llibreters? “És una festa. Ens dona molta feina i ens tornem tots mig bojos. El problema és que sembla que no té sostre i algun cop l’haurem de limitar, aquest creixement. Però és una festa”, afirma Èric del Arco. Per a Isabel Sucunza, també, però amb matisos. “És una festa... desesperada. Una festa amb massa pressions i condicionants. Una festa per necessitat i, per tant, comporta molt de patiment”, assegura, tot i que rient amb ganes.