“No hi serem a temps”

Ja fa unes setmanes que en Pere Soler i els germans dormen poc i van de bòlit pendents de la salut de la mare, que ha anat empitjorant fins que ha calgut ingressar-la a la planta de subaguts del centre hospitalari Pere Virgili. “Hi ha moltes coses que no funcionen en temes de dependència i salut i et trobes absolutament desemparat”, es lamenta aquest veí de Premià de Mar, que ha viscut de primera mà el complex circuit de la dependència en què els procediments i la burocràcia per sol·licitar serveis, reconeguts per la llei, es converteix en un “despropòsit” pels temps d’espera que no tenen les persones usuàries, com ara la seva mare, que amb les complicacions de l’edat ha fet una davallada i ha perdut autonomia i mobilitat.

“El pitjor és que ens temem que no hi serem a temps i el servei arribarà tard”, explica en Pere, que fa vuit mesos que mira d’aclarir el motiu del retard en el procediment de la valoració un cop reconeguda la revisió del grau III de dependència de la mare. “No es mou res i et deneguen reiteradament la cita al·legant que l’expedient està en llista d’espera”, lamenta davant la resposta dels Serveis Socials del districte d’Horta, a Barcelona, on els professionals l’hauran de citar per fer el programa individual d’assistència, el PIA, que dona lloc als serveis i prestacions de la dependència.

Els professionals fan servir el barem de valoració de la dependència (BVD) per determinar les diferents situacions: moderada, severa i gran. El barem estableix el criteri valorant el grau d’autonomia de les persones i la seva capacitat per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària. La valoració té en compte tant els informes relatius a la salut de la persona com l’entorn en què viu, i la puntuació del grau i el nivell de dependència es basa en les tasques bàsiques de la vida diària que la persona no pot dur a terme tota sola.

Soler reclama més atenció a les famílies davant uns procediments que s’alenteixen excessivament. En el seu cas, amb més motiu, perquè la primera sol·licitud de la revisió del grau II, que la mare ja tenia reconegut, es remunta a l’abril del 2021 i l’administració el va desestimar i ell va recórrer perquè li acabessin donant la raó i li reconeguessin, amb caràcter retroactiu. Recorda que des d’aquesta primera resolució, que no es va admetre per un error, han passat divuit mesos. Aleshores, davant el silenci administratiu pel recurs, ja va presentar una queixa al Síndic de Greuges, i ho ha tornat a fer quan va tenir la resolució. En aquest cas, per denunciar la manca d’atenció dels Serveis Socials i pel retard a l’hora de fer la valoració. Un cop s’ha reconegut la situació de dependència, per resoldre quins dels ajuts i serveis previstos s’ajusten millor a les necessitats de la persona amb dependència, els Serveis Socials públics dissenyen el programa individual d’atenció (PIA). La durada màxima del procés d’elaboració del PIA són tres mesos des de la data de la resolució del grau i el nivell. L’aplicació del PIA correspon a cada ajuntament. “El retard és espectacular i ningú t’explica res, només el que he pogut saber pel síndic”, diu després de saber que al març es van aprovar i transferir als Serveis Socials d’Horta les partides econòmiques per atendre el canvi de valoració dels PIA. Tot i la mediació del síndic no és gaire optimista després d’esperar mig any la reunió que es fa amb la família i l’afectat per veure les seves necessitats. “Els mesos van passant i no tens cap trucada, és desesperant”, lamenta indignat pel que considera un “maltractament al ciutadà” que el va portar a final d’any a registrar una queixa a Drets Socials, de la qual no ha obtingut resposta. “Se’ns ignora, s’incompleixen terminis, deneguen la cita prèvia, alguna cosa està fallant”.

En Pere explica que la mare, que té 92 anys, està en un estat molt delicat i sense mobilitat perquè la cuidadora pugui continuar oferint el servei que feia fins ara. “Ens agradaria que pogués tenir una residència on estigués ben cuidada i atesa”, diu el fill, que s’ha encarregat de la tramitació de la dependència, que considera tot un repte per les “hores de dedicació” i els coneixements de l’entorn digital.

En aquests mesos que la família fa que està esperant per aspirar a una plaça residencial per a la mare s’han hagut d’espavilar a casa per buscar una persona que pogués cuidar-la les 24 hores del dia, de dilluns a divendres. “No podíem pagar més hores”, reconeix, i per això entre els tres germans van decidir cobrir ells mateixos les hores dels caps de setmana per completar l’atenció de la cuidadora derivada dels Serveis Socials, que en el cas d’un grau II, “es limita” a 7 hores a la setmana. Aquesta atenció al domicili, però, la deixen de percebre cada cop que la mare ingressa a l’hospital “quan li cal tenir algú al seu costat”. Per en Pere l’espera s’està fent massa llarga i dubta que el servei, que té reconegut, l’acabi rebent.